Ja que la civilització ens ha empès a molts a viure i morir envoltats d’asfalt i quitrà, els humans hem cercat a les grans ciutats la nostra particular aldea, la unitat més bàsica d’una comunitat humana. Els barris existeixen des del mateix sorgiment de les ciutats: sense ciutat no hi ha barris i sense barris les ciutats no tenen ànima, són inhumanes.
Però, què fa que un simple conglomerat de carrers acabi tenint identitat pròpia? Què és el que els uneix? La personalitat d’una comunitat o d’un barri no sorgeix espontàniament, sinó que és el resultat d’anys (en alguns casos segles) de vides compartides per aquelles persones que els habiten, de la compartició de les mateixes alegries i penes. El barri el conforma una història que supura dels seus edificis, que queda flotant per sempre entre els seus carrers i places; es tracta d’una història humil, petita, però duradora, d’aquelles que romanen durant dècades en el conscient col·lectiu de la comunitat. És el cable invisible que ens connecta amb l’entorn més proper en el qual vivim.
La gran ciutat engoleix els perdedors del sistema capitalista, però el barri els acull, els aixopluga i els hi dona un espai adaptat a la seva idiosincràsia. Així, no és d’estranyar que els barris més populars (com Sankt Pauli a Hamburg o Vallecas a Madrid) ho siguin per la seva naturalitat, per la seva forma de vida despullada de maquillatges i per l’autenticitat dels que l’habiten. El conformen una amalgama infinita de cultures, tradicions i generacions que han de conviure en un mateix espai geogràfic. L’ànima de barri no és més que una cerca d’un bé comú per a l’espai, perquè tot el que passa als carrers repercuteix en cada una de les individualitats de la comunitat.
A gairebé tots els barris de la perifèria barcelonina es recorda encara amb orgull moltes de les lluites veïnals dels 60, 70 i 80 que van fer d’aquests un millor lloc per viure i conviure. Se sentien abandonats per l’administració i van tirar d’orgull comunitari per lluitar per la implantació d’uns serveis bàsics. I ho van aconseguir. Això va ser possible només gràcies a la unió de les veïnes i veïns, d’una tradició de lluita pel bé d’un mateix i per al de la veïna. A diferència d’algunes zones de la ciutat, als barris populars tots guanyen i perden alhora.
Aquesta realitat s’ha fet palesa amb l’arribada de la Covid-19 i les múltiples restriccions de mobilitat. Durant el confinament es van activar als barris tota una xarxa de suport mutu entre veïnes per posar pedaços a l’abandó de les administracions. Amb la pandèmia, els barris s’han tornat a convertir en el que realment eren: una pàtria petita on trobar tot el que un necessita sense sortir d’ella. S’ha reactivat la voluntat de conservar i mantenir el comerç i les entitats locals, perquè és als nostres carrers on ara hem de passar la major part del nostre temps. És per això que els únics comerços que estan resistint el cop de la crisi derivada de la pandèmia són els dels barris, enfront a la desertització dels grans eixos comercials de les grans ciutats. Una vegada més, l’identitat barrial lluita per la seva pròpia supervivència.
Així, no és sorprenent que alguns dels llibres més demanats a la llibreria siguin els que parlen del nostre barri o de la nostra ciutat o d’autores locals. Un cop més surt a la superfície el sentiment de propietat comunal, d’allò que “és meu i és de tots alhora”.
Un dels autors que millor mostra aquesta sensibilitat és l’il·lustrador Jaime Martín (L’Hospitalet, 1966). La seva obra Sangre de barrio (editada per primer cop l’any 1989) ens ensenya sense filtres la dura vida quotidiana d’un jove de L’Hospitalet als anys 80, aquell Hospitalet que encara avui dia segueix estigmatitzat per molts barcelonins que mai han trepitjat els nostres carrers.
Amb el seu últim llibre, Siempre tendremos veinte años (Norma, 2020), l’il·lustrador ens fa un relat autobiogràfic dels últims 40 anys, des de la mort del dictador fins a la crisi financera de 2008 i les seves conseqüències. A l’obra, el Jaime ens mostra amb nostàlgia, resignació, tristesa i molt d’orgull la vida i destí d’un noi de classe obrera de l’extraradi (extrapolable a qualsevol gran ciutat del món). La seva experiència és la de moltes persones que els hi va tocar néixer on van néixer: la d’una infantesa i joventut envoltada de drogues, violència i pobresa, de música punk, cigarretes i litrones de cervesa o de la puta mili, però alhora amb una forta consciència comunitària i fidelitat al grup d’amics i companys d’alegries i penes.
L’esperit de resistència marca tot el llibre, a l’igual que l’esperança de trobar una vida millor sense oblidar els seus orígens. La lluita per ser millor persona malgrat que l’entorn fa tot el possible per a que no ho siguis. Martín ens mostra que, per a la gent nascuda als barris com el seu, l’èxit o la simple supervivència surt més cara que per aquelles que han nascut en altres indrets. Tot i així, el protagonista no perd mai l’esperança; és aquest, potser, el gran missatge de l’obra: tirar endavant malgrat l’estigma dels orígens.
El llibre inclou una làmina il·lustrada de regal on apareix el grup d’amics, amb els seus llargs i rebels cabells i amb les seves “xupes” fent-se una foto en un descampat qualsevol del barri. Al fons, un cartell publicitari del desaparegut Pryca. Nostàlgia, humor i ironia en una mateixa instantània.
Ens quedem amb la conversa al final d’un dels capítols:
— ¿Te acuerdas de los cómics futuristas que leíamos de críos? ¿Dónde están los platillos volantes que nos prometieron? Tranquilo… El barrio sigue igual.
— Los punks siempre tuvieron razón. No future!
Espai Llavors
