Adrià Vidal i Ignasi Escudero
Ella ha estat la protagonista del primer concert de la Sala Salamandra, després de 8 mesos tancat, dins del cicle Sala L’H que portarà a diferents espais de la ciutat artistes com El Niño de Elche o Muchachito.
Queralt Lahoz ha pujat a l’escenari davant unes setanta persones i s’ha arrancat l’auricular per problemes tècnics, a la meitat de la primera cançó. Amb l’actitud i la força de a qui ningú li ha regalat res i s’ha fet un lloc a l’escena musical urbana per si mateixa. Queralt Lahoz és de Santa Coloma, però la seva història vital i les seves arrels poden ser les de qualsevol jove de l’Hospitalet: nascuda el 1991, en una família que va venir a la Catalunya industrial des d’un petit poble de Granada.
Precisament l’any en què va néixer la seva àvia, 1917, és el títol del seu primer àlbum, presentat ara fa un any. Un treball que parla de la memòria històrica i la por a perdre les arrels, emocions que porten a mostrar i reivindicar una identitat pròpia. A diferència de la generació de la seva mare, que ha preferit passar pàgina amb la història i la repressió política, Lahoz afirma que té “la necessitat imperiosa de dir coses que ens facin moure una mica”. La música moderna, per a ella, ha de tenir una funció social i assegura que “si oblides la lluita dels teus avis no saps per què has de lluitar tu avui”.
Obres el cicle Sala L’H i la Sala Salamandra després de més de 8 mesos tancada. Has pogut treballar des de l’inici de la pandèmia?
Per la quantitat de concerts que s’han cancel·lat, hem estat un dels grups que més “bolos” hem fet. L’altre dia parlava amb la Suu, que ens portem molt bé, i em deia “crec que has fet més concerts que jo”. No ens podem queixar: per ser el primer any amb el projecte i la ‘merda’ que hem tingut, ens ha anat prou bé. Vam treure disc el 22 de novembre de l’any passat. Un EP amb 5 temes, que vam presentar al febrer i dues setmanes més tard va caure la bomba de la pandèmia.
Les teves lletres què diuen a Santa Coloma o a l’Hospitalet?
Si és que estem en el mateix, som cosins germans. Barris d’extraradi amb molta migració interna. Quan més t’ha tocat viure la realitat, amb menys privilegis, tens més habilitat per ubicar-te i saber d’on vens. La por de perdre les arrels ens porta a passejar-les, a mostrar d’on venim. Un dia s’acabarà, perquè la migració interna ja no existeix.
Els nous catalans, que eren els nostres avis, ara vénen d’altres països. Si nosaltres no defensem el que segueix latent aquí, ni nosaltres ni ells ens ubicarem. Ells no s’ubicaran ni aquí ni al que passa al seu país, i nosaltres perdrem tot el que teníem aquí. És cultural, jo ploro si vaig a un bar i em posen una tapa. No se’ns ha inculcat que hem de ser feliços, però recordant el que som i d’on venim. A vegades és com que se’ns ha fet avergonyir del nostre origen. Estava mal vist tenir un bar i havies d’estudiar per ser advocat, tot i que acabaries treballant en un McDonalds.
Ara els nets busquem aquesta identitat. Gaudim d’anar al poble, de les cançons antigues. Som “carne de puchero”. Si els nostres avis i àvies no haguessin lluitat en el seu moment no tindríem els privilegis que tenim ara, és la nostra responsabilitat recordar-ho i mantenir latent aquesta història.
Si oblides tot això, no surts al carrer a reclamar els teus drets i t’és igual que et paguin 600 miserables euros. T’has gastat 5000 euros en una carrera de ‘merda’ que no t’ha servit de res, veus el bipartidisme que és com l’antic “pucherazo”. La història es repeteix, però mentre tinguis la Play 4 i unes vambes noves ja estàs content i t’oblides de tot, fins que et cau a sobre i no saps què fer. Si oblides la lluita dels teus avis, no saps per què has de lluitar tu avui.
A més, aquí ningú ha vingut a robar-nos la feina. Vam donar als immigrants les feines que no vam saber valorar, que no vam saber lluitar i dir al patró “ei, que jo mereixo 50 i no 20” per fer aquesta feina. Que inútil la terra que plora però no lluita. Si plores, com a mínim mama.
És la teva història, també.
Als 17 vaig aprendre a valorar la feina de la meva mare. Ella havia deixat una feina d’oficina per netejar i tirar endavant la família després de divorciar-se. Així que amb 17 anys em vaig posar a netejar jo també, de 6 del matí a 10 de la nit. La vida no m’ha tractat malament, però tampoc bé, no m’han regalat res.
El millor que et pot passar a la vida és ser conscient de la feina dels teus pares, fer-la tu també i valorar el pa que arriba a casa teva. I d’ells als avis: Si això és dur imagina’t treballar al camp des dels 13 anys.
