La Tina Vallès va ser l’escriptora convidada enguany al Dictat Popular del Centre de Normalització Lingüística de l’Hospitalet. Aquell dia, a Torre Barrina, va llegir un fragment de ‘La memòria de l’arbre’, una novel·la teòricament per al públic adult, protagonitzada per un infant, el Jan, i el seu avi. I aquell mateix dia col·locaven als prestatges ‘Els pòstits del senyor Nohisoc’, una altra novel·la, aquesta enquadrada ja de bon començament en la secció infantil, que explica la història de la Clàudia i les seves cabòries al voltant d’un veí de la seva finca. El món dels infants, la seva visió del món, és un tòpic habitual en la literatura de la Tina Vallès. I en la setmana del Dia Mundial de la Literatura Infantil i Juvenil, que se celebra el 2 d’abril, hem volgut copsar els seus punts de vista, serens però ben diàfans, sobre aquesta branca de la literatura.
Has publicat fa poc ‘Els pòstits del senyor Nohisoc’ (La Galera). T’escau l’etiqueta de literatura infantil i juvenil, què creus que aporta aquesta classificació específica? Et fa l’efecte que quan diem literatura ‘infantil’, conscientment o inconscientment la considerem una literatura menor?
No és que em faci l’efecte a mi que es considera menor la literatura infantil i juvenil, no és una sensació personal, és un fet constatat. Si no, fixa’t ara en els mitjans, ara que s’acosta Sant Jordi i dediquen més pàgines que mai als llibres, i compta quants autors de literatura infantil i juvenil són entrevistats, etc. No se la té en compte des dels mitjans, i avui dia tots sabem que això és com no existir. El públic general es guia per això i el missatge que es dona és que la literatura infantil i juvenil és la segona divisió de l’adulta; quan en realitat és al revés, perquè ¿què vam llegir primer, Roald Dahl o Virginia Woolf?, ¿Sebastià Sorribas o Mercè Rodoreda?
Quan i com decideixes fer aquesta nova incursió en el terreny de la literatura infantil? Quin efecte o repercussió creus que tindrà en la teva trajectòria literària? Quan estaves escrivint el senyor Nohisoc, et condicionava d’alguna manera saber que el públic preferent era l’infantil i el juvenil?
Jo ja he escrit abans per a nens i ho continuaré fent i no ho considero una desviació dins de la meva trajectòria ni una pausa ni una concessió ni cap altra cosa. De fet, no penso gaire en la meva trajectòria. Jo tinc una història i la vull explicar i llavors decideixo a qui la vull explicar i a partir d’aquí escric lliurement, sense anar-me recordant res més, deixant-me guiar només pel procés creatiu que és l’escriptura, que ja és prou complex. Totes les classificacions i etiquetes arriben després i arriben per necessitats del mercat, no pas meves.
En aquest últim llibre, que ja ha rebut un premi, el Folch i Torres, quina història ens hi trobarem?
Doncs per damunt de tot és una història de veïns i d’amistat. I també la història d’una nena curiosa que no l’atura res. I la història d’un home que treballa sol a casa i no ho porta gaire bé. I és un joc de pistes amb els pòstits com a vehicle, i també una novel·la molt vinculada a la llengua i als seus professionals. No te’n puc dir més sense desvelar-ne detalls importants que n’espatllarien la lectura. Però et puc dir que m’ho vaig passar molt bé escrivint-la!
De la mateixa manera que ‘La memòria de l’arbre’ és un llibre del tot adient i accessible per al jovent i infants de certa edat, ‘Els pòstits del senyor Nohisoc’ el podem llegir també la gent adulta? Has trobat diferències significatives en el procés de pensar i escriure entre l’un i l’altre?
L’edat lectora no té res a veure amb l’edat biològica i la curiositat lectora vull pensar que no té edat. Jo escric tenint això molt clar. La literatura infantil és per a tots els públics, m’agradaria pensar que encara queden adults capaços de llegir literatura infantil! He dit «capaços», sí, perquè la literatura infantil no és més fàcil per ser per a més petits. Si no em creieu, feu la prova, agafeu un àlbum d’un dels grans (d’Ungerer, Sendak, etc.) i seieu amb un nen o nena a llegir-lo i a, atenció, mirar-lo —perquè els àlbums es miren i els nens miren millor que nosaltres—, i que el nen us digui tot el que hi veu i hi llegeix, en text i il·lustracions: és molt possible que ell hi vegi més coses que vosaltres, que hi vegi més enllà, això és la imaginació i la literatura infantil n’és com un adob perquè hi ha una determinada literatura adulta que ha malentès la creació i ha menystingut el joc i la fantasia, que no són dos elements exclusius de la literatura infantil.
Ets partidària que la canalla llegeixi altres coses, més enllà de la secció d’infantil i juvenil de les llibreries i les biblioteques? I de les adaptacions infantils dels clàssics? O millor llegir-los quan toqui?
Soc partidària que llegeixin el que vulguin com els grans, simplement que ho facin acompanyats i que deixin llibres a mitges i que vegin quins llibres no els agraden i quins és millor que deixin per més endavant, etc. Que entrin a les llibreries i a les biblioteques i remenin i triïn i l’encertin i s’equivoquin, i que darrere hi hagi algú que els guiï només quan cal, sense dir-los mai què HAN DE llegir. Sobre les adaptacions, si es fan ben fetes i se sap per què es fan, no hi tinc res en contra. Hi ha gent que no llegirà mai el Tirant, mai, doncs si de petits en llegeixen una adaptació i almenys així en saben alguna cosa, doncs tot això que tenen, per si mai els en surt una pregunta la Trivial, ¿no?
