El Santi Monreal Casado és un veí de l’Hospitalet que forma part del grup d’actors i actrius més veteranes de Parking Shakespeare. Aquesta companyia adapta cada estiu una obra de l’autor anglès, principalment, comèdies, en funcions de taquilla inversa (el públic paga allò que pot o allò que considera adient, però sense preu establert) a l’aire lliure, al Parc de l’Estació del Nord, de Barcelona, en una de les cites culturals estiuenques ineludibles de la capital catalana. El Santi Monreal creu que per no caure en l’error de fer un “teatre museístic”, cal abordar els textos clàssics sense complexos, fins i tot si es tracta d’un tòtem, com Shakespeare, una de les senyes definitòries de la companyia. Fins al 31 de juliol, presenten ‘Nit de reis’, comèdia basada en la confusió de rols, per fer un clam a favor de la diversitat d’identitats i opcions afectives.
En el muntatge d’enguany de ‘Nit de reis’ aposteu per una estètica queer, és una picadeta d’ull al col·lectiu LGTBIQ+ o com vàreu fer a ‘L’amansi(pa)ment de les feres’, on capgiràveu l’obra i alguns personatges amb clara intenció d’empoderament feminista, també aquí hi ha canvis més de fons?
Doncs, ‘Nit de reis’ ja és una obra en la qual hi ha molt d’engany pel que fa a les identitats perquè, per exemple, la Viola es disfressa d’home per poder entrar a la cort d’Orsino. I llavors, la Marta Arán, que és la directora d’aquest muntatge, va voler compaginar aquest recurs clàssic de la comèdia amb la situació d’un noi trans. A partir d’aquí es va documentar i va parlar amb gent dels col·lectius dragqueens i dragkings i d’altres i això va fer que a partir del text de Shakespeare hi hagi una part important que és de creació pròpia, amb l’objectiu de reflectir aquesta realitat social tan diversa. I cal dir que gent d’aquests col·lectius que han vingut a veure l’obra ha quedat contenta de com hem tractat el tema, cosa que ens fa estar molt satisfets.
Aquest muntatge en clau queer de ‘Nit de reis’ també té una part didàctica o divulgativa perquè s’expliquen de forma planera però clara, fent incisos, fins i tot, conceptes com ‘dona cis’ i ‘dragking’, entre molts altres, que comencen a aparèixer als mitjans de comunicació, però que son encara desconeguts per a molta gent. Si el teatre ha d’explicar la societat de cada moment…
Totalment, jo mateix si hagués vingut a veure l’obre fa mig any no hagués sabut de què parlaven en molts casos. I sí, per posar un exemple, el terme ‘dragqueen’ era més conegut, però el moviment ‘dragkings’ també forma part d’aquestes diversitats i segurament no ho era tant. I en el decurs de l’obra alguns dels personatges van explicant què son i a qui representen tots aquests conceptes i molta gent ja es veu que queda sorpresa. Però crec que està bé que se sàpiga.
I, llavors, com porteu el debat amb els guardians de les essències sobre el purisme dels clàssics?
Hem fet versions ben radicals, sí. Recordo el muntatge de ‘L’amansi(pa)ment de les feres’, de la Carla Rovira. Però penso que no serviria de res no adaptar les obre de Shakesperare a la realitat d’avui. Crec que hem d’agafar el sentit principal de les paraules de Shakespeare, de cadascuna de les seves obres i adaptar-ho per reivindicar allò que ens vingui de gust ara mateix, com en aquest cas la reivindicació de la diversitat d’identitats afectives que fem a ‘Nit de reis’. Si no és així, penso que estaríem fent un teatre museístic. I si hem d’anar a l’essència autèntica de les obres de Shakespeare hauríem de fer funcions de 5 hores i crec que avui no tindria gaire sentit.
I com us ho feu per mantenir l’essència dels textos i les històries de Shakespeare i sacsejar tota la resta?
Doncs de ben segur que la clau és la balança del sentit o el missatge essencial. En aquesta versió de ‘Nit de reis’, la Marta Arán deia que hi ha un 80% de les paraules originals de Shakespeare i un 20% d’ella, que és on s’hi aboca el missatge a favor de la diversitat. I jo m’hi sento còmode diguem-ne que mutilant el text original en favor de reflectir qüestions i realitats actuals.
Aquesta temporada hem vist ‘Romeu i Julieta’ amb una ambientació i vestuari ben contemporanis. A Parking Shakespeare us sentiu precursors d’aquest rejoveniment o posada al dia?
Jo, personalment, no em sento precursor i crec que ningú de Parking Shakespeare se sent precursor. Però el que sí que és cert és que en els muntatges que fem a l’estiu al parc, a l’aire lliure, no tenim gaire elements escenogràfics, no tenim llums i si hi ha música allò que tenim és un altaveu i prou i les músiques les disparem nosaltres mateixos. Així que nosaltres li donem sempre molta importància al vestuari. I com que cada estiu convidem un director o directora diferent per fer una nova versió, doncs cadascú fa la seva proposta d’ambientació. I, per exemple, amb el Marc Rosich tot passava en un ressort de vacances. En una ‘Nit d’estiu’, anàvem de jardiners…, vull dir que, a banda de l’adaptació que fem dels textos, com que l’espai del Parc de l’Estació del Nord és el que és, dons una peça clau que ens queda és jugar amb els vestuaris.
Però, en el cas de Parking Shakespeare, el concepte d’adaptació potser va fins i tot una mica més enllà, no? Vull dir que, per exemple, introduïu amb tota naturalitat expressions de la parla d’avui o un recurs ara molt de moda, però que vosaltres feu servir des de fa temps, com les cançons pop que poden encaixar amb l’argument de cada obra. Enguany a ‘Nit de reis’ sonen Rosalía, Lady Gaga… i en muntatges anteriors heu introduït temes de Camela i cançons d’aquelles que en diem ‘petardes’. És una picadeta d’ull per al públic, una provocació, fins i tot?
