Vagi per endavant que el problema de l’Habitatge no es una qüestió que es pugui compartimentar i tractar de manera aïllada. Les causes de la crisis habitacional en son moltes i variades, igual que els responsables de l’actual situació. La problemàtica de l’Habitatge a l’Hospitalet de Llobregat no es diferencia en massa a la problemàtica que presenta la falta d’alternativa habitacional a Barcelona. Ja em vist com les declaracions d’Ada Colau anys fa sobre la eradicació dels desnonaments de famílies vulnerables a la ciutat comtal han quedat en res. Els desnonaments segueixen produint-se a un ritme alarmant i cap dels responsables (parlaments, ajuntaments, jutjats, policia, grans tenidors…) sembla voler assumir la responsabilitat que li pertoca.
L’Hospitalet de Llobregat n’és un exemple més de com els responsables de posar solució se’n desdiuen, eviten responsabilitats i carreguen contra altres agents igual de responsables en un intent desesperat d’evadir les pròpies mancances. Al final però, l’única perjudicada es la família en situació de precarietat, que veu com que qui se suposa que l’ha de donar les eines necessàries per en sortir-se’n d’una situació de precarietat que els mateixos responsables implicats han creat se’n renten les mans i no ofereixen alternatives dignes i adequades.
Parlem de coses concretes: l’Hospitalet no disposa actualment d’un pla local d’habitatge, una eina incorporada al 2007 amb l’aprovació de la primera llei de l’habitatge catalana que permet estudiar de manera local les problemàtiques específiques de la zona d’accés a l’habitatge i com posar-hi solució. Portem més de 15 anys sense. És a dir, que no hi ha cap estratègia definida en matèria d’habitatge per part de l’entitat local.
L’Hospitalet de Llobregat només disposa d’una mica més d’un 1% d’habitatge públic. Es podria posar l’excusa que el municipi es troba infrafinançat per la Generalitat (complint amb el que hem dit abans de desviar responsabilitats), però la veritat es que segons les dades de l’Agència Catalana de l’Habitatge el municipi disposa de més de 900 pisos, en mans de grans tenidors catalogats com a buits. Mes de 900 pisos que en virtut de la llei catalana vigent podrien ser cedits mitjançant un procediment administratiu instat per el propi Ajuntament. La negligència per part de l’Ajuntament s’agreuja quan es constata que més de 300 d’aquests pisos son en mans de la SAREB, l’entitat finançada gairebé amb la seva totalitat amb diners públics encarregada durant la crisis de 2008 d’absorbir les pèrdues de les entitats bancàries comprant a preus inflats lots d’immobles amb deutes hipotecaris. A principis d’aquest any s’ha reconegut legalment (por obligació d’Europa) que el capital de la SAREB es majoritàriament públic
L’Hospitalet de Llobregat tampoc ha volgut assumir competències en matèria sancionadora contra els grans propietaris (bancs i fons d’inversió, principalment) . En virtut de la llei 24/2015 i la 18/2007 el consistori disposa de plena capacitat per iniciar expedients sancionadors a tots aquells propietaris que no compleixin amb la obligació d’oferir un lloguer social. A data d’avui les sancions interposades per el consistori des de 2015 (moment en que el lloguer social obligatori entra en vigor) es 0. És cert que la Generalitat, que també té competències en aquesta matèria a través de l’Agencia Catalana de Consum tampoc se’n salva: Des de 2015 fins a data d’avui només ha interposat 6 sancions contra grans tenidors.
Davant d’aquestes dades és més que evident que existeix un pacte de no agressió entre les institucions i bancs i fons d’inversió, donat que la realitat es que el volum d’infraccions per no oferir el obligat lloguer social es gairebé la totalitat de desnonaments per part de grans tenidors, que interposen la demanda de desnonament sense haver ofert prèviament el lloguer social.
Darrera d’aquesta manifesta negligència però, hi ha quelcom més munda i més senzill d’explicar que no pas una incompetència patològica: Des de les institucions no es vol qüestionar el paper dels grans propietaris immobiliaris i fons d’inversions en la crisis de l’habitatge. Anar de front contra el capital, que amassa i controla gran part del mercat immobiliari i qüestionar l’ús social de la propietat privada, obligant-la a compensar a la ciutadania per tots aquests anys d’enriquiment injust i desmesurat a costa del patiment de mils de famílies, suposaria la ruïna d’aquells partits polítics que ho gosessin fer.
La por a ser escalfats per un poder econòmic que va fer fortuna durant el franquisme a través de la seva afinitat a la dictadura i l’espoli massiu del bàndol perdedor i que ha mantingut el seu status quo durant la transició pot molt més que els clams d’una ciutadania desproveïda d’una organització col·lectiva prou forta i sòlida per contrarestar les quotes de poder del sector immobiliari.
O la ciutadania entén que dipositar la gestió política de l’habitatge en una urna cada 4 anys es contraproduent pels interessos col·lectius de la classe treballadora i es comença a autogestionar i organitzar els conflictes o seguirem cometent els mateixos errors una i una altre vegada, fins que se’ns expulsi dels nostres barris per a construir-hi un districte d’oficines o un Starbucks.