Així que el mínim és respectar i tenir educació. Quan arribes a un bar, al backstage o a l’institut no costa res agrair la feina, dir “bon dia” i saludar. Els joves ho estan perdent una mica, però als barris ho conservem, tenim aquesta connexió perquè ho hem viscut.
Tu vius de la música?
Sí, jo visc de la música. Tinc un altre projecte muscial que es diu de De la Carmela, i amb aquest grup fèiem mínim tres concerts a la setmana, molt treballats i amb un públic molt fidel.
A De la Carmela som dos i a “Queralt Lahoz” som quatre músics, amb el que comporta. Tot i així, ens han sortit coses molt interessants: ens han nomenat artista revelació del Mercat de Música Viva de Vic, ens hem mogut a molts llocs… i de cop i volta passa això. I jo, que tenia tots els meus estalvis posats en el projecte.
De totes formes, no ens podem queixar, tot i els problemes hem sembrat coses molt interessants i tinc la sensació que el 2021 donarà fruit tot el que hem fet. Hem de tenir en compte que és un moment històric, per a mal, però històric.
Has hagut de buscar una altra feina?
He tirat d’estalvis. Però clar, aquí hi tenia posats els estalvis de tota la vida, que es diu ràpid. Vaig començar a treballar als 15 anys, que no era legal, i he treballat molt a la vida. Em vaig pagar la carrera de criminologia, he sigut molt ‘curranta’ des de petita.
Quan va arribar la pandèmia tenia poc més de 1.000 euros al compte i un concert pendent de cobrar. Amb això hem tirat. Sort que visc en un pis de renda antiga, si no no sé com ens ho hauríem fet.
De què treballaves abans de dedicar-te a la música?
He fet de tot. Netejar oficines, de cambrera a festivals, classes particulars. Em buscava la vida per sobreviure. Abans de dedicar-me a la música més seriosament, estudiava criminologia i treballava a una botiga de roba. Quan vaig començar amb la música no tenia vida, ens sortien tants concerts que era insostenible. Quan vaig suspendre l’assignatura de Dret públic vaig dir “passo ja de la uni”, estava estudiant a distància i em costava molts diners.
En aquella època sortia de tots els grups de WhatsApp dels meus amics. No volia veure les seves fotos ni saber quan havien quedat, entre la música i la carrera no tenia temps per a res més. Vaig deixar la carrera a quart, algun dia l’acabaré perquè m’agrada, realment.
Pensaves dedicar-te a la criminologia?
És com que t’enganyes una mica a tu mateixa. En aquell moment de la meva vida no estava enfadada amb la música però sí amb els músics. Perquè em deien ‘“tant et dediques a un son (cubà) com a un pal de flamenc, fes alguna cosa en concret” i a mi m’agraden totes les músiques. Eren crítiques perquè trobés el meu lloc, i les “pibas” tampoc teníem la posició que ara tenim. S’ha lluitat molt per tenir l’espai que mereixem i que encara ens queda molt per fer. En 10 anys han canviat molt les coses.
El mateix panorama musical ha canviat molt també i ara ja està més ben vist que et puguis dedicar a diferents estils a la vegada. En aquest moment, vaig fer un “parón”, vaig estudiar, i em va quedar clar que jo era allò que estava fent. I aquí estem, intentant defensar un estil propi. Ja veureu que l’EP està molt bé, però no li fa justícia. El concert triplica el disc, té molta més força.
Segueixes vivint a Santa Coloma?
Ara visc a Gràcia perquè el meu nòvio té un pis de renda antiga i no es pot viure enlloc per 300 euros. Vaig cada setmana al barri, ho trobo a faltar, però també m’ha anat bé desintoxicar-me. Baixes al carrer i és el mateix de sempre i jo soc bastant inquieta. La ‘penya’ tot el dia fumant porros. Deixeu de fumar porros ja, que hi ha moltes coses per fer.
També és cert que amb els col·legues del barri he sigut sempre ànima lliure, d’anar a la meva bola i fer coses. Però el barri sempre està allà, sempre hi pots tornar, encara que ara estigui una mica desconnectada.
Ha canviat molt el teu barri en les últimes dècades?
Sí. Quan vaig marxar del barri ja hi havia xavals molt joves drogant-se amb pega. Jo soc de les Oliveres, al costat de Singuerlín. És dur, perquè envia a la merda una vida.
També en els últims anys em sentia més desprotegida. Abans tornava a casa sola de matinada i ara em costava més. Hi ha una nova delinqüència que tira de molt abús sexual. L’accés fàcil a la pornografia fa que molts nois es pensin que la cosa va així. Per treballs de la universitat he entrat a moltes pàgines porno i a totes, sense excepció, a les dones ens peguen, ens sotmeten. Hi ha un problema molt fort, jo també voldria consumir porno sense haver de sentir-me violada. És un càncer, molts nois es pensen que ser un home és això.
