La novel·la de misteri amb temàtica d’enigmes i endevinalles que posen a prova el teu instint, no són un secret per a José Domingo Romero Mora, escriptor hospitalenc, criat al barri de Bellvitge. I és que per aquest llicenciat en Dret, els assassinats, les històries del passat, la mística i les trames detectivesques més fosques són ja part de la seva vida. També el mon cinematogràfic. Per aquest motiu, va escriure un assaig sobre el compositor de música de pel·lícules George Duning. Les seves facetes són àmplies, i la filosofia de les seves novel·les les apropen a una enciclopèdia amb ritme més que no pas a un llibre d’aventures.
Ens reunim al parc de Bellvitge, superant la intensa calor de primera hora de la tarda. Em porta part de la seva obra, juntament amb el manuscrit del seu darrer treball, “Navidad de cuento“, que presentarà aquest octubre. És una obra diferent al que ha escrit fins ara, però segueix fent homenatges, com en la gran majoria dels seus llibres. És una persona que desprèn coneixement, fins i tot en cada resposta et fa recordar que, ben mirat, els periodistes sabem poc de moltes coses.
A l’octubre apareixerà “Navidad de cuento”…
Sí, el meu darrer llibre, una espècie d’homenatge a Cançó de Nadal de Charles Dickens, que es va publicar fa 180 anys però crec que en molts aspectes segueix vigent. És una obra que des de ben jove m’agrada molt i sempre havia pensat que m’hagués entretingut fer una actualització, i vaig aprofitar el confinament per donar-li forma. Parla d’un personatge, Evaristo S. Cruz, que és crític cinematogràfic i odia el Nadal i li encarreguen que escrigui una obra sobre pel·lícules de temàtica nadalenca. Durant el llibre va recordant que aquesta època, quan era nen, havia sigut magnífica, i ho fa amb dos amics, tenint converses un pèl surrealistes, en un moment amargant de la seva vida, com anirem descobrint.
Et bases en algú conegut per transformar el personatge?
Bé, agafo el personatge principal de Dickens, sí que és cert que jo em veig reflectit una mica amb Evaristo, de petit estimava molt el Nadal i conforme he sigut més gran crec que el consumisme s’ha apoderat de l’esperit que tenia quan era jove, i això m’ha fet, en part, que l’hagi matat. Crec que el personatge té moltes coses meves.
Parlem d’un relat de ficció, oi?
Una novel·la curta, fins i tot vaig intentar que fos d’extensió com el de Dickens, he utilitzat un tipus de lletra força gran, perquè així pugui agradar més a la gent madura, malgrat que espero que també a gent d’altres edats li pugui agradar. És la meva novel·la més curta, doncs sempre tendeixo a fer-les molt llargues, i a més no té res a veure amb les altres, aquesta és més sentimental, si busques a l’interior potser surten temes característics de les meves obres, però té una vessant més romàntica de la vida.
Aquesta seria la teva cinquena obra publicada, la quarta novel·la. Però tens d’altres esperant…
Sí, n’he escrit d’altres que no he publicat, una és una altra novel·la i l’altra és un híbrid entre novel·la i llibre de relat, amb vuit petits contes, tots ells interrelacionats entre sí, amb personatges que es barregen.
I en les publicades veiem una trilogia (que serà tetralogia) i un assaig de cinema…
De moment és trilogia i veurem si aconsegueixo escriure el quart llibre, sobre les aventures de la detectiu Soledad Alcaraz. L’altre és un assaig sobre el compositor de música de pel·lícules George Duning.
Parla’ns una mica de l’assaig, doncs aquí plasmes una de les teves passions…
Sí, m’agrada barrejar cinema i música. Fa molts anys em vaig fer soci de l’associació catalana per la difusió de la música del cinema, es dedicaven a difondre estudis i articles de fons sobre aquesta temàtica, i un cop allà em van encarregar fer un article sobre George Duning. Els hi va agradar molt i em van demanar que el fes més llarg. Després de recopilar informació en universitats dels Estats Units vaig acabar escrivint el llibre. Es va publicar només pels socis, però anys després, l’editorial Rosetta em va demanar si podia ampliar-ho i llavors el publicarien pel públic general. Va ser al 2017.
Però el primer llibre és d’abans, oi?
Sí, calculo que el vaig autoeditar a l’any 2013. Va ser El Axioma de Sula, la primera obra de la trilogia.
