Recomanacions Literàries

Roges, negres i fantàstiques

Share on facebook
Share on twitter
Share on telegram
Share on whatsapp

Pequeñas mujeres rojas (Anagrama, 2020) i Carcoma (Amor de madre, 2021) són sens dubte dos dels nostres llibres preferits dels últims mesos, i Marta Sanz i Layla Martínez dues de les nostres autores top ten. Totes dues són radicalment roges i en les seves indagacions literàries per parlar de la lluita de classes, sense caure en el pamflet, han abraçat de manera magistral el gènere negre i el fantàstic. Dues dones creadores fantàstiques.    

Pequeñas mujeres rojas tanca la trilogia negra de Marta Sanz després de Black, black, black i Un buen detective no se casa jamás. Marta Sanz és molt negra però odia la novel·la negra bestsellerizada i sense càrrega política, perquè ella només parla de violències concretes i reals per poder parlar de violències estructurals. En aquesta novel·la es peta però bastant les convencions del gènere i el barreja amb el fantàstic i la memòria històrica: la seva protagonista, Paula Quiñones, forma part d’un equip que treballa en l’apertura de fosses de la guerra civil però a més d’ossos, desenterrarà  rancúnies i misèries. De Carcoma la jefa Gopegui ha dit que constitueix tot un “esdeveniment literari” (#respect), i encaixaria més canònicament en el vestit de novel·la “de terror”:  el fill d’una família rica desapareix i acusen sense proves a la seva cuidadora, una noia que viu amb la seva àvia-bruixa a una casa amb vida pròpia. A Martínez li fascina el terror literari i a moltes entrevistes ha dit que li sembla l’eina perfecta per parlar dels traumes col·lectius i les ferides socials. Terror literari, en els dos casos, per parlar en realitat de terrors socials i polítics.

Avisem: si tens poc temps comença per la Martínez. T’enganxarà. Se la llegeix superràpid. Carcoma té un ritme endimoniat. La Sanz exigeix molt més temps i concentració (“Lea despacio”, va advertint al text). La seva novel·la té una estructura més complexa i, entre les seves diverses capes, hi ha una que ens agrada especialment a l’equip de NP i és que inclou, a través d’un dels seus personatges, reflexions sobre l’escriptura compromesa amb la realitat, i sobre com aquesta ha d’estar, també, estilísticament posicionada: “solo hay que narrar la violència con una finalidad destructiva o acaso pedagògica”; “Las acumulaciones, los escombros de  palabras que salen por mi boca, las verborreas, surgen de la necesidad de acertar. De que alguna piedra te dé en mitad de la frente. Soy un David que lanza pedruscos a toda velocidad. Soy un David con metralleta con que sabe que las enumeraciones son la fórmula de los desclasados , de los hijos y las hijas de los niños perdidos y las mujeres muertas, y solo la gente de buena família puede permitirse un estilo redundantemente estilizado, sin volantes ni camisas de lunares, sobrio, elegante, anoréxico”.

Però més enllà d’aquesta bola extra metaliterària, us hem de confessar que hem flipat amb la quantitat de coses que comparteixen les dues novel·les. Per començar en totes dues hi ha crims i criminals que ho semblen, i que no. Totes dues descriuen amb cruesa el capitalisme patriarcal i com aquest sempre se sosté sobre la violència contra les dones però, al temps, presenten uns personatges femenins forts i fascinants. No falta el sentit de l’humor. Sinistre com correspon. I molt poc políticament correcte. I totes dues històries tenen múltiples veus narradores, entre les quals hi ha un diàleg continu: entre l’àvia i la neta que protagonitzen Carcoma, i entre  Paula Quiñones i la seva amiga Luz Arranz amb la que intercanvia cartes a pequeñas mujeres rojas (així en minúscula al títol).

Més enllà de qüestions formals, als dos llibres els agermana un profund sentiment de classe i una clara voluntat de justícia i reparació,  i com a lectors i lectores els agraïm poder acompanyar-les en això: poder guanyar- los encara que només sigui a la ficció. Als que es van fer rics quan els nostres passaven gana. A les seves dones perfectes. Marta Sanz sempre evocadora parla de “hileras heil Hitler de idénticos chalecitos de dos plantas”. Layla Martínez, per la seva part, fa una de les millors descripcions que es poden fer de tantes dones perfectes: “El pelo perfecto la manicura perfecta la camisa perfecta. Cuánta gente para preparar aquello, cuánta gente mal pagada, con hipotecas y letras con casas llenas de trampas para cucarachas y manchas de moho para que ella estuviera así de perfecta. La peluquera para el tinte , la esteticien para la manicura, la criada interna que planchaba la ropa (…) sin tenir en cuenta los tratamientos de bellesa durante años las niñeras que la cuidaron desde pequeña y no dejaron que sus manos se manchasen con nada las criadas que han evitado durante décadas que tenga que llenarse de grasa de polvo de mierda los professores que la enseñaron a pronunciar así de bien a hablar así de bien a no desmoronarse nunca delante de nadie”.

I com que hi ha crims i criminals, a totes dues obres hi ha morts. Molts morts. Morts, ombres i fantasmes que ni callen ni s’estan quiets. “Todas las familias tienen a sus muertos debajo de las camas” escriu la Layla”. “Mientras perviva una sola partícula de lo que fuimos, incluso desde el estado de ceniza o transformados en celuloide, seguiremos hablando”, escriu la Sanz. I a més de morts molt moguts i extravertits, a tots dos llibres hi ha també cases trampa que són centrals a la trama. Cases encantades. Cases Poltergeist. Cases construïdes sobre tant de dolor que els seus ciments claven les urpes i les dents sobre famílies i pobles sencers (i cuidao que la casa personatge de Layla Martínez no és inventada, sinó real). Marta Sanz i Layla Martínez, ja ho podeu imaginar, tornen a la guerra civil però no des de la posició dels tots van matar i tots van patir que iguala víctimes i victimaris. “Primero la justícia. Luego la cicatriz” diu una de les petites dones roges, i en totes dues novel·les brilla i ressona la mateixa esperança: ni amb els vençuts morts, els vencedors podran dormir tranquils. Mai. Acabes de llegir-les i no arriba a ser un crit, però surt sol: “No passaran. No passaran”.

Contacta amb nostres

hola@districte7.cat