“L’Hospitalet és una ciutat molt dura”. Aquesta frase m’ha acompanyat des de petit. Jo mai he entès què vol dir això. Tampoc he viscut a d’altres ciutats com per poder comparar. Suposo que es refereixen al que deia una noia l’altre dia en una assemblea del col·lectiu Stop Massificació l’Hospitalet Cosme Toda: “És una llàstima que siguem tan pocs”.
A Castell de Bellvís ja els aniria bé que s’apropés gent nova. Les mítiques de NoMésBlocs estudien maneres d’apropar més gent a la seva denúncia i fer front als especuladors que volen destruir tot el verd que queda al barri. La gent de l’Asamblea en Defensa de Derechos de L’H són expulsats d’un equipament municipal perquè no agraden a la regidora i demanen suport veïnal.
La gent del centre social ocupat l’Astilla, sota amenaça de desallotjament immediat, després de tretze anys de cultura popular. Tretze anys de cultura que l’administració obvia i menysprea perquè la seva cultura és la de l’especulació i un districte cultural prepotent, ple d’artistes que desconeixen el barri on arriben. L’espai autogestionat La Figa demana assistència per fer front al lloguer i poder continuar amb les seves activitats populars. L’Ateneu independentista La Iaia també agrairà que la gent s’apropi.
Les famílies de presos i preses de l’Hospitalet diuen que “sólo nos tenemos a nosotras y de vez en cuando un puñado de jóvenes se ofrecen a llevarnos o dejarnos un coche para visitar a nuestras hijas o maridos.” Algunes associacions de veïnes que no formen part del sindicat vertical del partit socialista de l’Hospitalet, fan crides a la participació veïnal.
Les dotze de Vilafranca segueixen dormint al carrer després de ser expulsades de les naus on vivien perquè venen veïnes més guais a ocupar aquell espai. Si bé en un principi les dotze van ser acompanyades per veïnes, sempre han estat soles.
Gent, gent i més gent que fa coses més enllà del que es diu que es fa.
Però no arribem. Volem, i no arribem. Moltes de les veïnes que estaríem allà no arribem a cuidar-nos nosaltres. Venem el nostre cos, un mínim de nou o deu hores al dia, a feines o persones que no tenen les nostres inquietuds ni els importen els nostres somnis. Més aviat, els nostres somnis són el malson de qui ens paga la nòmina. Si a les deu hores de lloguer de la nostra vida a canvi de calers, li afegim les feines reproductives i relacions familiars, ens queden uns vuit minuts al dia per canviar el món.
Tan trist i tan engrescador a la vegada. És igual de trist veure tanta gent explotada, com esperançador veure a tanta gent que vol deixar de ser-ho. La bacanal del capitalisme. Treballadores explotades fins al punt exacte que no morin i tornin al dia següent a treballar. Explotació laboral com a exterminació de la dissidència. Més enllà dels beneficis econòmics de les empreses, l’explotació laboral compleix a la perfecció la seva missió de control social. Pau social li diuen al món laboral els de la CEOE, CCOO i l’UGT.
També, som molts i moltes les que creiem que des de dins de les empreses i el seu sindicalisme és pràcticament impossible canviar les relacions laborals. Al món laboral els vestidors, les cafeteres, les oficines, les cadenes de producció, les furgonetes dels transportistes, les bicicletes dels riders, els taxis i les cuines dels restaurants tenen una cosa en comú. Totes elles fan pudor de por. Si la por fos un plus a la nòmina, les treballadores tindríem uns sous dignes.
La meva artrosis i artritis equivalents a la d’una persona deu anys major que jo, són el testimoni viu de la lluita de classes. Us prometo que jo no vull fer-me mal, és qüestió de calers.
I què fem? Ens rendim?
Gent, gent i més gent que fa coses més enllà del que es diu que és fa, deia abans. Aquesta gent que fa coses mes enllà del que es diu que es fa, segur que tenen les seves pors, però han perdut la por a estar soles i això les fa més lliures. Potser es més revolucionària la teva afiliació veïnal que la teva quota sindical a l’empresa.
Apropem-nos a Cosme Toda i a la gent de la Torrassa. Què diuen els de NoMésBlocs que passa amb el riu Llobregat? I el castell de Bellvís? I a la gent del’Astilla els fan fora? Per què? Què han fet?
I la gent de l’Assemblea de Defensa dels Drets? On es troben? I les famílies de les nostres veïnes preses quan van a Can Brians? I a La Figa hi ha gent, gent i més gent que fa coses més enllà del que es diu que es fa. I a La Iaia, Països Catalans i a construir…
Si a les deu hores de lloguer de la nostra vida a canvi de calers li afegim les feines reproductives i relacions familiars, ens queden uns vuit minuts al dia per canviar el món.
Fem un Excel?
