El passat dissabte 7 d’octubre va tenir lloc a la llibreria Llavors un acte de memòria natural del barri. Amb el títol “Tot això abans era camp”, la xerrada va recordar aquells anys en què els barris de Collblanc-La Torrassa estaven envoltats de camps i encara no vivien en un estat de sobre urbanització. També es va parlar de l’actual manca d’espais verds i es va debatre sobre la necessitat d’oxigenar els barris i evitar la tala d’arbres.
L’acte, que forma part del projecte La memòria de les llambordes, va començar amb una conferència de l’historiador local Gerard Lara en la qual va fer un repàs dels últims dos-cents anys del barri des del punt de vista dels espais verds. Lara va destacar que “fins al segle XX, moment d’explotació urbanística de Collblanc-La Torrassa, tot era camp. Abans del segle XX a Collblanc només hi havia un petit nucli de casetes de pagès a la zona de la carretera; pel 1900 hi vivien només un centenar de persones”. Segons Lara, “va ser amb l’arribada de les indústries que el barri va començar un procés d’urbanització imparable, hi va haver una primera onada migratòria de gent del camp català que venia a buscar feina i en conseqüència, va sorgir moltíssima demanda d’habitatge. Així, va començar un procés en el qual les construccions van anar guanyant terreny a les zones de camp fins a arribar als vint-i-cinc mil habitants”. Per tant, amb l’arribada de la República “les úniques places que hi havia al barri eren la plaça Espanyola (primera plaça creada com a tal) i la plaça Pirineus (sorgida d’un desacord entre propietaris dels terrenys que va deixar aquell espai buit). I l’arribada de la segona onada migratòria, provinent de diverses zones de l’Estat, no va fer més que encoratjar a construir encara més edificis per l’augment de la demanda d’habitatge”. Lara va ressaltar que “el Franquisme no va fer absolutament res per crear zones verdes al barri i no va ser fins a l’arribada de la democràcia, quan es van crear les associacions de veïns, que es van començar a reivindicar espais amples per escapar de l’estretor dels carrers. Les reclamacions de parcs com el de la Marquesa o la plaça Guernika van algunes de les més destacades de l’associació de veïns del barri”.
Tot seguit, l’acte va continuar amb la xerrada d’en Rafael Algarra, veí de La Torrassa, nascut a la Casa de La Torrassa (Castell de Bellvís) i activista de la plataforma Defensem el Castell de Bellvís. Nascut el 1944, Algarra va recordar que “quan era petit, només sortir per la porta de casa ja ens trobàvem amb la mare Terra, teníem unes extensions enormes de camps, amb tota mena d’arbres, al costat de casa, on jugàvem i on desenvolupàvem la nostra imaginació”. Algarra va afegir que “per jugar, fèiem servir els camps que hi havia al voltant, el camp de la llum, que era enorme. Qualsevol cosa ens valia per jugar, estàvem tot el dia al carrer, jugant als camps i als solars. Al carrer Rosselló amb Martí i Julià hi havia diversos descampats on hi jugàvem. El que avui veiem del Castell de Bellvís és només un trosset del que era quan hi vivíem; a la Casa de La Torrassa hi havia catorze habitatges i tot el voltant eren camps que pertanyien als que allà hi vivíem”. Rafael Algarra va recordar també l’època en què el barri va viure una explosió demogràfica i les seves conseqüències. “El barri no estava tan massificat, fins a l’any 1955 o 60 encara era viable el nivell de població, però amb la vinguda de la immigració van començar a edificar sense planificació d’espais verds o places. A La Torrassa, des del carrer Joventut cap avall era tot camp. No costava massa trobar espais verds, de camps i plantes. Al carrer Boada (actualment mossèn Jaume Busquets) eren totes torres que tenien uns jardins preciosos, amb figueres i tota mena d’arbres. Tots teníem el nostre pati a casa, el nostre jardí amb els seus arbres. Però la vida social es feia al carrer, recordo que a l’estiu es treien les taules al carrer i sopàvem allà, els homes es posaven a jugar a les cartes i les dones es dedicaven a parlar de les coses del barri i els nens es dedicaven a jugar fins que acabaven rebentats i se n’anaven a dormir”.
A la xerrada es va debatre també sobre el concepte de “plaça dura”, un concepte, segons Gerar Lara, “sorgit del compromís que agafaven les empreses constructores de destinar una part del sòl que construien a crear un espai teòricament verd, però que en realitat van acabar sent llocs plens de ciment, sense gaire verd. Exemples de places dures serien la plaça de les Vidreries, la plaça Canalejas, la plaça de la Solidaritat o la plaça de les germanes Ocaña”.
A propòsit del concepte de plaça dura, a l’acte es van projectar tota una sèrie de fotografies d’alguns carrers dels barris de Collblanc-La Torrassa que han anat perdent l’arbrat progressivament en els últims anys.
En les intervencions del públic, els veïns van destacar la necessitat de conservar l’arbrat dels carrers del barri i reivindicar més espais verds, uns espais que, segons algun veí, s’haurien d’aconseguir desconstruint el barri, perquè tal com està, actualment és molt complicat guanyar espais verds.
