Retornem a la normalitat després de les festes nadalenques. Ho fem cada any des que vam néixer, i la bombolla de felicitat impostada ens esclata a la cara quan els Reis mags se’n tornen cap a casa, allà a l’Orient. A molts els agafa l’equivalent hivernal de la depressió post-vacacional estiuenca. Als calaixos de la cuina queden algunes restes de torró del dur que ningú vol, quatre neules trencades i alguns polvorons que s’estaran allà morts de fàstic tot un any. I a alguns els costa assumir que ja no hi haurà més anuncis de perfums, més llumetes de Nadal ni més nadales a tot drap perseguint-los pels passadissos del Corte Inglés. Ens havien inflat tant el cap que aquestes dues setmanes de festes havien de ser de suprema felicitat i bonhomia cap al proïsme que un cop s’acaben la caiguda és estratosfèrica, gairebé com la que va fer l’austríac Felix Baumgartner.
Un altre any que no s’han complert les expectatives, un altre any que evidenciem que l’infant que portàvem a dintre està criant malves. Després, a finals de novembre, ens tornaran a inflar el cap i ens ho tornarem a creure… No patiu, no és culpa vostra (o nostra), la culpa de tot és d’aquest sistema, que ven la felicitat en aparadors del Corte Inglés o en estanteries del Media Markt. I ho tenim tan integrat, això que el Nadal fa olor a Carolina Herrera o a l’ambientador infernal aquell que posen a la botiga de joguines Eureka, que l’únic objectiu que ens proposem durant aquells dies és el de trobar un regal, una “cosa” que faci feliç l’altri.
Com dèiem, això no és culpa nostra, és culpa d’aquest sistema, que imposa els somriures per amagar la muntanya d’escombraries en què està convertint aquest món. Els guanyadors somriuen i són feliços, et mostren la visa amb un bon somriure i no mostren cap tipus de fissura emocional. Aquest sistema no ens permet vacil·lar emocionalment, si ho fas, passes a ser un perdedor més. És la buidor absoluta, com aquest sistema capitalista, és una gran estructura convenientment decorada per fer maco, però sense cap contingut.
Aprofitant aquestes reflexions, us volem recomanar alguns llibres que parlen de tot això. El primer es titula Happycracia. Cómo la ciencia y la industria de la felicidad controlan nuestras vidas (Paidós) i està escrit per la brillant sociòloga Eva Illouz i el psicòleg Edgar Cabanas. El llibre reflexiona sobre la dictadura de la felicitat, de l’estafa de la indústria dels venedors de fum que publiquen llibres d’autoajuda i de com, a través sobretot de les xarxes socials, tot això ha anat a més. Aquesta dictadura està provocant que un concepte tan important com la felicitat, discutit i pensat per tots els grans filòsofs de la història, hag quedat reduït conceptualment avui dia a quatre fotos de pa sucat amb oli a l’Instagram. Tot buit.
A El poder de lo cuqui (Alpha Decay) el filòsof Simon May es pregunta per què ens fascinen tant les coses anomenades “cuquis”. L’autor reflexiona sobre el poder de personatges monos com Mickey Mouse o Hello Kitty i arriba a la conclusió que, com a societat, ens encanta allò cuqui perquè amb les monades el que fem és amagar-nos o tapar aquest món que no és tan cuqui. Envoltant-nos de cosetes precioses creurem que el món és preciós, però tornem al símil de l’estructura, darrere la Hello Kitty no hi ha res, hi ha buidor i tot continua sent un despropòsit.
I, evidentment, en aquestes recomanacions havíem d’incloure alguns que puguin destapar el frau dels venedors de felicitat dels llibres d’autoajuda. Són aquells il·luminats que ens diuen que podem viure amb dolor, en pobresa absoluta o que si tenim càncer és perquè el nostre pensament no ha estat prou positiu. El llibre Filosofía para una vida peor. Breviario del pesimismo filosófico del siglo XX (Punto de Vista editores) fa un repàs de les idees i teories dels millors filòsofs pessimistes del segle passat (Cioran, Simone Weil, Sartre, Primo Levi, etc.). A banda del compendi d’aquestes idees, l’obra és útil per cercar algunes sortides a aquest món dominat per la dictadura de la felicitat.
L’últim és també un clar al·legat contra la indústria fraudulenta de l’autoajuda. Al llibre Manifiesto en contra de la autoayuda. En defensa de la autodestrucción (Cúpula), l’escriptora Marian Donner es pregunta com, en un món aparentment cada cop més feliç, augmenta la taxa de suïcidis i les visites als psicòlegs. La resposta és clara, la indústria de l’autoajuda actua com un prozac en les nostres vides (la buidor de l’estructura) i quan passen els efectes, més forta és la caiguda.
Bona lectura i, sobretot, sigueu felices!
