En el que portem d’any, les treballadores socials de l’Hospitalet de Llobregat han sortit en nombroses ocasions al carrer per reivindicar els seus drets. Exigeixen recursos per poder oferir una “atenció digna i de qualitat”, unes reivindicacions que fa anys que arrosseguen. Districte7 ha parlat amb Pilar Massana, treballadora social jubilada que ha dedicat la seva vida al servei públic a la ciutat, per tal de fer un repàs històric a la situació dels serveis socials de la ciutat. Una trajectòria professional que es recull a la publicació ‘14 Dones’ que el Col·legi de Treball Social de Catalunya presenta aquest dijous al Pati Llimona, a Barcelona.
Com valores les reivindicacions de les treballadores de serveis socials?
Hi he treballat molts anys i conec a molta gent que encara hi treballa. A dia d’avui no estic al corrent de tot el que hi passa però ho veig amb molta preocupació. Veient la taula reivindicativa, i sense estar a dins, em sembla que tenen molta raó. Per exemple, la falta de reconeixement professional de qui està a primera línia, que és fonamental.
Falta reconeixement i recursos a serveis socials?
A serveis socials sempre ens falten recursos. Els recursos que hi ha sempre són insuficients. Per exemple, si tenim molts recursos per ajudar a pagar lloguers però els preus dels lloguers van pujant, tenim una butxaca foradada.
Una condició necessària és el reconeixement dels professionals per part dels seus caps i la població. És un treball artesà en el tracte amb les persones. Si l’eina no està bé, el servei no surt bé.
“A serveis socials sempre ens falten recursos”
Les reivindicacions també fan referencia a la gestió.
Parlen d’una gestió allunyada de la realitat. Jo de primera mà no ho sé, però si és així és greu. En un moment de màxima emergència social com la que estem vivint, i la que vindrà, crec que la ‘medecina’ passa per estar molt propers a la realitat. Tant per part dels professionals, que s’han de comprometre amb la gent que atenen, com per part dels caps que programen, ordenen i decideixen.
Tots han de mirar cap a baix: veure quina realitat i problemes hi ha i què s’hi pot fer. Si es fa així segurament no s’encertaran totes les solucions, perquè els problemes són molt més grans que les solucions, però com a mínim crec que podrien sentir uns i altres que anem en la direcció correcta, cosa que ara em sembla que no se sent.
És necessari que des de l’Ajuntament, i l’administració en general, es tinguin molt presents totes les entitats i persones que treballen i contribueixen en l’acció social. Des de grups de voluntaris a entitats més institucionalitzades. És des d’aquesta sinergia d’on han de sortir les respostes. I sembla que no s’està fent així, que hi ha un tancament. Evidentment també cal una entesa entre administracions: repartir-se les culpes entre Generalitat, Diputació i Ajuntament…això i res és el mateix. És igual a qui li toqui. A l’hora d’analitzar la realitat i veure el patiment de tanta gent de l’Hospitalet que no pot arribar a final de mes, que no pot pagar el pis, això és imprescindible.
Tens una visió històrica dels serveis socials de l’Hospitalet que poca gent té. Què podem rescatar d’aquesta trajectòria?
La vida és acumulativa. Ha canviat molt. Jo soc del primer equip que vam crear els serveis socials, amb la regidora Pilar Ferran, l’any 79. Ens van posar una treballadora social a cada districte. A mi em van deixar el districte V, que en aquell moment era Pubilla Cases, Can Serra i Sanfeliu (que ara pertany al districte I). No teníem local i ens van deixar un despatx al centre on posaven les injeccions a Sanfeliu. Més tard ens van deixar el corredor de l’Escola Pablo Picasso on hi érem dos dies a la setmana. Tenia una alumna de pràctiques i quan plegàvem anàvem al bar de davant a repassar el que havíem vist. Imagina si hi ha canvi.
D’això a tenir un equip complet, amb espais i recursos, no es pot ni comparar. Dins d’aquesta evolució, va haver-hi una etapa en què els serveis socials de l’Hospitalet tenien molt prestigi entre els altres municipis. Se’l considerava un Ajuntament innovador, que tenia preocupació per fer les coses bé.