D’aquesta trilogia es destaca sobretot la part de novel·la negra. Quins autors t’han influït?
Jo vaig passar dels còmics a la novel·la policíaca, va haver una sèrie d’autors que em van impactar més, com ara Raymond Chandler o Ross Mc Donald, però quan vaig decidir escriure novel·la negra vaig mirar d’apartar-me una mica d’ells i aprofundir més la vessant psicològica i mística. És cert que les meves novel·les tenen una part de crítica social, com la d’ells, però jo m’apropo més al tipus de novel·la enigma, o el tipus anomenat “de cambra tancada”, on es comet un assassinat en una habitació sense sortida aparent. Amb aquests ingredients escric El Axioma de Sula i l’aparició per primer cop de Soledad Alcaraz, la meva protagonista. Quan acabo el llibre em dono compte que el personatge tindrà més recorregut.
Però clar, la protagonista és una dona, no pots crear un personatge 100% coherent sense ajuda…
Totalment, sempre vaig voler que el personatge central fos una dona però necessitava crear-la de forma perfecta, captar la seva psicologia plenament, per això vaig passar el manuscrit a una sèrie de dones de totes les edats perquè em fessin una valoració i m’ajudessin a matissar coses, volia evitar la visió d’un home creant un personatge femení.
T’has basat en algú que coneixes?
Bé, és una barreja de diferents persones, però també té coses de mi mateix. Jo també soc neuròtic, com ella. Això sí, és possible que em basés en una companya de carrera de quan estudiava Dret, però al llarg del desenvolupament gairebé només va quedar el nom, la resta ja era una evolució de molta gent que havia conegut al llarg de la vida.
Després de “El Axioma de Sula” arriba “La falacia de la mujer de paja”… són títols interessants però pel lector menys acadèmic potser una mica enrevessats…
(riu) Sí, una mica complexos. Pensa que el títol original de la primera havia de ser només “Sula”, però vaig descobrir que aquesta obra ja existia, i per tant vaig haver d’afegir una paraula més. En aquest cas, com el punt de partida del llibre és a l’Editorial fictícia “Axioma”, em va semblar adient. És complex també perquè la novel·la l’escric en la meva joventut, després vaig pensar en canviar-ho, però volia ser fidel a la veritat, que guardés l’essència primera. Si ho escrivís ara no posaria un títol tan complex. Val a dir que a la segona part, l’ús de la paraula “fal·làcia” és necessari. En la tercera, la paraula clau és “paradigma” i en la quarta serà “síndrome”. Tot molt psicològic, filosòfic, místic.
I de fet els teus llibres estan plens de recursos literaris, referències, frases fetes… semblen una enciclopèdia!
(riu de nou) Sí! Hi ha gent que em diu que en poso moltes, però no ho puc evitar, és un tema que m’agrada molt. Posar referències de literatura, cinema, música, art pictòric, és quelcom que no puc evitar que sorgeixi a la meva obra. Un dels escriptors que més m’agrada, Enrique Vila-Matas, fa el mateix. I si ell ho fa, perquè jo no? Has d’escriure com et surti de dins, jo crec que és enriquidor.
El lector sol haver de tornar enrere per entendre les teves trames. Confessa-ho, a tu et passa el mateix…
Lògicament, m’ha passat sovint. Per exemple, amb El Axioma de Sula, el procés es va perllongar molt, perquè vaig començar de molt jove i ho anava deixant. No m’hagués agradat que m’hagués empassat una errada grossa. Hi ha un exemple molt divertit. Quan es va portar al cinema l’adaptació del llibre “El somni etern” de Raymond Chandler, els guionistes van trucar-lo per preguntar-li sobre un assassinat que no entenien com s’havia resolt. Chandler els hi va contestar “doncs jo tampoc tinc ni idea!”. Això ho intento evitar. Si us serveix de consol, “Cambio de paradigma” no és tan complex.
Amb “Navidad de cuento” entenc que busques un públic més ampli…
És la intenció, però tinc la sensació que als lectors més joves els hi costarà, doncs els protagonistes tenen una certa edat i fan referències a coses dels anys 70 i 80. Potser, el fet que estigui de moda la nostàlgia en el cinema m’ajuda, però bé, en tot cas la idea era emprar un argot més modern, més ampli per arribar a tot tipus de públics i fer referències a coses nadalenques, que són tan globals.
