“Una escena pintoresca”. Amb aquestes paraules va descriure un viatger holandès del segle XVI -fa més de 400 anys- les primeres festes de primavera de les quals hi ha constància a la ciutat. Era el primer de maig de l’any 1585, i després d’un dia plujós, aquest viatger es va allotjar a l’hostal de l’Hospitalet. Quina va ser la seva sorpresa quan, veient que passava el migdia, el sol va sortir i el veïnat va prendre el carrer en to festiu per a celebrar el que ja en època romana es coneixia com a cereàlia.
Un dels aspectes que més va sorprendre l’holandès va ser l’actitud de la gent local: “Los catalanes, más inclinados a fiestas, bailes y alegría que ninguna gente de España”. Aquestes festes se celebraven des de temps immemorials, però per circumstàncies del temps, van anar perdent-se en la memòria col·lectiva de l’Hospitalet.
Les Festes de Primavera, però, són un invent. Això no ha de sorprendre a ningú. Al final totes les institucions han de generar vincles amb les societats que representen mitjançant els símbols. Ara bé, el cas de l’Hospitalet guarda unes particularitats que mereixen comentari. Un petit poble que s’ha anat expandint fins a habitar la zona més densa d’Europa en menys d’un segle fa quelcom per a pensar.
Aquest tipus de creixement insostenible comporta una problemàtica identitària per a les institucions locals. Els nouvinguts seran mà d’obra i donaran grans ingressos a un nombre limitat de beneficiaris. Però difícilment sentiran una identitat que afavoreixi els interessos d’una classe dirigent que no els proporcionava ni els serveis més bàsics.
Així, les festes van ser una de les bases simbòliques que la ciutat va emprar per apropar-se a la gent. Tradicionalment, l’Hospitalet havia gaudit sempre de les famoses festes de Sant Roc el 16 d’agost, celebrades tot just abans de la collita del setembre.
De la mateixa manera que a altres pobles abans propers a Barcelona -parlo de Gràcia o de Sants- per als veïns i veïnes la festa grossa arribava quan l’estiu estava acariciant els seus últims dies. Els carrers s’omplien de vida, venia gent dels pobles del voltant, el comú de la gent alterava l’ordre públic, es portaven orquestres, començaven els balls. Però això canvià amb el creixement desenfrenat.
Tanmateix, les engrescadores festes de Sant Roc també van passar pel tapís del temps. El creixement descontrolat i una conjunció de factors propis de l’època van acabar provocant que la gent no tingués el marcat sentiment col·lectiu cap a les institucions locals que caracteritzava els pobles de l’Antic Règim.
Lògicament, i com encara fem avui dia, quan arribava l’estiu gran part del veïnat marxava de vacances per connectar amb els seus orígens per tota la latitud de la Península. I per això aquesta festa es va anar empetitint amb el pas del temps.
A les acaballes del franquisme, aquest procés de degradació es va anar fent cada vegada més evident. Però el respecte per la tradició i la promoció de costums de caire agrari, van fer que es mantingueren alguns dels símbols clàssics de l’Hospitalet. No obstant això, l’alcalde Capdevila (1973-1977) que tristament va traspassar a març de l’any passat, va introduir alguns canvis importants al món cultural de la ciutat.
Capdevila va ser un home amb un caràcter molt marcat i d’un tarannà relativament modernitzador per a la seva època. I d’entre el seu llegat s’ha de destacar el paper en la creació de les Festes de Primavera, les quals arribarien poc després d’acabar el seu mandat. Amb el primer ajuntament democràtic, s’ordenà aquest símbol sobre 4 pilars fonamentals: laïcisme, integració, exaltació cultural i promoció dels ideals democràtics.
A partir d’aquell moment, les festes institucionals de l’Hospitalet serien a finals del mes d’abril, coincidint en dates amb la diada de Sant Jordi. Era una taula rasa amb un règim en descomposició que no havia cuidat dels nouvinguts a la ciutat i que havia imposat els seus símbols per la força.
Les festes, però, són de tots. L’empremta col·lectiva és present a les festes actuals, on són moltes les entitats que hi participen. Ara bé, crec que queda encara molt treball per arribar a parlar d’aquesta escena pintoresca que he descrit a l’inici on tot el veïnat es vegi interpel·lat.
