Irene Gómez Varo és membre del Grup d’Estudis en Mobilitat, Transport i Territori de la Universitat Autònoma de Barcelona. Conversem amb aquesta jove hospitalenca especialitzada en urbanisme amb perspectiva de gènere coincidint amb el Dia Internacional per l’Erradicació de les Violències vers les Dones, que se celebra cada 25 de novembre. Per a aquesta sociòloga, l’Hospitalet té un bon punt de partida però ha de millorar molts dels seus espais, i sobretot, posar la perspectiva feminista al centre de la seva política urbana.
Què és l’urbanisme feminista?
Des de l’àmbit en què jo treballo acostumem a parlar de l’urbanisme que examina el disseny i la planificació de la ciutat amb una perspectiva de gènere. Això vol dir que, agafem les idees que ens donen les teories de gènere – com el sistema patriarcal, els rols i les desigualtats de gènere, la cura… – i analitzem com aquestes es traslladen en l’espai urbà. També al revés: analitzem com l’espai contribueix a potenciar tots aquests rols i desigualtats de gènere.
Com influeix l’un sobre l’altre?
Tradicionalment la disciplina de l’urbanisme ha estudiat la ciutat com si fos ‘neutra’, però no és així. El disseny de les ciutats prioritza uns usos sobre uns altres, no és el mateix una ciutat pensada només per a produir que una que també té espais per cuidar; per moure’s en cotxe o moto que en transport públic o caminant. Al cap i a la fi, el disseny de les ciutats prioritza el benestar d’unes persones per sobre de les altres.
Per què?
Les ciutats han estat dissenyades en base a l’experiència de qui té el poder: homes, heterosexuals i burgesos. I a més, aquells que dissenyen les ciutats sovint ho fan des de disciplines tècniques com l’arquitectura o l’enginyeria, i des dels despatxos, sobre plànol.
Això fa que a l’hora de planejar els espais públics no s’hagin tingut en compte, per exemple, moltes activitats de la vida quotidiana, com ara les tasques de cura, que tradicionalment han fet les dones. Ni tampoc es té en compte com és l’experiència de viure a la ciutat, molt més complexa, i que sovint no queda reflectida en aquestes maquetes de la ciutat que ens ensenyen els arquitectes.
Com es concreten aquestes diferències?
Una manera en que es reflecteixen les diferències en l’ús de la ciutat entre homes i dones és en la mobilitat. Si analitzem les estadístiques de mobilitat en funció del gènere veiem que les dones fan més viatges a peu i en transport públic, mentre que els homes utilitzen més el cotxe. I això té molt a veure amb que els rols de gènere fan que les nostres activitats del dia a dia siguin diferents i, per tant, ens movem de manera diferent.
Les dones fem més desplaçaments per motiu de cura, com acompanyar a persones, recollir infants de l’escola o fer compres quotidianes, que acostumen a ser desplaçaments de proximitat. I a més, anem més “carregades”, de persones amb qui viatgem i d’objectes (carros, bosses…). Per altra banda els homes fan més desplaçaments ocupacionals, amb una distància més llarga i on pren importància l’ús del vehicle privat.
I en qualitat dels desplaçaments?
Si analitzem les experiències de mobilitat de les dones, el que es veu de seguida és que sovint tenim por a caminar soles per la ciutat, sobretot de nit. Una por que s’accentua quan el disseny urbà fa que els nostres espais siguin insegurs. I això és important, perquè s’estan perpetuant aquestes desigualtats també a la ciutat.
L’urbanisme feminista, o urbanisme amb perspectiva de gènere, trenca amb aquesta visió de la ciutat neutra i ve a posar sobre la taula aquestes qüestions també més qualitatives. I també, reivindica que cal incorporar al pensament urbà a moltes dones que ja des dels anys 70 han analitzat la ciutat amb aquesta perspectiva, sense que se’ls hagi fet gaire cas. Cal pensar la ciutat per a totes, sortint d’aquesta lògica masculina.
Com es poden prevenir i reparar les violències masclistes a través de l’urbanisme?
Per prevenir, la recepta és construir espais segurs on les persones puguin estar-hi i moure’s amb autonomia. Hem de recuperar la idea de la vitalitat urbana de Jane Jacobs, una pensadora urbana dels anys 60, que deia que hem de construir barris vitals. Barris on hi hagi una presència constant de persones i activitats diverses a l’espai públic. Això farà que hi hagi, com diria ella, més “ulls al carrer”, els ulls de les persones que habiten els espais i que indirectament els vigilen.
Ens cal més vigilància?