El cinema t’encanta i gaudeixes referenciant-lo molt, oi?
No ho puc evitar, sempre apareixen moltes referències cinematogràfiques. Una altra cosa és que jo després passi la tisora pel llibre i tregui algunes cites. Però quan creo personatges sempre els faig com si sabessin molt de cinema, de fet el meu últim protagonista es crític de cinema. En aquest cas, a “Navidad de cuento”, tothom entendrà l’argot i les referències són de pel·lícules conegudes.
T’has criat al barri de Bellvitge. Excepte en èpoques concretes al barri d’Horta de Barcelona i a Sant Joan de Vilatorrada, t’has mogut sempre per aquí. Fins a quin punt t’ha influenciat el barri i la ciutat de l’Hospitalet?
Doncs mira, a l’Axioma de Sula, l’assassí havia viscut força temps a Bellvitge, imagina’t. Sempre que escric recordo els llocs on he estat, i és evident que gran part de la meva vida ha transcorregut aquí. Jo no he entès mai aquells escriptors o escriptores amb els que parlo i em diuen “la trama succeeix a tal país o a tal ciutat” i després els hi repreguntes i et diuen que no han visitat mai aquell lloc. Doncs ho sento, no me’ls crec, jo només puc escriure de llocs on he estat, on he viscut. I, per què no? Que surti l’Hospitalet més endavant, arribarà el moment.
En “La falacia de la mujer de paja” surt un possible president de la Generalitat. Sortirà l’alcaldessa de l’Hospitalet en algun dels teus llibres?
Doncs mira! No seria mala idea. En el quart llibre de la tetralogia potser faig aparèixer algun personatge famós de la ciutat o la puc fins i tot ubicar aquí. No tractaré de temes polítics com en l’anterior però l’escenari geogràfic podria ser ben bé aquí, m’agrada la idea.
Algun cop se t’han posat en contacte des de l’Ajuntament o des de Cultura?
No pas, només sé que surto al catàleg d’autors de la Biblioteca Tecla Sala i que quan arriba Sant Jordi m’avisen per cedir-me una estona un stand. A banda d’això no ha transcendit molt la meva obra a estaments propers al consistori.
De la que sí parles molt bé és de l’editorial que et va publicar l’últim llibre…
Doncs sí, Ediciones de Salinas, és una editorial petita però amb molta empenta. Els vaig conèixer poc després d’haver-se fundat, al desembre de 2019, a la fira del llibre de Montsó (Aragó). La connexió amb l’editora va ser instantània i em va demanar que li enviés les meves obres. De fet, li vaig enviar les dues que encara no he publicat, Cuando se tienen dos casas i Títeres sin cabeza. D’aquesta darrera em va dir “és rara de collons”, però li va encantar. Llavors li vaig enviar La falacia de la mujer de paja i me la van publicar. En d’altres editorials m’havien dit que era massa llarga, però aquí van confiar en mi.
Per tant, a principis d’octubre tindrem Navidad de cuento, queda pendent el quart llibre de Soledad Alcaraz… i entenc que publicar aquestes dues obres, no?
Sobretot això, sí. No vull seguir escrivint fins que no tingui publicades totes les novel·les. Fa temps que treballo esporàdicament en un llibre sobre dos compositors de cinema, però ho tinc aturat. He arribat a la conclusió que primer s’han de publicar els que tinc abans de seguir amb les obres pendents.
Però tenim JD Romero Mora per estona…
Això espero! I de fet, la quarta part de la tetralogia de Soledad Alcaraz la vull escriure 100%. De fet, ja tinc títol, “El síndrome de Sherezade”, si no li poso un títol abans no soc capaç d’escriure!
Per acabar, JD. Què li diries a aquelles persones que s’estan pensant el fet de ser escriptors o escriptores. Per on poden començar?
Tenen moltes opcions. La més clara és que per començar, autoeditin. Si tenen sort i la novel·la transcendeix a mans de persones importants, doncs probablement la següent ja es podrà editar i començar a guanyar-se la vida poc a poc. L’altre cosa és que busquin participar en concursos, però molts d’ells solen ser difícils de brillar, doncs acaben guanyant obres d’autors que ja han publicat per la editorial impulsora. Sobretot, que no desesperin, la vida és molt llarga i mentre no et vulguin aixecar la camisa (has de ser molt viu), la paciència serà una arma molt poderosa.
