Entren a l’aula gran. Comencen a riure, nerviosos, expectants pel que estan preparats per veure. Al fons arriba, primer, un home recolzat a l’espatlla d’una noia. Porten una dessuadora vermella. Ella somriu, ell resta més hieràtic. Amb tot, se’ls veu decidits enfilant el camí cap a una cadira a la part dreta. Els infants se’ls queden mirant. “D’on són?” diu un nen. “No veus que porten la bandera del Japó?” diu una nena al seu costat. “A mi, del Japó, gairebé no m’agrada res”, diu la mateixa nena, que li explica al seu company que va veure els Jocs Olímpics i els Paralímpics de Tòquio a l’estiu i que els seus esportistes no guanyaven mai.
Poc després, el noi amb la dessuadora vermella s’aixeca i camina cap a la tarima, on l’espera una taula amb un micròfon. Al cap d’una estona, entra per la porta un senyor d’una seixantena, amb un noi d’uns quaranta al darrera, amb les mans recolzades a les espatlles del senyor. Sembla cec. Els infants tornen a mirar. Un el reconeix. “Ell juga al Barça, com jo!” crida, el nen, amb unes ulleres vistoses. El noi s’asseu a la cadira esquerra de la tarima sense deixar d’agafar les espatlles de l’acompanyant. Sembla ser que el noi japonès es diu Toru Suzuki, el noi cec, Xavi Porras.
La trentena de nens s’asseuen i uns senyors amb camisa i pantaló de vestir comencen a parlar. Per la pantalla, apareix la cara d’una noia. Va amb cadira de rodes i somriu. Els nois tornen a mirar-se l’escena sorpresos. Sembla ser que ella també hi participarà. Aquí, a l’institut Apel·les Mestres, es presenta una competició de molts anys d’història, disset concretament, una de les més prestigioses de l’Hospitalet. Aquí, a l’escola, s’han donat cita dos atletes (tres gràcies a la connexió de banda ampla) que participaran en aquesta trobada d’esportistes d’alt nivell.
Després d’una sèrie de presentacions, parlen els atletes. En Toru explica que ell és saltador d’alçada. Però ho fa d’una manera diferent. S’agafa el pantaló, se’l baixa i desenrosca la seva cama del genoll. De la primera fila alguna mirada de sorpresa. D’altres ja ho tenien clar. En Toru riu, i els hi ensenya una nova cama, en forma d’aixada, que la llença al terra i surt rebotada. “Així és com jo puc saltar” explica, amb un anglès amb regust japonès.
Després, en Xavi, comença a parlar, però abans, l’home que l’acompanyava, els hi diu als nens i a les nenes. “Ara, tanqueu els ulls ben fort i mireu de canviar-vos el lloc amb els vostres companys”. Ho fan, amb molta dificultat. “Ara ja els podeu obrir. Oi que no esteu on crèieu que anàveu a posar-vos? Ser cec no és fàcil, imagineu per competir en una prova d’atletisme. Però en Xavi no és discapacitat. La ceguera l’ha fet potenciar altres sentits. Ell té moltes capacitats, algunes que vosaltres no teniu”. El senyor resulta ser el seu entrenador, en Miguel Ángel Torralba.
Finalment, la noia amb cadira de rodes, des de la pantalla, explica el seu cas. Ho fa amb to baix i es talla sovint, però en Loic Malroux, el director de la competició, explica el que ha dit. “Ara fa uns anys el seu marit la va llençar per la finestra. Des de llavors competeix en atletisme amb cadira de rodes”. Alguns dels nens no saben on mirar. Compungits, es fan preguntes entre ells.
Arriba el millor moment. Després de les històries, tothom pot veure el seus ídols, fer-se una foto amb ells, mantenir una conversa de deu segons, firmar el flyer del meeting. Alguns infants, emocionats, ploren perquè es veuen reflectits en els dos protagonistes. “T’ha agradat?” li preguntem a una de les nenes més emocionades. “Són com uns ídols, m’encanten” ens contesta amb un somriure d’orella a orella.
Els alumnes presents pertanyen als grups de l’IFE (itineraris formatius específics) i del SIEI (suports intensius per a l’escolarització inclusiva). L’enllaç de la presentació amb l’escola, l’Arnau Herrera, es mostra satisfet de com ha anat, sobretot de veure l’emoció dels nens. “Demà ens ve l’Àlex Roca a fer una xerrada, ha sigut una setmana molt intensa”. L’Àlex és un atleta amb paràlisis cerebral que fa difusió per xarxes socials de les seves accions esportives. És tot un referent, i els nens també el volen gaudir.
Amb tot, el motiu d’aquesta presentació era fer la prèvia del Meeting of L’Hospitalet, una competició de paratletisme que se celebra aquest dissabte a les pistes de l’Hospitalet Nord. A partir de 10.30h, 200 atletes adaptats prendran part d’una de les festes internacionals de l’esport adaptat, amb un gruix important de medallistes paralímpics a la pista, amb noms com els de Yassine Ouhdadi (campió paralímpic dels 1500m i atleta de l’Hospitalet Atletisme), Markus Rehm (rècord del mon de llargada i campió paralímpic germànic) o Adiaratou Iglesias, velocista gallega campiona dels 100mll.
És una festa. Però també és competitivitat. Són somriures, però també moments durs i complicats. L’esport adaptat no és cap acudit. És tant o més impactant que el no-adaptat, l’atletisme paralímpic representa un exemple per a molts d’altres esports, doncs en diverses ocasions, hem pogut veure atletes amb deficiències visuals o físiques competir en proves de la World Athletics.
Pel Xavi Porras, pel Toru Suzuki o pel Yassine Ouhdadi. Però també per l’Ivan Soriano, la Jana de la Encarnación, en Daniel Buenestado, la Sydney Foukou o en Pere Pané, atletes del club local que entrenen i s’esforcen per arribar al màxim. Per tots ells, val la pena donar una ullada aquest dissabte a una de les proves esportives més internacionals de la nostra ciutat. I sinó es pot desplaçar un a l’estadi, l’organització ha posat un streaming. Per cert, també estrenen mascota. Però per veure-la, haurem de visitar la pista durant el dia de demà.