Són espais on si et passa alguna cosa, sempre hi haurà algú que ho hagi vist o a qui demanar ajuda. Una vigilància comunitària que és més empoderant i et fa sentir més lliure que la seguretat la garanteixi la policia o les càmeres.
Això és possible quan dissenyem ciutats compactes, denses, amb una àmplia i diversa xarxa d’equipaments, de comerços i establiments, amb entorns caminables i amb accés al transport públic.
En definitiva, cal evitar la ciutat on es segreguen espacialment les funcions i on ens desplacem principalment en cotxe. També cal evitar que hi hagi espais fronterers, que desconnecten els barris entre si. Per exemple, les infraestructures de transport en superfície que travessen els barris, com les vies de tren, rondes, avingudes dedicades al trànsit, autopistes, o bé solars d’un sol ús, com les bosses de pàrquing.
I a nivell més petit, a peu de carrer?
A nivell ‘micro’ hi ha una sèrie d’elements que ajuden a donar seguretat. Per exemple, la il·luminació, dissenyar les entrades al metro perquè no tinguin angles sense visió, que la vegetació no tapi la visibilitat del carrer… Tot això és el que s’està identificant en les anomenades “marxes exploratòries”, on les veïnes es passegen pel seu barri i assenyalen tots aquests espais i expliquen per què els genera inseguretat. Aquestes marxes són, per cert, una eina de l’urbanisme feminista que serveix per millorar la vida de la gent. I especialment per a les dones, que tenim por a tornar a casa soles. Si tenim un entorn que ens acompanya i ens dona seguretat, la ciutat ens farà més lliure de violències.
Com valores la situació de l’Hospitalet?
Doncs a L’Hospitalet no estem tan malament. Tenim una ciutat amb barris que funcionen, on hi ha vida de barri, tant al nord com al sud de la ciutat. En la majoria d’ells tenim aquesta forma urbana compacta i diversa de la que parlava, això ja és molt. I l’accés al transport públic, que és fonamental.
Ara bé, això no vol dir que estigui tot fet. Vull dir que tenim unes condicions de partida en la forma urbana, en molts barris, que a priori són bones. O no són tan dolentes com a altres llocs.
Tot i així, la inseguretat, segons el baròmetre d’opinió de la ciutat, és la segona preocupació de les veïnes, així que hauríem d’estudiar per què passa això i quin paper pot jugar l’espai públic en aquesta percepció.
A la ciutat també tenim molts espais fragmentats per vies, ponts, passos subterranis… Els que hi vivim ho sabem, de nit és millor evitar espais com el pont de la Farga, el de Santa Eulàlia o el de la Torrassa. També algunes avingudes com la del Carrilet o Josep Tarradellas, sobretot als extrems, on el cotxe és molt protagonista i no tenim aquesta vitalitat.
Aquí trobem espais amb funcions úniques: zona industrial, zona de discoteques a Carrilet o bé les piscines municipals l’avinguda Josep Tarradellas.
També hi ha tota la zona de la Plaça Europa, que tot i ser més recent és dramàtic si ho analitzem des d’una perspectiva de gènere. És un espai cotxe-centrista, amb molt poc comerç de proximitat, poca residència, espais monofuncionals com centres comercials o la Fira.
Quines dimensions de l’urbanisme feminista queden pendents?
Crec que el que queda pendent és que la perspectiva de gènere i les qüestions que planteja estiguin en el centre del debat urbà. Sovint es tracta com un tema que només afecta a les dones, i que a més només parlem entre nosaltres.
La sensació és que moltes vegades ens truquen a les dones per parlar d’urbanisme amb perspectiva de gènere quan s’apropa el 8M, el 25N, o bé quan es vol fer un debat específic, però no s’incorpora aquesta perspectiva en els debats sobre el model de ciutat, la mobilitat, l’habitatge o la smart city. Com pot ser que a dia d’avui s’organitzin col·loquis sobre “la transició cap a la ciutat sostenible” on no es parli, per exemple, dels espais de cures? Taules rodones on, per cert, moltes vegades només hi ha homes.
La perspectiva de gènere no pot quedar-se com un tema específic a tractar en dies concrets i entre unes quantes, si no que ha de penetrar en tots aquests debats de manera transversal. Això està canviant poc a poc, hi ha moltes companyes, sobretot dones, que estan fent molta feina per visibilitzar aquesta realitat.
El 8M pintem un mural reivindicatiu i això està molt bé perquè té una força simbòlica i fa que a l’espai públic es transmetin uns valors, però l’urbanisme amb perspectiva de gènere el que planteja són canvis substancials en el model de ciutat, en la forma que es dissenya i s’intervé. Però clar, això implica replantejar-nos un model de ciutat que està molt arrelat… i costa.
