“Una novel·la poètica sobre un treballador d’ETT als escorxadors bretons”. Només per aquesta promo “Desde la línea”, de Joseph Ponthus, era un llibre d’aquells que tard o d’hora caurien. Però el mestre Prunetti (amiamo Prunetti) va dir que era d’obligada lectura: “una obra cabdal de la recent literatura working class”. I quan un amic va aparèixer amb el llibre a la mà (gràcies David), vam adonar-nos que es negava a romandre a la llista de pendents.
Ponthus demanava pas perquè era, és, un dels nostres working class heros. Un fill de classe obrera que va estudiar literatura i treball social i que en comptes de volar lluny de les perifèries s’hi va quedar per fer de mestre, i quan es va quedar a l’atur, cansat de que no sortís res “de lo seu”, va acabar treballant a les fàbriques de la indústria agroalimentària. Les va viure. Les va descriure. I va patir molt. Però no de desclassament. Ponthus va dedicar aquest llibre als proletaris del món, als analfabets i desdentats “amb els que tant vaig aprendre, riure, patir i treballar”. Nosaltres no sabríem dir si és una novel·la poètica o una poesia novel·lada però amb ella va triomfar a França com només es pot triomfar al país més orgullosament intel·lectual d’Europa. I després un tumor se’l va emportar amb 42 anys. #putavida #putocàncer.
No es una novela de Zola però pudiera parecerlo. La fàbrica, aquell lloc que comença a desaparèixer del nostre imaginari perquè queda lluny dels que inventen i reprodueixen imaginaris. La fàbrica. Aquell lloc d’absoluta existència radical.
Muy pocos lugares conozco que me causen tal impresión
Absoluta existència radical
Los santuarios griegos
La prisión
Las islas
Y la fàbrica
Cuando sales de ellos
No sabes si te incorporas al mundo real o lo abandonas
Ponthus, com Simone Weil, explica la fàbrica des de dins i amb tot l’esgotament físic i mental de dins. Ens el fa sentir. Els cossos trinxats, amputats, alerta sempre. Hores i hores de feines mecàniques on el cap mai deixa de funcionar mentre classifiques gambes, escorres tofu o empenys animals morts. Ens ajuda a entendre la lucidesa nua i incontestable a la que t’aboquen les pitjors feines, els pitjors torns i les nits que es fan eternes.
Hay sobre todo
Todas esas mañanas del mundo
Donde cada uno en su noche
Sueña
Con un mundo sin fàbrica
Con una mañana sin noche.
“Desde la línea” és una obra plena de referències culturals i la majoria de ressenyes ho destaquen. Pura fascinació classista per l’obrer intel·lectual. Com si fos l’únic, el diferent, l’excepció que podem acaronar. L’obrer que cita poetes envoltat de sang a l’escorxador o llegeix a Beckett mentre fa cua per cobrar.
Si yo hubiera sabido
Veinte años atrás
En los pupitres de la élite
Presunta
Que papà Godot me ayudaría a reírme de todo esto.
El que nosaltres intuïm però és que Ponthus, com bon anarquista il·lustrat, fa servir aquestes referències com un esquer (Hay en el mundo hombres que nunca han ido a la fàbrica ni a la guerra). Perquè entenguis el que és viure pendent de la trucada d’una ETT, el que és exactament ser pura força de treball. I haver de (mal) vendre-la. Ser només un cos. Buit. Intercanviable. Descartable.
Ponthus és, a més, un dels nostres perquè volia ser narrativament perifèric, malgrat les contradiccions que això li generava. Aspirar a sortir de la fàbrica (Quiero creer que en la fàbrica / Estoy en trànsito / Quiero creer que estoy sin estar), i no trobar-te del tot tú fora d’ella. Odiar-la perquè no et permet escriure (Un texto / Son dos horas / Dos horas escamoteadas al descanso a la comida a la ducha / Y al paseo del perro), però agrair-li una certa calma interior i la fi de l’ansietat (El infinito y su vacío que revientan el cráneo).
Amb aquest llibre manifest i testament Ponthus va començar un camí i un estil.
Procurar contar lo que no merece ser contado
El trabajo en su desnudez más banal
Repetitiva
Gestos sencillos
Jodidos
Palabras sencillas.
Paraules senzilles que escriu sense punts ni comes perquè són pauses i respirs que a la fàbrica no existeixen. Una rara poesia obrera. O una nova dimensió de la poesia.
Yo escribo como pienso en mi línea de producción
Divagando en mis pensamientos solo decidido
Escribo como trabajo
En cadena
En línea (s)
El seu llibre és un mapa ple de pistes i ens reconeixem en la seva recerca, i en la seva necessitat de trobar-se en les paraules d’altres com ell. Ens descobreix a un altre poeta obrer, Thierry Metz, i hi inclou els seus versos com ara nosaltres incloem els seus. Explica que va encarregar el seu “Diario de un obrero” de seguida que va conèixer la seva existència, como cualquier libro obrero que encuentro ahora mismo i poques frases ens podrien haver ajudat a connectar millor, perquè quan ell ens parla de La jungla d’Upton Sinclair, som nosaltres que sortim corrents a comprar-ho.
Cap al final del llibre Ponthus ens recorda que a l’escola de la poesia, com a l’escola de la fàbrica, no s’aprèn, es lluita. Descarregant peix va descobrir que hi havia uns peixos que es deien quimeres. Probablement aquell dia publicar un llibre li devia semblar exactament això, una quimera, però aquí estem avui parlant-hi. Com cantava el seu estimat Trenet a una de les seves cançons preferides, l’Âme des Poètes, longtemps après que les poètes ont disparu, leurs chansons courent encore dans les rues.
PD: Per acompanyar la lectura d’aquesta obra única res millor que escoltar la música que Ponthus taral·lejava a la fàbrica, per aguantar la jornada. A Trenet, però també les cançons revolucionàries de la Comuna de París.
Le temps des cerises
La semaine sanglante
L’Internationale
