Avui volem recordar que el 20 de juny va ser el Dia internacional de les persones refugiades. Volem recordar-ho perquè fa només sis anys de la mort d’Aylan i de la super onada de solidaritat que va despertar, i malgrat totes les manifestacions, i les declaracions i els vaixells de rescat estem com abans de la seva mort: només parlem de refugiats la setmana que es publiquen les dades anuals d’Acnur i de CEAR . 82,4 milions de persones refugiades al món, 88.762 noves sol·licituds a Espanya el 2020 i de 114.919 gestionades només un 5% va aconseguir l’asil, molt lluny del 33% de mitjana a Europa. Tot i ser una realitat tan important, i tot haver-se publicat milers d’assajos sobre el tema, la literatura se n’ha ocupat poc.
A casa nostra però vam donar el premi Llibreter 2019 a ‘Les formes del verb anar’ de Jenny Erpenbeck, i el Premi Veu Lliure-PEN Català 2020 a ‘Cap altre amic que les muntanyes’ de Behrouz Boochani. Representen dues maneres ben diferents d’entrar-li al tema: des d’Alemanya, el país amb més sol·licituds d’asil de tota Europa, i des del centre de detenció de la illa de Manus, a Papua Nova Guinea.
Jenny Erpenbeck creu que els refugiats són el gran tema del segle i diu coses com que “el mar mediterrani és l’Auschwitz d’avui”. La gran ferida moral sempre oberta. Les seves preocupacions literàries estan relacionades amb com la gent es refà o es reinventa després de grans canvis socials o polítics, i venen marcades per la seva pròpia història familiar i vital, ja que ella mateixa va néixer i créixer a un país, Alemanya de l’Est, que va deixar d’existir d’un dia per l’altre. Erpenbeck li traspassa aquest origen al seu protagonista, Richard, un professor de filologia clàssica jubilat, amb una vida avorrida i previsible, que en apropar-se a un campament de refugiats africans, i a partir de la relació que estableix amb ells, redescobreix la seva pròpia societat, i a sí mateix: “Ha llegit Foucalt i Baudrillard, i també Hegel i Nietzsche. Però què s’ha de menjar quan no es tenen diners per comprar menjar, no ho sap”.
De manera molt simbòlica el llibre comença explicant que el protagonista i els seus veïns no es banyen al llac de davant de casa perquè una persona s’hi va ofegar i no han trobat el cadàver. En Richard creu que el llac “pertany al mort”. Poc després veu una pancarta que els refugiats han penjat al seu campament durant una protesta, “ens fem visibles”, i és a partir d’aquell moment ell comença a “veure’ls”. Com al país de la ceguesa de Saramago, a qui recorda quan fa algunes reflexions filosòfiques, ell veu i hem d’agrair-li a l’autora que la relació amb els nois migrants no derivi en un conte de papanatisme sentimental. A través de l’acompanyament que els fa descriu la inhumanitat del nostre sistema d’asil, el racisme, la burocràcia demencial i l’espera eterna. “El temps en què una persona no sap com la seva vida pot arribar a ser una vida, omple de cap a peus algú que està inactiu”.
Una d’aquestes persones que va haver d’esperar anys va ser Behrouz Boochani. Entre els milions de persones refugiades hi ha periodistes i escriptors i escriptores perseguides. De fet el PEN català complirà 100 anys el 2022. 100 anys que acollim gent amb històries com la de Behrouz Boochani. En Boochani, periodista kurd iranià, va estar tancat sis anys a un centre de detenció de la desenvolupada i civilitzada Austràlia, un CIE a una illa del mig del Pacífic. La crueltat subcontractada ben lluny i sense testimonis. A Manus no podien entrar els periodistes i ell no es va resignar al silenci i l’aïllament. Va escriure aquesta novel·la missatge rere missatge de whatsapp que enviava a col·laboradors que traduïen i organitzaven els capítols. De manera clandestina i amb un mòbil que havia d’amagar dels registres permanents. I tot i que aquesta és la típica història que ens encanta als occidentals que “ens podem permetre triar la realitat de què volem formar part (del llibre d’Erpenbeck), no és per això pel que cal llegir a Boochani, sinó perquè la seva és una novel·la d’alta literatura política.
Boochani barreja poesia, filosofia i periodisme per explicar la crueltat del sistema que fa servir la fam, la set, l’insomni o la malaltia, i la pressió psicològica com eines de tortura. Explica com la indústria del control migratori és una peça clau del sistema d’opressió global. I no fa unes memòries per generar empatia inofensiva, sinó un exercici de resistència kurda en forma de literatura carcerària, descolonial i transnacional. El sistema va voler destruir la seva identitat però l’escriptor kurd va guanyar. “I’m a writer”, va dir als funcionaris i la seva victòria va ser no oblidar-ho, no deixar de fer servir les paraules. A Boochani a més, en un exercici de justícia poètica sense precedents, li van donar el premi literari més important d’Austràlia, el país que el mantenia tancat. Per a la cerimònia d’entrega va enviar un vídeo: Aquest premi és la demostració que les paraules poden canviar els sistemes i les estructures injustes.
PD 1: Si us interessa saber a quins escriptors-es acollim i hem acollit, aquí .
I aquí una llista d’escriptors-es refugiades.
PD 2: Una altre dia parlem de com i des d’on s’explica la vida i l’explotació de tants treballadors i treballadores migrants. Heu llegit res? Suggeriments?