Esteu treballant en el nou disc?
Sí, tot just ahir vam estar gravant veus. Sembla que el podrem publicar aquesta primavera. Encara no té nom, perquè se’m dona molt malament escollir-ne un. Pel primer disc vaig escriure més de 20 noms i el Marc Soto, el nostre bateria, em va ajudar a decidir-me per ‘1917’. Amb el títol de les cançons em passa el mateix, posaria números o sensacions. De fet, pensava a posar colors, però J Balvin ho acaba de fer. Serà un disc molt guapo, estem molt contents.
Què ens pots avançar?
Crec que és més madur. ‘La Misa’ és un avançament. Molta gent no li troba el sentit ara, però s’enllaça amb la següent cançó. Hi ha flamenc experimental, he volgut jugar amb el meu imaginari, sons i melodies que serveixen de bases i a partir d’aquí he començat a crear. A la vegada té la mateixa arrel de l’EP i més rap.
‘La Misa’ és una crítica a la hipocresia. A qui va dirigida?
(Riu). La meva mare, “angelico, la tengo frita”, pensava que era una cançó d’amor. Va tenir una desil·lusió quan va saber que era de queixa, que el sistema recau a les nostres espatlles. La meva mare sempre pateix, em diu que quan sigui coneguda digui el que vulgui, però és molt conscient que els artistes estem a mercè de la sort, i jo en els directes dic el que penso a nivell social i polític. Però és que soc neta d’una dona migrant que té un germà a qui mai van trobar, després de la guerra.
La lluita és com els ulls blaus, que se salta una generació, la de la meva mare en aquest cas. És una generació que ha patit tanta por, tantes dones desaparegudes, violacions, els nens robats i tota aquella ‘merda’. Ells han preferit passar pàgina. Jo tinc la necessitat imperiosa de dir coses que ens facin moure una mica. La música moderna ha de tenir alguna funció.
També hi ha la poètica, que jo no soc poeta, però bec d’això i m’intento aproximar a formes poètiques per suggerir, sense ser explícita. Les lletres que venen ara estan més buscades, tenen temps, han madurat i són potents.
Els joves de l’Hospitalet estan al capdavant de la música urbana del país. Què diries a algú que comença en la música?
Què cracks que son el Morad, la Tiguerita… En una entrevista a PlayZ amb la María José Llergo el Morad li diu “yo hago esto por dinero”. Ell li fa una “barrida” a ella que no vegis. La María José té un discurs una mica que ha de baixar del burro i tocar terra, i mira que és una dona molt intel·ligent.
La qüestió és que el Morad deia que ho feia per diners i això li ha sortit bé. El que jo els diria és que no segueixin modes. Que ell ha estat molt fidel, perquè té un discurs de lluita de classe molt potent i de guanyar-se la vida amb el que calgui. Els diria que escriguin del seu dia a dia, de les coses que els passen. Que siguin sincers, que no facin el que es porta o està de moda. No transcendeix. El “fast food” només et porta a una mala digestió.
Han de fer alguna cosa amb la que d’aquí uns anys, tot i que hagin evolucionat, encara s’hi vegin reflectits. Ara, que si el que volen és fer música per guanyar “jurdeles”, que provin amb el que sigui. Jo a la Queralt de fa 12 anys li diria: “Creu en tu, estima’t bé”. Perquè vindran de fora i et diran que no pots, i a les dones ens han ensenyat a criticar-nos, a fotre’ns, a ser competitives entre nosaltres. A mi moltes “pibas” m’han fotut moltíssim. Tant de bo hagués fet la meva empresa, el meu equip liderat per una dona, abans.
Ens recordes a la Gata Cattana, t’ho diuen?
La Gata Cattana era un ésser superior. Tenia una ment que és d’una altra era, el que ha fet és atemporal. Ella demostrava que es poden dir les coses de manera explícita i directa i mantenir la poètica. La seva mare m’explicava que tenia un món interior molt ric.
La Gata va canviar la meva vida, estic molt agraïda a ella, a la seva ànima i a la seva obra. Crec que ho escoltaran els nostres fills i diran: “això era el rap i la poesia”. Ella va fer alguna cosa que no s’havia fet, que hagi creat amb tant gust, saviesa, disciplina. Com la Gata no hi haurà ningú. Ara bé, venim de llocs semblants i uns mateixos ideals que porten a obres que s’apropen.
Nou mesos després, les sales de concerts de l’Hospitalet tornen a obrir les seves portes. L’Associació de Sales de Concerts de Catalunya (ASACC), en col·laboració amb l’Ajuntament de l’Hospitalet, presenten “Sala L’H”, un cicle de concerts que porta una trentena d’artistes de la talla de Muchachito, Meritxell Neddermann o El Niño de Elche a la Sala Salamandra, l’Espai Zowie, El Pumarejo, l’Oncle Jack i The Void.
