Per arribar a la barraca de la Maria i el Marius, cal travessar la zona d’obres al costat de l’Avinguda Carrilet de l’Hospitalet que, en temps rècord, ha substituït antigues naus industrials i aparcaments en descampats, per grues i ciment que, d’aquí pocs mesos, seran habitatges amb preus al voltant dels 300.000 euros.
A un solar, darrere els pins del carrer Pau Casals, i sobre el fang i la runa, aquesta família va aixecart fa un any la seva casa d’autoconstrucció per tenir un refugi. A poc a poc, han aconseguit els estris per a cuinar, banyar-se i refugiar-se del fred. En plena onada de fred, una mena d’estufa o candela, els va jugar una mala passada fa una setmana i va provocar un foc enmig de la nit. Un incident que va espantar la família i les va encoratjar per explicar la seva història i la del seu nadó de quatre mesos, l’Amadeus. Volen denunciar la deixadesa dels Serveis Socials de l’Ajuntament de l’Hospitalet davant la seva realitat de la qual volen sortir per garantir un futur al seu fill, “perquè tingui una vida com la de qualsevol nen o nena de l’Hospitalet. Lo normal”, ens explica laMaría.
La feina diària del Marius és anar a recollir ferralla i vendre-la per uns pocs euros cada dia. Uns ingressos mínims que serveixen per menjar, una mica de cafè i el butà. I, a vegades, ni tan sols per això. La pandèmia, com a tanta gent, ha impactat sobre la seva vida destruint qualsevol oportunitat de millora urgent. Ells van ser uns dels milers de veïnes i veïnes que van sobreviure recollint béns de primera necessitat a les cues de Càritas, Creu Roja o la xarxa de suport veïnal durant els primers mesos del confinament. Cada dia, més gent “surt a la ferralla”. El mercat és cruent amb les més febles i els preus han baixat molt els últims mesos. Més hores i més competència per trobar coses de valor per menys diners a canvi.
Maria bressola al petit Amadeus, embolicat en un granota de peluix que l’aïlla dels que han sigut els dies més freds de l’hivern a l’Hospitalet. Els seus peus estan acostumats a caminar per la sorra i el fang, però quan plou, les xancles són les úniques sabates que porta María per travessar la llacuna que es crea entre la seva barraca i la porta del solar. Van arribar allà quan ella estava embarassada. El propietari del solar els va donar el seu permís per establir-se allà, mentre ell no necessiti utilitzar l’espai. D’aquí uns mesos, però, la situació canviarà i hauran de mudar-se. El seu fill va néixer a l’Hospitalet i aquesta ha sigut l’única casa que ha conegut.
Fa uns quatre mesos, al voltant del naixement del petit Amadeus, la Maria i el Marius van rebre la visita d’una treballadora social del SIOT (el Servei d’Informació, Orientació i Tramitació de Serveis Socials de l’ajuntament de l’Hospitalet, un centre de serveis socials d’atenció primària). Va visitar la barraca i des d’aleshores encara esperen que els ofereixin qualsevol mena d’ajut, a banda del suport puntual amb alimentació.
La principal demanda d’aquesta família és una casa o un pis on poder començar a construir el que ells anomenen una vida normal. Sense haver-se de preocupar del fred, la pluja, les rates o d’aconseguir aigua, entre altres conseqüències del sensellarisme, la família està convençuda que poden engegar una nova vida. Tenen amics i gent solidària que els fa costat. Amb un espai propi segur, tot seria més fàcil. El Marius somnia amb trobar una feina remunerada per hores per estalviar, però es troba amb dos problemes greus en la seva recerca: el racisme i no tenir la paperassa resolta. És ciutadà de la Unió Europea, però no té encara el seu NIE.
Tot això ho van explicar a la treballadora social municipal que les va visitar allà, al solar. La Maria afirma que, com a única solució al tema de l’habitatge, els van oferir una habitació a l’alberg municipal dels Alps, però només per a ella i el bebè, no pel Marius. Llavors, van declinar la proposta. “No podem separar-nos. Som una família. Som pobres. Només volem viure normal”.
La Maria assegura que després de la visita de la treballadora social elsvan dir que: “si no trobàvem un espai millor on viure, vendrien a treure’ns a l’Amadeus” i continua: “No és just. Jo estic amb ell tot el dia, el cuido, li dono de menjar… un nadó té moltes necessitats i despeses, però ell és el primer per nosaltres. Lo normal”, explica María sense deixar de bressolar al bebé, i afegeix: “Jo no vull que l’Amadeus tingui la vida que he tingut jo. Ell ha nascut aquí. Per què no pot ser com els altres nens de la ciutat? Jo vull una vida normal per ell. Amb el seu pare i la seva mare, anant a l’escola…”.
És per això que aquesta família demana ajut per fer-ho possible i pateixen sota l’amenaça de la retirada de la custòdia del seu fill. “Els nens cal que estiguin amb la seva mare. Lo normal”, insisteix Maria amb la fermesa d’una dona valenta que lluita per sortir de la barraca, com a tanta gent de l’Hospitalet va fer fa tan sols unes dècades. Per la seva banda, durant tota la conversa, Marius repeteix vàries vegades que ell només vol una feina i una casa i remarca que tot el fan, ho fan pel seu fill.
La Maria, l’Amadeus i el Marius no són els únics habitants del descampat. Una altra família, de tant en tant, viu al costat seu i comparteixen el solar.
La Maria, l’Amadeus i el Marius no són l’única família amb fills petits que sobreviuen a naus abandonades, refugis, barraques, infrahabitatges, habitacions sobreocupades o pisos sota amenaça de desnonament a l’Hospitalet.
La María, l’Amadeus i el Marius representen la vida de moltes de les persones que arrosseguen centenars de “carritos” per recollir ferralla als carrers de l’Hospitalet de Llobregat.
La María, l’Amadeus i el Marius són alguns dels milers de veïns i veïnes de l’Hospitalet que només volen viure una vida normal. Simplement una vida normal.
Ana Vallina
