Marta Pallarès
Quan era petita, la plaça Espanyola era com un poblet, més o menys ens coneixíem tots. Als estius sortíem a prendre la fresca, els nens jugaven i els grans xerraven. Jo vivia tocant a l’església i érem com una família. En aquella època jugàvem a l’oeste (indis i vaquers) o a cotxes de carreres (un tros de plàstic amb dos eixos i dues rodes, molt simple). Podíem jugar al carrer perquè pràcticament no passaven cotxes, els primers autobusos van començar a passar quan jo tenia quatre o cinc anys. Pràcticament, els únics vehicles que passaven eren els cotxes de repartiment (tipus tricicles amb una caixa). Recordo també quan passava el carro a cavall de la vaqueria que teníem al costat, em semblava altíssim. Les escombraries es recollien encara amb un carro tirat a cavall; el de les escombraries passava cada dia i el senyor tocava la trompeta, com dient “ja estic aquí”, llavors tu baixaves la galleda d’escombraries, ell portava un gran cistell, allà hi abocaves les escombraries i les posava al carro.
També recordo que venia un senyor amb un carro a cavall a portar el gel a la bodega de davant de casa (la bodega Montferri). Nosaltres teníem una nevera de gel, que era de fusta, i anàvem amb una galleda quadrada que era per anar a comprar gel; anaves a la bodega, compraves 2 pessetes de gel, te’l tallaven i el feies servir per a la nevera.
Igualment, com en aquella època la gent acostumava a comprar cada dia, no teníem molta necessitat de preservar els aliments a la nevera; sí que anàvem al mercat de Collblanc una o dues vegades a la setmana i el que compraves al mercat, que normalment era peix, ho guardaves a la nevera. El que compràvem cada dia ho agafàvem de la botiga que li dèiem Ultramarinos, que era carnisseria i que tenien una mica de tot (conserves, begudes, productes de neteja, etc.).
Recordo que al carrer Albareda, que és on vaig anar a viure després, hi havia un lloc que li dèiem el camp de la llum, on està la central de la Fecsa, i els nens anàvem a jugar allà, que llavors hi havia uns caminets, pujaves, baixaves i ens ho passàvem molt bé. Abans hi havia molts camps, per exemple, als costats del carrer Progrés ja estaves als camps; tot el que ara és carrer Llançà, Vallparda, etc. tot allò eren camps. No et calia anar a la muntanya. Quan vaig fer la comunió, l’any 1964, el meu pare, al qual li agradava molt la fotografia, va fer un extra i va comprar un carret de colors i per acabar el carret vam anar a la Florida, on hi havia camps molt florits i molt de color.
Abans, la plaça Espanyola tenia el paviment de llambordes i quan havien de fer obres venien uns senyors amb uns punxons per aixecar les llambordes, perquè era complicadíssim aixecar-les.
Jo vaig anar a l’escola Montessori i, pel que he parlat amb altres persones de la meva edat, el meu aprenentatge no té res a veure amb el que jo vaig tenir. La directora de l’escola era mestra Montessori. Jo vaig aprendre les formes geomètriques traient pols, per exemple; ens feien fer uns jocs en uns calaixos plens de pols i així apreníem les formes. Després, vam aprendre les lletres amb unes plantilles fetes amb paper de vidre i tu havies de resseguir la lletra fins que t’aprenies de memòria el moviment per escriure la lletra. Vam aprendre a sumar i a restar de memòria, sense un paper i un llapis. Teníem també uns marcs de fusta amb robes on apreníem a cordar-nos la roba i les sabates. A l’escola Montessori no vaig rebre mai cap crit ni cap gest violent per part de les mestres, ni vaig veure mai cap professor que li donés una bufetada a una criatura.
Per Sant Joan, sortíem a menjar la coca al carrer, i també tiràvem petards. Per la festa de Sant Jaume, que era festa major de La Torrassa, teníem l’envelat a la mateixa plaça Espanyola i darrere l’envelat venia un senyor, que era germà de la meva veïna, i posava una parada que venia melons i síndries a talls; era una paradeta plena de talls de meló i síndria i amb molta aigua perquè es mantinguessin frescos. A la festa major feien el ball infantil, el ball del fanalet, i a la nit venien els cantants de moda. A la nit hi havia anat alguna vegada perquè els veïns que eren de la carnisseria tenien molta amistat amb la meva família i em quedava amb ells. A la festa era quan les noies joves estrenaven els vestits al ball de gala. A la festa major també feien una tómbola al carrer Desemparats.
Com tot, l’església també controlava la festa major, recordo que un any havien de venir els Mustang, que era tot un esdeveniment; van crear molta expectació, però poc abans es va morir el rector i es va suspendre el concert. Recordo que també va venir un any el Tony Ronald i les gogo girls que portava; allò va ser un desgavell, es van canviar al pis de sobre de casa meva i, per fer-les sortir de casa a l’envelat, les van fer tapar fins a arribar a l’escenari; un cop van arribar a l’escenari, es van destapar.
Quan hi havia un enterrament, que eren sempre a l’església, els dols es feien sempre a la porta de casa meva i mentre es feia el dol no es podia dir res. Recordo que em quedava darrere de la porta esperant que marxessin tots per poder tornar a jugar, perquè em feien estar quieta i callada.
Recordo molt el Pimpinela, que era el pal de paller del barri. Es feien moltíssimes activitats. Va ser molt important per la vida social del barri. A banda del teatre i recitals, s’hi celebraven els convits de la gent del barri, ja que llavors anar a un restaurant no era el més usual, hi anaves només per un motiu molt especial. Els meus avis i la meva mare van fer teatre al Pimpinela. Allà s’hi feien espectacles de renom. El Pimpinela era l’única distracció que teníem, perquè ens ajuntàvem tot el barri, fos quina fos la seva condició. Llavors no hi havia res més, cap distracció. Després, quan va arribar la tele, es va acabar tot això i la gent va començar a quedar-se a casa. El primer record que tinc de la tele és la del bar Llorenç, que van fer el Barça Madrid i que va aplegar moltíssima gent al bar.
Quan ja vaig començar a ser més grandeta, ens deixaven anar soles fins al metro o fins a Collblanc ja sense pares. Tot i el boom d’immigració dels seixanta, com que la gent que venia era de pobles petits, mantenien els costums de poble i el barri va mantenir encara el seu esperit de barri. Per això et deixaven anar al metro o a Collblanc. A Sants ja no podíem anar soles, era massa lluny. A les noies ni se’ns acudia anar a algun lloc a prendre alguna cosa, anaves a casa d’una amiga, els bars eren cosa d’homes.
