Sou fans d’anar subratllant els libres que llegiu? Us agrada deixar aquelles línies tortes en alguns paràgrafs per si algun dia hi torneu? Potser sou més d’anar posant asteriscos o ratlles verticals o d’afegir alguna frase o algun mot al marge de la plana. Potser no suporteu obrir un llibre on algú abans que vosaltres hi ha deixat la seva petja.
Sigui com sigui, si sou de gargot fàcil, és com si féssiu una lectura interactiva i, més endavant, quan prestareu el llibre, el que vingui al darrere no només descobrirà l’autor sinó també a vosaltres, els lectors de llapis lleuger.
El protagonista de la darrera novel·la de Miqui Otero comença sent un nen que descobreix el poder dels Llibres Lliures, el joc que el seu cosí i mentor, en Rico, li proposa i que els lliga d’una manera màgica, com lliguen les amistats més robustes. Us imagineu com deu ser esperar cada diumenge pel matí que arribi un nou llibre amb les seves anotacions per descorbir missatges secrets?
“Tot es troba als llibres”, li diu en Rico; i és veritat i no ho és. Otero identifica els dos cosins amb les figures de l’heroi i antiheroi i els fa girar al voltant d’un dels espais on trobaran tots els llibres: el Mercat Dominical de Sant Antoni. Llibres de segona mà que han tingut diferents vides, perquè han tingut diferents lectors. En aquest escenari transcorren els més de trenta anys en què seguim la pista a uns personatges que malden per sobreviure. Una novel·la laberíntica en part com ho han estat altres trames sobre Barcelona (Mendoza, Marsé, Zafón). Una ficció que desperta moltes complicitats en una generació que va ser jove durant els Jocs Olímpics de 1992 i adulta, tirant a madureta, quan l’atemptat a la Rambla de 2017 i el refèrendum de l’1 d’octubre.
A la història d’en Simón entren i surten personatges de tota mena que semblen alineats en dues galàxies confrontades a un mirall: els del barri (veïns, clients del bar de la família Rico Merlín) i els que tenen pasta i poder. I tens la sensació que Otero els ha triat i ubicat estratègicament per oferir-nos “una radiografia amb contrast” de com s’interrelacionen els elements d’ambdós universos. No sembla fruit de la voluntat expressa de l’autor, més aviat és com els personatges van trobant més complicitats entre ells a mesura que van desfilant per les planes.
I els personatges semblen tenir la missió de glosar aquestes paraules que l’autor posa en boca d’en Rico, el cosí gran, quan li diu al petit, en Simón:
“Lo bueno de no ser nadie es que puedes ser cualquiera. No un cualquiera, sino quien quieras ser”.
I què esperaríeu d’un llibre que comença així? Doncs més val que no aposteu tot a una sola solució, perquè perdreu la juguesca. La solució final, la trobareu en arribar a les últimes planes, de fet no s’albira en absolut abans del desenllaç final.
- Què significa NO SER NADIE?
- De què va això de SER CUALQUIERA?
- I qui sap què és allò de QUIEN QUIERAS SER?
La mirada del Miqui Otero fa que aquestes incògnites estiguin presents tota l’estona, de vegades d’una manera explícita i d’altres al rerafons: clarament s’ho pregunten en Simón, l’Estela, el Rico o la Candela. Ells han descobert amb sorpresa que han tingut l’oportunitat d’imaginar el dret a desitjar altres coses, canvis, millores, avenços… Que no vol dir que ho aconsegueixin fer efectiu, però és més que el que veuen al voltant: falta d’horitzons i aspiracions.
El contrapunt el posen altres personatges que no perden gaire temps en trobar respostes perquè ja són algú, tot i que no sempre són qui volen ser: l’Ona, la Beth o el Biel. Per a aquests el talent és un afegitó, neixen en el si de famílies que facilitaran el seu èxit; no els cal el talent.
Què significa per al fill d’uns immigrants dels 70 ser algú? A què aspira ser en Simón quan empra els diners del Sastre per formar-se en una escola de cuina? És el camí per ser algú? Què li cal per arribar a l’èxit? És qüestió de talent, d’esperit emprenedor, de sort? Quin és el motor de l’ascens social? A la memòria ens venen les paraules d’una altra Otero, en aquest cas de la Julia Otero, quan deia, des la seva experiència com a filla de migrants que ha assolit l’èxit, que creu que els fills de la classe obrera han de tenir els mateixos drets que la seva filla. En Simón hagués estat un chef famós si no hagués estat fill d’un matrimoni gallec que té un bareto de barri?
En Simón creu que ha de ser qui vol ser, però qui exactament potser no ho sap. Pujar als cims de les escoles de cuina prestigioses en un ascensor flamant no l’ha ajudat gens a canviar de vida, només va ser un episodi; la resta són contractacions precàries, malpagades i abusives. De fet, acabarà la trama pocs metres més enllà d’on estava el bar dels pares. Més que en un “ascensor social”, en Simón ha lliscat en un patinet cap a un costat.
El conflicte es resol de la manera més previsible, tot i que hi ha un gir argumental bastant sobtat: cadascun es queda al seu lloc, com si hagués un determinisme social implacable. Però si mirem amb lupa, veiem que en Simón, en Rico i l’Estela, malgrat no haver tastat les mels de la torre de marfil, sí han creat un espai de confiança on refugiar-se i evolucionar. Aquest és el seu èxit.
Beneït sien, finalment, els llibres del Círculo de Lectores que van arribar a casa de molts dels joves dels setanta i vuitanta, com en el cas del Miqui Otero, perquè ens van obrir els ulls, ens van ajudar a reconèixer altres possibilitats i a reforçar l’aspiració a una vida més plena.
Si aquesta ressenya t’ha fet pensar que molaria llegir a Miqui Otero, podràs trobar el llibre a Espai Llavors i a la Llibreria Perutxo.