Quina etapa és?
Ha durat força temps. Amb alts i baixos, fins fa 5 o 6 anys hi ha hagut moments de molt bon nom. Quan hi ha hagut una direcció de personal tècnic, penso en l’època en què la Marisol Campderrós era la cap de serveis, i no de personal de confiança política. Crec que es va notar en positiu.
El personal que dirigeix ha de ser tècnic i, per anar bé, ha de conèixer la casa. Ha d’haver pujat després d’haver tocat carrer. Crec que va ser una etapa bona, amb problemes perquè no hi ha hagut cap etapa sense problemes, però amb preocupació per fer les coses el millor possible.
Què més es podria rescatar d’aquesta trajectòria?
El treball comunitari. Abans d’entrar a l’Ajuntament el que fèiem era molt treball comunitari, el que era important era ajudar a construir les organitzacions cíviques, que ara van per un altre costat. Els serveis socials no poden girar-se d’esquena al que es mou. Conèixer què es mou en la direcció de treball de barri, de fer comunitat, d’ajudar a la gent que té dificultats, d’incorporar a la gent que ha vingut de fora. El mínim és tenir la informació. Quan he treballat a primera fila això m’ha ajudat.
On queda ara el treball comunitari? Els serveis socials s’han convertit en distribuïdors de recursos?
Els serveis socials s’han anat convertint en repartidors de recursos, lamentablement, però també cal tenir en compte la realitat. Una part dels recursos s’estructuren a través dels serveis socials, algú els ha d’administrar. No renuncio gens a que si ha recursos s’administrin, però la mirada ha de ser comunitària, i ha d’anar més enllà del recurs. Sinó ens ofeguem i no donem la resposta adequada.
També s’ha establert la cultura d’anar a serveis socials a veure el catàleg, a veure què puc demanar de tot el que m’ofereixen. Lamentablement és així, però no passa només als serveis socials, és una cultura que s’ha establert en els últims anys. Crec que com a ciutadania no ens fa bé, no ens fa responsables. Sense drets i obligacions no hi ha ciutadania responsable, hi ha ciutadania depenent, i s’ha d’evitar que els serveis provoquin dependència. No és fàcil.
Així com em sembla que és imprescindible fer una acció assistencial quan cal, i ara cal fer-la, paral·lelament sempre hauríem de vigilar de no crear dependències que no ajuden a l’autonomia personal. La funció del treball social és, també, generar persones responsables i conscients de les seves decisions. I això requereix uns mínims, si un no té ni per menjar ¿quina responsabilitat es pot demanar? Si cal donar un ajut econòmic d’urgència, per pagar el lloguer per exemple, cal fer-ho ràpid. En la taula reivindicativa de serveis socials diuen que aquests ajuts no han de trigar més de 15 dies. La veritat és que gent que treballa a serveis socials em diu que tarden mesos. Un ajut d’urgència que tarda mesos en arribar, no és d’urgència.
Aquesta denúncia també la feia la Síndica de Greuges.
Es que no pot ser. Aquí vol dir que l’administració té alguna cosa que no està ben resolta. Potser hi ha algun mecanisme que no està afinat, això ha d’anar àgil.
“El personal que dirigeix serveis socials
ha de ser tècnic i conèixer la casa”
Com ho viuen les treballadores socials amb les que et trobes?
Ho estan vivint molt malament. Amb sensació d’abandó, cosa que m’entristeix molt. Expressen sensació d’abandó, que no les cuiden, que no les escolten. He estat cap de grup de serveis socials i el que dona confiança a l’hora d’enfrontar-te amb els problemes és que allò que pactes amb la persona o família podràs parlar-ho amb el teu cap i es buscaran els mecanismes per resoldre-ho, dintre de les possibilitats. Si no tens aquesta confiança, t’autolimites. Crear llaços de confiança entre els diferents nivells costa molt i trencar-los es fa en un moment.
