A Narratives som molt de la Gopegui. Per a nosaltres és una autora de referència i la seguim de fa anys. Sempre ens han inspirat les seves exploracions i la seva voluntat de redefinir el concepte d’escriptura “compromesa”. Ens encanta que persegueixi la idea de fer novel·les “revolucionàries”. Com diu ella mateixa, si tens el poder de construir ficcions tens una responsabilitat perquè només es pot escriure per justificar el sentit comú existent, o per construir un de nou. Amb les seves històries vol sostenir a la gent que lluita per no deixar de lluitar i només podem agrair-li, però és que a més ens ha dedicat la seva última novel·la “amb els millors ulls somrients del món”, i ara som encara més de la seva comunitat de fidels.
“Existiríamos el mar” no és un títol fàcil però “existiríem” és un verb 100% Gopegui. Sempre en plural i en un condicional que obre finestres a un futur diferent. No és un títol fàcil perquè els llibres de la Gopegui no són ni de fàcil consum ni de fàcil digestió. Van plens de diàlegs i reflexions polítiques. Són podríem dir, exactament el contrari de Don’tlook up que oblides immediatament de veure-la i explicar que l’has vist. Amb els llibres de la Gopegui el que fas és subratllar frases per recuperar quan les forces flaquegen:
“Allí donde sobrevivir es más difícil, donde las ventanas son más pequeñas, las calles más estrechas y el horizonte más cercano, allí llegan los principios como el séptimo de caballería”.
“Hay que impedir que la angustia vaya contra quienes están cerca y dirigirla contra quienes, desde lejos, aplastan con sus pies satelitales”
A la Gopegui li agrada pensar en mecanismes i construir-los. Si les narracions serveixen per exercitar el mecanisme de la supervivència, el 26 de Martín de Vargas, la comunitat de cinc personatges que descriu, és el mecanisme que ha trobat per ajudar-nos a imaginar formes diferents de viure i sobreviure. Com a bola extra, i de manera quasi automàtica, després de llegir “Existiríamos el mar” hem sentit la imperiosa necessitat de rellegir “La conquista del aire”, la novel·la que va escriure fa 23 anys i amb la qual es va consagrar. Aquella començava, com aquesta, amb una veu narrativa que es presentava i autonarrava: “el interès del narrador pudiera ser mostrar algunos mecanismos que empañan la hipotéticalibertad del sujeto. Para ello ha elegido una historia de dinero”.
Efectivament aquella novel·la també girava al voltant d’un grup d’amics amb problemes de diners, i de com aquesta mancança remou tot i a tothom. Aquells amics dels anys 90 eren però persones de classe mitja que es feien grans i prenien decisions que els allunyaven dels seus ideals polítics. Els protagonistes d’“Existiríamos el mar” tenen, pel contrari, quaranta anys i feines, sous i patrimonis precaris però han fet de la seva casa compartida un vaixell refugi des d’on enfrontar totes les onades i resistir.
La lectura comparada fa molt més lluminosa i positiva l’obra parida en plena pandèmia. Res però de drames ni unicornis. La Gopegui renega de la intensitat i es baralla teòricament i narrativament amb ella. La vida de la gent petita no és superemocionant i a ella l’interessa “la llum extraordinària de l’insignificant”. A una entrevista recent amb el Nacho Pato deia que la poètica dominant exigeix deixar-se portar pel costat fosc de les coses i els sentiments més tèrbols: “Aquest paternalisme de negar que certes històries siguin interessants perquè simplement passen en vides que no poden gaudir de grans moments de lleure ni de grans viatges és inacceptable. Alhora, no es pot incórrer en idealitzar aquestes vides simplement perquè ens caiguin bé les persones. Cal explicar les condicions i explicar el tarannà i el talent que és, per cert, també una construcció ideològica”.
En aquesta novel·la es parla molt de les condicions. Les condicions materials ho condicionen tot: l’amor, l’humor i la trama. Es parla molt de feina. De tenir-la i de no tenir-la. Un dels personatges està a l’atur i, com a la vida real, això impacta sobre tot el seu entorn. Dos dels protagonistes, a més, comparteixen feina a un sindicat i apareix com un somni la idea d’un grup d’autodefensa laboral estil PAH. Poques novel·les, poques pel·lícules, poques sèries parlen de manera tan concreta de diners i de sous. Menys encara del que queda després de les despeses. Nota al marge: una de les coses més potents de la sèrie “L’assistenta” era justament que calculàvem amb ella quant li quedava en cada moment, i això ens permetia fer-nos una idea de l’enorme dificultat de prendre decisions en segons quines situacions.
La gent del tercer C del 26 de Martín de Vargas tenen sous de 1.400 euros. Els seus somnis i la seva comunitat depenen d’aquests 1.400 euros. Segons l’INE formarien part del grup majoritari de la societat espanyola però no serien tampoc els més pobres: el 2020 el 40% dels assalariats (6,44 milions) van guanyar entre 1.336,6 i 2.295,2 euros bruts al mes, un 30% (4,8 milions de persones) van guanyar més de 2.295,2, i un altre 30% (4,8 milions d’assalariats més) menys de 1.336,6. Bruts. Malgrat la majoria de la força laboral d’aquest país té sous de merda, una vegada descomptades les despeses mensuals, és sorprenent com de poc se’n parla a les ficcions de números concrets.
Parlem de misèria i precarietat però mai ens acabem de fer una idea exacta del que significa. Els protagonistes de la Gopegui fins i tot dibuixen la frontera a partir de la qual la gent s’allunya de la realitat: tres mil euros al mes. “Tres mil euros, la frontera para que el sujeto pueda permitirse el lujo de confundir la realidad con la ficción (…). A partir de tres mil euros te acostumbras a que la vida es así y sigues, como el paquete de macarrones en una cinta que se mueve por tí. No distingues bien entre lo que te imaginas y la realidad”.
En aquesta obra Gopegui ens parla de nosaltres, de les que no hi som i probablement mai serem a l’altra banda de la frontera dels 3.000 euros. D’aquest precariat amb instint de classe que acabem rebentats després de la triple jornada de currar, militar i cuidar. I és obstinadament tendra amb els seus personatges perquè tot i no veure quasi mai els grans resultats que necessitem, tampoc no abandonen: “Y parece que no avanzan, però un día te sobresaltarà su gesto de huracán, tan cerca”.
PD: La conquista de l’aire es va convertir en la pel·lícula “Las razones de mis amigos”, aquí el debat de la 2: La conquista del aire / Las razones de mis amigos (parte 2)
| La conquista del aire / Las razones de mis amigos (parte 2) |
