Espero no agafar a ningú per sorpresa si dic que, des de fa molts anys, la dona ha estat sexualitzada i reduïda a un subjecte purament físic i sexual, tant en l’àmbit públic com en el privat.
L’altre dia, mentre mirava Twitter, vaig trobar-me amb una piulada d’un compte de futbol que animava els seus seguidors a triar si preferien que el Barça fitxés a cert jugador o passar una nit amb una actriu. Aquesta situació em va fer plantejar moltíssimes coses. Encara ara no entenc quina era la necessitat d’incloure la noia en aquest tuit.
Suposo que la persona que va publicar-lo ho va trobar com quelcom inofensiu, potser fins i tot divertit. No veig què hi ha de graciós en posar al mateix nivell el que seria un clar triomf esportiu i una nit amb una noia de vint-i-un anys. Tampoc em va sorprendre que, mentre que de l’home només es parlava del seu talent futbolístic, de la dona només es feia referència al seu físic.
Això només em serveix per reiterar que encara no existeix una visió plena sobre les dones més enllà d’allò sexual, més enllà de què ens dediquem. Seguim sent la victòria de molts homes. Un fitxatge més per acabar liderant la classificació de la seva pròpia lliga.
Gaudeixo del futbol, m’entreté bastant, però encara hi ha molt de camí a recórrer. Tot i que intento no fer-ho gaire, em costa molt no establir una relació entre la cultura futbolística (esportiva, en general) masculina i la denigració i objectificació de la figura femenina. Per posar un exemple, el gener del 2016, a l’estadi de Cornellà el Prat, s’hi jugava el derbi. Els aficionats locals van apostar per insultar Gerard Piqué. A la pancarta, però, s’hi va llegir “Shakira es de todos”. També podria parlar de quan una jugadora de l’Osasuna B de disset anys va rebre comentaris com “anem al vestuari i et violo” o “puja’t la samarreta i ensenya’m els pits i el cul”. No són casos aïllats, són una mostra de la societat en la qual ens trobem.
Pecant d’inexperta, vaig entrar als comentaris de la publicació. Centenars d’homes, gran part d’ells rondant la cinquantena, feliçment casats i amb fills – segons la seva pròpia biografia –, bavejant per una noia de, repeteixo, vint-i-un anys. Fastigós. Això sí, si aquestes mateixes barbaritats les haguessin dit sobre alguna de les seves filles, estic segura que ells haurien estat els primers en saltar. I em sap molt greu, però la cosa no funciona així, senyors.
No es denuncia només quan és la teva filla, la teva germana o la teva parella. Donar suport a la víctima – que hauria de ser incondicional– només quan et toca de prop, em sembla una mala manera de buscar el benefici individual i calmar la consciència.
Quan vaig comentar el que em semblava aquella piulada, ja m’esperava els comentaris que em tocaria llegir. Des de “deixa de plorar” o “torna a fregar i no et queixis tant” fins a amenaces de publicar vídeos sexuals meus que ni tan sols existeixen. Tot això amb total impunitat i per denunciar que, potser, el tuit era una miqueta masclista i denigrant. Com s’atreveix una noia, jove i inexperta, a dir quan una situació és masclista o no? Quina vergonya… En aquests casos, em fa especial gràcia la reacció que existeix per part de l’home, en general, quan es destaca que allò que ha dit està malament. Defensiu i ofensiu, tot a la vegada. “No és masclista això que dic, si ja saps que jo no ho soc” però també “calla, guarra, no sabia que a la cuina teníeu internet”. Va, home, va. Feu-vos així a l’espatlla, que hi teniu una mica de masculinitat fràgil i misogínia.
Potser sembla massa complicat d’entendre, no ho sé, però es pot parlar de les coses que ens agraden sense caure en la denigració i el masclisme, sigui quina sigui la seva forma. Les dones som subjectes, no objectes. Tenim interessos, treballem, descobrim, sentim, operem, i, si ens ho proposem, també guanyem pilotes d’or; tenim habilitats. Volem que ens tingueu en compte per fitxar pel Barça, si cal, no només per passar una nit.
*Carla Cid és veïna de l’Hospitalet de Llobregat
