Ella i púrria rimen. Ella, agafava pols damunt del meu armari de l’habitació. En un primer pis del carrer Llobregat, al barri de Collblanc. La cosa insignificant, menyspreable era un instrument de corda. Ella té un nom però per a mi sempre va ser un misteri i ara un record tenyit de nostàlgia. Què hi feia allà dalt? Com hi va arribar? Per a mi no significava res. No tenia valor, sense importància. Ella complia tots els requisits de la definició de púrria. M’esperava, potser. El pare la va posar allà dalt, crec. Un amor impossible. Amb els dits d’una mà puc comptar les ocasions en les que la vaig abraçar desconcertat. Era dòcil. Jo també. Un objecte incomprensible. Muda, mai va sorgir d’ella cap nota. Les altres, les de paper, eren les notes del COPEM que el meu pare esperava amb ànsia. De les musicals, res de res.
Era un objecte de desig, amb una bona part de fusta (objecte) però gens de desig per part meva. De ben segur, ho era del pare.
M’agradava tenir entre els dits la pua. Aquell triangle menut amb els costats arrodonits. D’un color ataronjat. Tenir la vida entre els dits o al palmell de la mà són figues d’un altre paner. No és fàcil de puntejar, ni de gratar ni fregar. Algun matí cal fregar-se els ulls per a contemplar la realitat. Pròpia i externa.
Durant els anys 60 era arriscat donar la nota a classe. Temps de càstigs ràpids i poca pedagogia. El pare seguia esperant. La bandúrria callava. Les bones notes de l’insti arribaven puntuals.
De gran, mai m’ha semblat menyspreable cap instrument de música. Ho diré amb un to ensucrat; ella, la música, ens toca la fibra sensible (i tant de bo, també el cervell). Evita que la pluja de preocupacions ens ofegui. Mai espera res de nosaltres. Potser, una escolta dòcil i atenta.
F. Xavier Simarro Montané
