Aquest cap de setmana hem viscut dues grans alegries per l’Hospitalet Atletisme, un del clubs esportius més llorejats del municipi. El seu grup femení aconseguia, d’una banda, la permanència en la màxima categoria de l’atletisme estatal, la Divisió d’Honor RFEA (sigles de Real Federación Española de Atletismo). Les atletes acabaven 4es en la final a vuit disputada a Donostia. D’altra banda, ahir mateix, l’equip masculí assolia l’ascens a Divisió d’Honor i tornaven una temporada després de baixar. Ho feien guanyant la final de 1a Divisió disputada a La Nucia (Alacant) amb 129 punts i acompanyats pels veïns del Cornellà Atlètic, segons.
És un gran èxit per un club acostumat a haver de lluitar amb pressupostos més alts a Catalunya i òbviament a la resta de l’estat. S’ha fet una aposta forta per la promoció i s’estan aconseguint ara els resultats. Dissabte i diumenge, els dos equips eren una barreja d’atletes veteranes amb gent molt jove, de fet en l’equip femení, la mitjana d’edat era força baixa, amb moltes atletes sub18 i sub20.
En un mon dominat per una mirada masculina enquistada, i on les reivindicacions per canviar l’statu quo sembla que comencen a donar passes (petites) cap una situació diferent, és ben cert que trobar entitats on la importància per unes o altres és la mateixa, ajuda a seguir endavant amb aquestes reivindicacions. En el mon de l’esport hem vist casos sonats on l’equip masculí ha donat suport al femení davant de la federació, en matèria de sous o de condicions.
Coneixíem fa poc el cas de la selecció de futbol del Canadà, on l’equip masculí, classificat pel Mundial de Futbol del Qatar, es declarava en vaga en solidaritat amb l’equip femení, campiona dels darrers Jocs Olímpics, a banda d’altres motius merament econòmics. Fa cinc anys, l’equip masculí noruec va cedir part del seu salari perquè el de l’equip femení cobrés el mateix que els seus homònims. D’altra banda, si parlem de la relació entre la qualitat futbolística, els mèrits envers al que s’ha d’adquirir econòmicament, trobem que la decisió és injusta, doncs l’equip femení noruec té molt més palmarès que el masculí.
A casa nostra, trobem casos que no criden tant l’atenció, però van encaminats cap a una equivalència de la importància de l’esport femení amb el masculí. l’Hospitalet Atletisme, fundat el 1993, ha tingut sempre com a bandera el seu equip femení d’atletisme. D’ell han sortit noms destacats, els darrers, l’atleta de Bellvitge Maria Vicente i la barcelonina Sara Gallego. Ara, en una reestructuració amb moltes atletes joves, continuen en l’elit de l’atletisme estatal.
El club sempre ha tingut una mirada molt gran posada en el seu femení. De fet, en la gran majoria de cursos, el femení ha sigut la clara aposta. Amb tot, amb paciència i superant adversitats, l’equip masculí sembla que comença a igualar-se a les seves companyes. Part de l’staff tècnic havia estat a Euskadi dissabte tarda amb el grup femení i ahir va estar amb el masculí, després d’un viatge llarg en autobús.
De nou, l’Hospitalet Atletisme tindrà els dos equips a Divisió d’Honor. La política del club sempre ha sigut la mateixa: exceptuant casos d’estrelles que han destacat, la idea ha sigut crear un equip femení i un de masculí amb base dels atletes de promoció i fitxatges puntuals d’equips del Baix Llobregat o el Barcelonès que puguin necessitar créixer en la seva carrera. En noies, per exemple, trobem els casos de l’Aina Ramos (de Sant Vicenç dels Horts), l’Olga Morraja (d’Olesa de Montserrat) o la Laura Sabaté (Barcelona). En nois, els germans Lorente (El Prat) o en Joan Moreno (Molins de Rei).
En el club sempre ha existit la idea de fer dos equips equivalents: mateixa importància de condicions (logístiques i econòmiques) i d’apostes en masculí i en femení. Amb aquest segon totalment consolidat i només amb petits cursos de transició (quan han marxat aquestes estrelles puntuals), el projecte futur és el de consolidar, també, el masculí a Divisió d’Honor. A més, es vol aconseguir que en campionats individuals, els nois aconsegueixin un grapat de medalles semblant al que històricament han aconseguit les noies, sense que elles deixin de guanyar el que fan.
Amb moltes coses a millorar en perspectiva de gènere, el camí que segueix l’esport cap a la igualtat sembla més farragós del que hauria de ser. Amb tot, trobem petits exemples que ajuden, com a mínim, a poder imaginar que en un futur, ambdós categories, femenina i masculina, gaudiran de la mateixa salut, logística, esportiva, econòmica i social. De moment, a nivell local, l’Hospitalet Atletisme ha apostat fort per l’equivalència i se n’ha sortit, amb un paper determinant en la creació de mecanismes per atraure a joves futures esportistes que veuen en l’atletisme, si bé encara (i malauradament) no un futur laboral, sí un canal més de reivindicació i empoderament. I al club de la ciutat s’ha aconseguit, poc a poc, fent-les protagonistes d’un projecte en comú amb els seus homòlegs masculins.
