Alba G. Mora va créixer a La Florida i als seus 30 anys, amb els seus estudis universitaris en regla, la seva feina estable i independitzat, segueix vivint a La Florida. Actualment, és editora a Alpha Cómic i juntament amb l’editor i escriptor Jorge de Cascante ha fundat l’editorial Paloma Ediciones. Allò petitó i quotidià està sempre al seu punt de mira i si pot, li farà una foto. Ens trobem amb ella al pati de la Llibreria Llavors.
El març d’aquest any, Jorge de Cascante i tu vau treure la primera publicació de Paloma Ediciones: el Fanzine La Florida / Chamberí. En aquest fanzine expliqueu com van ser les vostres infàncies. La teva part del fanzine comença amb: “Nací en 1992 en una ciudad llena de tierra y de canarios enjaulados”. En l’actualitat, continues vivint a l’Hospitalet, tens un sentiment de pertinença amb la ciutat o simplement és comoditat?
Per mi és pertinença 100%. Això és una cosa que comentava l’altre dia a la presentació de l’últim número de la revista Des de Ja, aquest sentiment de pertinença ha estat una cosa que m’he treballat moltíssim amb el temps. És a dir, no vaig créixer pensant que m’acabaria quedant aquí o que m’establiria aquí; pensava que quan tingués una feina estable, quan m’independitzés, en sortiria. I amb el temps, la veritat, és que em sento molt còmoda. M’agrada la ciutat, m’agrada la gent que em trobo pel carrer i m’agraden els meus veïns. Estic feta aquí, i jo crec que això m’ha configurat la manera que tinc de mirar la resta de coses. M’ha configurat la ciutat, però a més La Florida per mi és molt important, perquè crec que si no hagués nascut aquí, no escriuria com escric.
Llavors, el sentiment de pertinença és per la ciutat o pel barri?
És per la ciutat, la porto molt per bandera, la veritat. Per mi és molt important perquè és la ciutat on van decidir viure els meus avis. Per mi créixer a La Florida va ser molt bonic, perquè els meus avis van emigrar d’Andalusia i jo sempre he sentit a Andalusia molt de prop, més que Catalunya de fet, cosa curiosa. Per mi era com estar a Andalusia, però estant a Catalunya, i segueixo vivint-ho així. Realment estic molt còmoda amb l’entorn. Tinc molt clar que si no visqués a La Florida, si no visqués a l’Hospitalet, no escriuria com escric, ni pensaria com escric. Ha arribat un punt que també he pensat que no me n’aniria de l’Hospitalet. Imagina’t que ara ve algú i em diu: “T’ha tocat un pis a l’Eixample”. Li respondria: “no hi vaig”. Perquè per mi ja és un acte polític, no per res, sinó perquè veig el que estan fent a la ciutat, en el que estan intentant convertir-la. Aleshores, és una forma de resistència ser aquí.
Hi ha gent que creu que el barri ha canviat, i a pitjor. Tu què en penses? Creus que el barri ha canviat? Ha canviat per a mal?
El barri s’ha convertit en una altra cosa, però és que el barri continua tenint la seva essència. L’Hospitalet sempre ha estat una ciutat d’immigrants i segueix sent una ciutat d’immigrants. El que ha canviat és la procedència de les persones que venen o que decideixen instal·lar-s’hi. A més, si no diguessis “el barri ha canviat”, seria estranyíssim.
És curiós, perquè les persones que viuen a l’Hospitalet segueixen sent immigrants, però és que, a més, segueixen sent immigrants de classe obrera. L’Hospitalet segueix sent una ciutat dormitori, és exactament el mateix que abans. Quan van venir aquí els meus avis, i fins que jo vaig ser adolescent, érem sis persones vivint en un pis de 50m²; i ara la gent es queixa perquè hi ha moltes persones vivint a un pis de 50 o 40 m². És que és així com vivíem nosaltres.
Igualment, penso que ara mateix el barri és molt més ric que abans. A mi em sembla molt més interessant el barri d’ara, quant a nivell cultural o el tipus de coses a què pots accedir i, fins i tot, el tipus de menjars.
D’altra banda, hi ha un relat hegemònic i interessat sobre el barri que es perpetua. Això es veu clar quan la gent que no viu aquí fa comentaris negatius sobre el barri. Vaig tenir una anècdota d’aquest tipus fa un mes. Tornava a casa tard, el metro no estava obert i vaig haver d’agafar un taxi. Quan vaig dir al taxista que anava l’Hospitalet i li vaig donar la direcció del meu carrer, em va dir: “Ui, barri complicat!” Jo li vaig preguntar per què i em va respondre: “bé, complicat”. Aleshores, li vaig preguntar si vivia pel barri o coneixia la zona, i la seva resposta va ser: “no, però ho sé pel que m’arriba”. La qüestió aquí és: d’on arriba aquesta informació?