En un fil de twitter que esmentava un control de lectura de ‘La memòria de l’arbre’ comentaves que preguntar detalls molt concrets d’un llibre té “mala bava”. Com haguessis plantejat tu l’activitat? Què creus que ha de mostrar d’un infant una activitat de comprensió lectora?
La lectura a l’escola en general (dic en general perquè conec escoles on ja es treballa d’una altra manera, per sort) està plantejada com una activitat acadèmica i avaluable i a partir d’aquí falla tot, sempre. No es pot avaluar una experiència estètica. És com si t’esperessin a la porta del teatre o del cinema i et fessin un test de deu preguntes per valorar si aproves o no, ¿oi que és absurd? Doncs els exàmens i tests de lectura són això. Una cosa és treballar la comprensió lectora, que és molt important, i l’altra és llegir un llibre. Es comet sovint l’error de barrejar les dues coses en un sola activitat i així el que es fa és que els nens que els costa llegir ja ho acabin d’avorrir. La lectura a classe és necessària, però com a experiència estètica, artística, lúdica, que origini activitats a partir del llibre llegit, que el llibre només sigui el punt de partida de l’activitat, un cop llegit. No té cap sentit fer activitats per «comprovar» que han llegit el llibre i posar la nota en funció d’això. No té sentit que la lectura sigui avaluable, i amb la comparació amb el cinema i el teatre espero que se m’entengui.
T’agrada el terme ‘foment’ de la lectura? Diria que ets més partidària d’oferir possibilitats d’accés a la literatura i opcions per triar i remenar, oi? Ens pots explicar aquest matís una mica més a fons?
Fomentar és com allò de «has de menjar verdures», i amb la lectura, que no té res a veure amb la salut, no té cap sentit. La lectura no es fomenta. Hi haurà nens, i després adults, que no seran lectors i no s’acaba el món. I n’hi haurà que no ho seran de nens i sí de grans, etc. No tenim el poder de convertir els nens en lectors, ni els pares ni els mestres, ningú. Aquest poder, si existeix, com a molt el tenen alguns llibres i només si arriben en mans d’uns determinats lectors. El que podem fer és acostar els nens a tants llibres com puguem, que hi hagi quantitat, varietat i qualitat, i després aviam què passa, acompanyar-ho, ser-hi, però no obligar ni avaluar ni fomentar; ells decideixen, i perquè ells decideixin llegir el que hem de fer és que s’acostin a bons llibres i que vegin tot el que en pot sortir, d’un llibre, i que, important, vegin que llegim, que això sembla una rucada però és important. Si tu vols que el teu fill llegeixi, comença per llegir tu, i aquí sí que tornaria a allò de menjar verdures, hahaha, però només en això. Es pot viure sense llegir, dol dir-ho, però és veritat, no podem anar pel món com si fóssim profetes de la lectura perquè no convertirem mai a ningú.
Tot i així, consideres que les lectures obligatòries de les escoles i instituts són necessàries per saber aspectes com els corrents principals de la història de la literatura, tècniques narratives, etc.?
Ben treballades dins de l’aula, ben acompanyades, sí.
També defenses i reclames que es mantinguin, que no es perdin, les biblioteques i, sobretot, les bibliotecàries i els bibliotecaris dels centres educatius, per què ho consideres tan important?
És el que deia abans de la quantitat, la varietat i la qualitat: si en lloc de posar un llibre de lectura obligatòria els portes a la biblioteca del centre i el responsable de la biblioteca els explica quins llibres són els més recomanables per a ells i després se’ls deixa triar, crec que hi haurà més alumnes que llegiran un llibre sencer, que és una obsessió que tenen els mestres i tenim els pares: «és que no acaba els llibres», coi, ni jo, no me’ls acabo pas tots, i ¿què passa? Tu acabes totes les sèries, pel·lícules i llibres? No, ¿oi?
Quin valor li dones al disseny gràfic, a la tipografia i a les il·lustracions en els llibres de literatura infantil i juvenil, creus que son encara més imprescindibles que en la resta de gèneres?
El disseny gràfic és important en TOTS els llibres, sense un bon disseny de maqueta un llibre pot ser il·legible, no exagero. O no heu deixat mai cap llibre a mitges per la mida de la lletra o perquè les pàgines estaven molt atapeïdes? En el cas de la literatura infantil això encara s’ha de treballar més perquè il·lustració i text tenen el mateix pes. És llarg d’explicar i jo no en soc cap entesa, però penseu en quants llibres heu comprat per a vosaltres o per als vostres fills perquè us entraven pels ulls. Doncs és perquè darrere hi havia un bon equip de disseny editorial, bons il·lustradors, etc. El tema del disseny editorial és fascinant i no se’n parla prou, perquè sovint el disseny que cal perquè un llibre sigui llegible és un disseny «invisible», que no es noti, que facilitat la lectura i la faci còmoda, trobar aquest equilibri entre bellesa i comoditat és feina dels dissenyadors i de debò que és apassionant.