Creus que hi ha hagut un desprestigi dels serveis socials? Com ho viuen els equips?
La direcció ha d’estar molt a l’abast de les primeres files de cada servei. Encara que hi ha diferents files de comandaments -el llenguatge és militar- totes han de mirar a baix. Sinó no se’n sortiran. La gent expressa que té dificultats per parlar, perquè se l’escolti. La direcció ha d’escoltar amb ganes i confiança per resoldre.
Els equips de serveis socials són estables?
No, no. Ha marxat molta gent. Em sap molt greu perquè és una manera de descapitalitzar els equips. Quan una persona porta 10 anys treballant, ha rebut formació, i es troba que aquí no pot quedar-s’hi perquè les places es convoquen molt tard i són insuficients, acaba marxant. En els últims anys conec 5 o 6 persones que han marxat de la plantilla de serveis socials. Van a treballar a altres municipis, bàsicament a Barcelona que ha convocat moltes places últimament. Em sap greu, és una ciutat d’on aquell que pot, se’n va.
Quan hi ha professionals bons, preparats, amb vocació i capacitat de comprometre’s amb la població, que se’n vagin és una pèrdua important. Alguns se’n van perquè no estan valorats, en situació provisional. Amb el temps hem passat de la il·lusió de crear uns serveis socials públics a veure que no hi ha prou interès. Ara hi ha una maquinaria gran que és insuficient i que no satisfà ni a la població ni a la gent que hi treballa. Sempre s’ha de mirar cap al carrer, a les famílies, als mestres, entitats… i veure què estan demanant. És un aprenentatge constant que s’ha de fer.
Els serveis públics si no tenen la voluntat de servei a la població no serveixen. Allò que és públic és de la gent, és d’interès comú. Aquí hi ha coses petites. Qui manté els serveis socials són els impostos de la població. Doncs quan l’Ajuntament ha de fer una compra, hauria de comprar a les empreses de la ciutat. En aquest sentit m’he trobat amb moltes situacions on la tendència habitual es comprar a una gran superfície, i això no pot ser.
Com es pot fer aquesta feina d’artesania si hi ha poc temps per atendre a les persones?
A vegades, en l’horari laboral estrictament no s’hi pot fer més. És difícil treballar a serveis socials si allò “social” és només la teva manera de guanyar-te la vida. I no ho dic perquè s’hagin de fer hores extres, sinó per conèixer tota la riquesa d’entitats, moviments i grups que hi ha.
Per altra banda, la primera línia de serveis socials ha d’explicar als seus caps el volum de feina que té. L’administració ha de ser una cadena de confiança, no una cadena de “mando y orden”. La mirada amplia és imprescindible. Les condicions d’urbanisme, antropològiques, d’arrelament, d’acollida, de conèixer la ciutat, influeixen en que la gent estigui bé a la ciutat, se la faci seva, se’n senti responsable.
Sabent que l’Hospitalet és una ciutat amb els barris més empobrits de Catalunya, quines haurien de ser les línies prioritàries de treball?
Sense renunciar a les competències pròpies dels serveis socials, em sembla imprescindible tenir màxima relació amb els serveis de benestar: habitatge, educació, treball i salut. Sovint hi ha un abisme entre aquests departaments a nivell municipal, i ja no t’explico a nivell de la Generalitat.
Que hi hagi un reconeixement i comunicació fluïda em sembla fonamental. Massa vegades hi ha competència de qui es posa la medalla. I només ens en podem en sortir en col·lectiu, no pot haver-hi medalles.
A nivell de ciutat crec que hi hauria d’haver una màxima col·laboració entre entitats i administració. Preservar tot el que és comú, per exemple veig molt malament la quantitat d’habitatges que s’estan fent a la ciutat. Estan omplint tots els espais d’habitatges als quals no podrà accedir una gran part de la població. Com a concepte de ciutat en un moment en què el canvi climàtic està en boca de tots, omplir la ciutat de ciment em sembla un disbarat des de tots els punts de vista. No sé si és fer una ciutat més justa, però fa 40 anys això no ho hauríem deixat fer.
