La prèvia prometia. Abans de començar l’acte, Queralt Castillo i Kiko Amat debatien amb la gent de Narratives Perifèriques-NP a la sala-magatzem de la llibreria Espai Llavors, envoltats de piles de llibres, sobre qui tenia menys llibreries-llibreries. No papereries que venien llibres ni Abacus. Llibreries-llibreries. Sant Boi, 84.000 habitants, una. L’Hospitalet, 277.000 habitants, dues. I una de llibres de segona mà. Sant Boi guanya. Sant Boi perd. Després d’això, la primera pregunta va sortir sola: com arriba a convertir-se en escriptor algú que creix en una ciutat sense llibreries?
Amat va arrencar dient que ell no havia començat a escriure perquè fos un gran lector (bibliòfil, va dir). No volia imitar les novel·les que no havia llegit. Senzillament volia explicar què veia, el món que coneixia i que no trobava representat, la subcultura de pandilla de classe obrera. Un món inexistent, va dir, en la narrativa catalana. “Ningú ve d’aquest món”, va assegurar. L’escriptor santboià fuig del realisme social, perquè assegura que no li agrada la literatura que presenta els barris més durs d’una manera “sanetizada” i amb una intenció exemplaritzant. “Les novel·les que parlen de Barcelona són tipus institucionals, com de pregó de la Mercè”. Ell el que ha escrit és “un western del Delta”.
Kiko Amat no llegia, però el que sembla evident només de sentir-lo és que sempre ha explicat històries. Actitud, energia i un torrent de paraules. Li sobren. De cultes i de malsonants. Les paraules li envolten el cap com un núvol de mosquits en plena selva. No és difícil imaginar-lo fa 25 anys assegut en algun banc d’alguna plaça, convertint en fantàstic i magnètic el relat de qualsevol aventura nocturna. Als barris durs, entre tios durs, i quan no tenies ni massa diners ni prou força bruta, manegar bé el llenguatge i la imaginació constituïen un avantatge gens menyspreable. Hem conegut gent així. Però cap ni un va arribar mai a novel·lista.
La Queralt, còmplice i coprotagonista més que entrevistadora, va entrar a fons per la porta del relat i la imatge de la perifèria, i per aquí van aparèixer els moments més poderosos i íntimament compartits de la conversa. Enemics a mort tots dos de la romantització dels barris. Romantitzar caca. “La gent que viu als barris volíem fugir abans, i vol fugir ara”. L’Amat, de fet, va marxar a la mili per poder sortir-ne! “Romantitzar és convertir en inofensiu quelcom que no ho ha de ser”. L’orgull de classe com a última estació del viatge de la identitat. Després de voler sortir per sentir-te diferent als teus, i de voler tornar perquè fora et menyspreen, i tampoc et reconeixes. L’orgull de classe com a antídot contra el desclassament. Una bomba d’energia com tots dos van reivindicar la ràbia de classe.
Per a Kiko Amat, aquesta ràbia és el seu motor creatiu. “M’interessen les emocions com la traïció, la ira, la rancúnia. La ràbia m’ha mogut. Créixer amb ràbia. La revenja no és només el títol de la meva novel·la. Tot el que he escrit és la meva manera de venjar-me”. Tot i prendre les distàncies tècnicament necessàries, Amat confirma que si no hagués viscut una certa violència no podria explicar-la. Pair i empoderar-se “amb el que a ells els fa fàstic”. Prou de demanar perdó tota la vida per la cultura en la que vas néixer. La cultura que la resta de classes socials ni reconeixen com a tal. Prou d’arrossegar tota la vida la síndrome de l’impostor. “Hem de deixar de ser tan bona gent” deia la Queralt, “jo m’ imagino banys de sang”, responia el Kiko. Bestial el combo. Sant Boi de luxe. El Sant Boi que ja no viu a Sant Boi però que sempre portarà Sant Boi a dins.
Després d’això només un tema estrella. Què és la cultura? Qui la fa? Kiko Amat creu que la novel·la està sobrerepresentada en el món cultural. “Respon a una certa visió de cultura la idea que la novel·la és més important que el trap”. Ell mai va imaginar-se novel·lista, igual que no es va assabentar de què eren els suplements culturals fins que no va sortir en un. Dedicar-se a l’alta cultura mai va ser l’opció natural als barris pobres: “A d’altres barris només els calia deixar-se caure per la pendent. Els que millor dibuixaven al nostre cole o a l’institut mai es van dedicar a dibuixar, i els que no eren tan bons però pertanyien a una altra classe social, avui són il·lustradors”. La possibilitat d’imaginar un futur diferent com a privilegi de classe. “El difícil no és escriure, és publicar. Algú de classe obrera ha de fer el triple d’esforç per accedir al món cultural”.
Al barri i a Narratives Perifèriques ens agrada molt la gent que ho intenta. Que fa el que necessita fer. Sobretot si, com el Kiko Amat, es fa sense estudis acadèmics, des de a lectura més pura, des de l’experimentació de les tècniques.. “És la meva novel·la més tècnica, però en la que menys es veu la tècnica. L’escriptor ha d’esborrar les seves empremtes”. Els personatges són i fan la història. Com ens pot caure bé un nazi? “Perquè si te l’expliquen bé, si saps tota la seva història i per què fa el que fa, i pren les decisions que pren, és fàcil empatitzar. A més, els meus personatges encara no tenen el cor socarrimat”. El Kiko està orgullós d’haver-se atrevit amb un narrador en segona persona, i de l’argot propi que ha inventat i que resulta imprescindible per fer creïble una societat secreta.
El pati de la llibreria Espai Llavors és un pati interior de barri de perifèria. L’acte es va fer sense streaming, ni micro, ni artificis. Sense distàncies culturals ni impostures. Casa. De fons, se sent una rentadora centrifugant i la música de la ràdio d’alguna veïna. La banda sonora ideal quan el nostre públic som nosaltres mateixos. Ens reconeixem en el moment de les signatures. Els col·legues del Kiko es fan amb ell les típiques fotos boges de col·legues. Un pare empresari que, en sentir-nos, s’adona que ell és un d’aquells que van estudiar econòmiques, i no una altra cosa, perquè era l’única opció que semblava raonable per als fills dels curritos. Unes dones joves que, incomprensiblement, volen dedicar-se a la literatura malgrat visquin al barri equivocat. Per fer possibles aquestes trobades, impossibles en qualsevol bonica llibreria del centre de Barcelona, va néixer el col·lectiu NP-Narratives perifèriques.