Em sembla curiós que hi hagi queixes sobre la immigració i no ens estiguem queixant de la construcció de blocs. De debò t’està cridant l’atenció el que pugui dir el programa d’Ana Rosa Quintana sobre el teu barri i no t’adones que al davant t’estan construint un bloc on viuran moltíssimes persones més? No t’adones que fa cinc mesos que estàs en llista d’espera perquè t’atengui el teu metge de capçalera? No t’adones que hi ha nens que no poden anar a escoles públiques? És curiós cap on decideix la gent dirigir la seva mirada.
Tornant al Fanzine La Florida / Chamberí, com va sorgir la idea de crear aquest fanzine?
Va sorgir de forma molt orgànica. Vam veure que ell és de Chamberí i que feia molta bandera del seu barri i que jo des de La Florida feia el mateix i que els nostres instagrams estaven plens de fotografies de les passejades que donàvem cadascun pels nostres respectius barris. Jo em vaig plantejar la idea d’escriure gràcies a les passejades que faig per La Florida, pensava: “he de treure això d’alguna manera, això que m’agrada tant vull transmetre-ho d’alguna manera”.
En llegir-vos vaig tenir la sensació que els relats de tots dos tenen molts punts en comú, us vau posar d’acord a l’hora d’escriure el fanzine?
També, va ser força orgànic. Quan ho llegeixis sembla que hi ha una cohesió i una posada en comú dels textos, però l’únic que recordem és que seria interessant tenir una presentació dels qui érem, la resta va ser completament lliure. Va sorgir d’una manera molt orgànica.
A l’acabar la seva part, en Jorge de Cascante diu: “Recordar mi infancia me llevó a otra parte, me hizo descansar de mi mismo”. Et va passar també a tu? Com va ser l’experiència d’explicar la teva infància?
Per mi ha estat com fer teràpia. Crec que tots dos tendim a molt a la nostàlgia i a la malenconia, sobretot a la malenconia, i crec que això ha estat també una forma de deixar anar llast.
Al principi, vaig tenir una mica de por sobre “el què exposes de la teva vida”. Jo soc una persona molt reservada, ja sigui en l’aspecte d’imatges, exposició a les xarxes socials, etc. i si està relacionat amb vivències personals i familiars, molt més. Quan vaig començar a escriure vaig ser molt conservadora, no explicava tant i no em mullava tant, i en Jorge sempre m’insistia perquè em deixés anar.
Tots dos teniu com a referents a les vostres àvies i mares, fins i tot al fanzine es recull un poema escrit per la teva mare, imagino que li vas demanar permís.
Va ser molt bonic. Jo estava revisant tots els àlbums familiars -la majoria estaven a casa de la meva mare- i ho estava remenant tot, i mentrestant la meva mare m’anava explicant històries. La meva mare té una manera d’explicar les coses meravellosa, penso que podria ser novel·lista perfectament. Realment ‘el poema’ que incloc és un whatsapp que ella em va escriure, seguint amb les històries que m’havia explicat. A mi em va semblar increïble i li vaig demanar si podia publicar-ho. És molt bonic. És una manera de fer-ho seu també. Per mi, és un regal per a ella.
En llegir el fanzine no es pot passar per alt el que us agrada a tots dos els ocells. Es reflecteix en els vostres relats i el colom dona nom a la vostra editorial.
Tenir en compte els ocells urbans, té tota la relació amb prestar atenció a l’entorn i ser conscients que compartim espai amb animals dins aquesta jungla de ciment, sobretot sent l’Hospitalet. És una manera bonica de veure les coses i de veure la ciutat. Quan soc a casa meva i veig el niu de coloms del davant, penso: “el que em passa a mi no té gens d’importància”.
Crec que si Jorge i jo no tinguéssim tan en comú, tot el gust estètic, tota la sensibilitat, no hauria pogut néixer Paloma Ediciones, ni hauria nascut aquest fanzine.
Per acabar, ja sé que és difícil triar, però ens recomanes un còmic que t’agradi?
Vaig a escombrar cap a casa i en recomanaré un d’Alpha Còmic. De fet, és l’últim que hem publicat a la col·lecció: ‘Mi tabla de súplicas’, de Keiler Roberts. A mi m’interessa allò petitó i el dia a dia, i Keiler ho té sempre i té una manera de fer-ho magistral. Aquesta manera de mirar les coses: el dia a dia, l’atenció al detall del que és quotidià… és una cosa que el trasllada al còmic. M’agrada molt que es faci art o que s’escrigui sobre esdeveniments tan quotidians o que per a la gent són tan petits, i que no tenen la rellevància del gran relat.