És que l’escenari del parc és molt festiu i com que hi ha parts de les obres de Shakespeare que son d’allò més divertides volem que aquestes funcions de taquilla inversa que fem sempre a l’estiu, que gairebé sempre triem comèdies i que el parc s’està fresquet i es pot prendre una cervesa mentre veus teatre, que també pot venir la mainada, que la gent entra i surt, doncs que siguin una festa. I, en aquest sentit, diria que a l’època de Shakespeare, fa 400 o 500 anys, al Globe Theatre de Londres devia ser una cosa semblant, molt festiva, igualment, que el públic ho vivia.
‘Parking Shakespeare’ és la marca que segurament atrau el públic al parc de l’estació del Nord, però acostumeu a convidar directors i directores, què hi busqueu? Després de tota una trajectòria, el vostre criteri com a companyia, com a actors i actrius, potser té ara més pes que a l’inici?
Jo crec que continuem sent força dúctils a l’hora de posar-nos a les ordres d’un director o una directora. Nosaltres a qui ve a dirigir-nos només li diem algunes condicions que ha de tenir en compte, com és l’espai del Parc de l’Estació del Nord, que és un espai a l’aire lliure, no hi ha res més que arbres, som nosaltres el gruix dels actors i les actrius, altra cosa és que necessitis fer un càsting per cobrir alguns personatges, però som nosaltres, i la durada ha de ser de no gaire més d’una hora i mitja perquè ho fem amb llum natural, a les 7 de la tarda, i els seients son de pedra i això cal tenir-ho en compte. A partir d’aquí li deixem carta blanca per fer allò que vulgui perquè si no creiem que estaríem encotillant massa i preferim que hi hagi llibertat per proposar coses. Nosaltres tenim el nostre punt de vista, és clar, però normalment sempre ens hi hem avingut molt bé amb els directors i directores que han vingut a ver els muntatges de l’estiu.
Parking Shakespeare, l’estiu i el parc de l’estació del Nord, de Barcelona, son un triangle ben estable, però creus que a l’Hospitalet també seria possible, per exemple a Ca n’Arús o Can Buxeres?
A Barcelona només hem actuat al Parc de l’Estació del Nord, tot i que sí que hem fet bolos esporàdics a d’altres poblacions, però, en principi, l’espai és el parc. La intenció no és tan descentralitzar com portar l’obra a espais d’altres llocs que puguin ser adients. A l’Hospitalet vam adaptar l’obra per fer una funció al teatre Joventut, a l’interior, en comptes de a cel obert. Sí que una vegada vaig parlar amb la llavors regidora Mercè Perea de mirar de trobar algun espai a la ciutat, però als jardins de Ca n’Arús no hi havia espai per a gaire gent i a Can Buxeres tampoc. També vaig anar a un parc de Santa Eulàlia, però tampoc vaig trobar que fos un espai prou adequat.
A Parking Shakespeare marqueu molt clarament la temporada d’estiu, comèdies de Shakespeare, a l’espai obert del parc de l’estació del Nord, de la temporada d’hivern, en què feu obres d’altres gèneres en teatres convencionals. ‘Nit de reis’ es podrà veure al Parc de l’Estació del Nord fins al 31 de juliol. I de cara a la temporada d’hivern d’enguany, què esteu preparant?
Aquesta tardor-hivern ens centrarem a fer bolos d’un muntatge que vam estrenar la temporada passada a la sala Beckett, ‘El corredor de karts’, així que mirarem de donar-li més recorregut a aquest muntatge.
Un altre vessant teu com a artista és el dibuix, oi? D’on ve aquesta passió pel dibuix? I com la vehicules?
Tinc un compte d’Instagram i un web que es diu ‘El niño Jarrý’ i son dibuixos molt minimalistes, molt petitets, en blanc i negre, de traç molt senzill, que és la meva manera de dibuixar, i que volen transmetre missatges així com molt innocents, molt naïfs. I n’estic molt content i m’agrada molt perquè em dóna una llibertat creativa que, de vegades, com a actor no tens, perquè sempre estàs supeditat a un text i a algú que dirigeix, però quan dibuixes ets l’amo i senyor d’aquell ninot i decideixes què farà i què dirà i com ho dirà. I n’estic molt satisfet d’aquest vessant. I el cas és que me n’he adonat que la creativitat l’haig de treure per algun lloc i quan estic molt ficat en el teatre no dibuixo tant i quan no estic fent teatre dibuixo més. I aleshores, al llarg del temps, he anat creant aquest personatge, ‘El niño Jarrý’, que és petitet i senzill.
A ‘Nit de reis’ de 2013 eres el Sr. Andreu Caraeixut. En el muntatge de 2022, fas dos papers, Antonio i Fabià. Em diràs que hi esteu acostumats, però no deu ser fàcil aquest desdoblament, no? I a més, heu de fer els canvis de vestuari les transicions d’escenes darrere els arbres, fins i tot amb el públic veient totes aquestes interioritats d’una obra de teatre, costa mantenir la concentració?
L’espai del Parc de l’Estació del Nord el tenim molt per la mà i fer els canvis de vestuari a la vista del públic ho tenim molt per la mà. A mi, el que erm requereix potser més concentració és diferenciar prou bé els dos personatges a nivell d’energia, a nivell de gestualitat i donar-los a cadascú la seva peculiaritat des del teu prop cos havent de canviar sovint en una mateixa obra.
