La senyora Encarna seu en un banc a l’ombra. Els seus ulls repassen la font, malmesa, com ha passat sovint els últims anys. Algú ha partit la pica pel mig, potser per voler enfilar-se fins la teuladeta enrajolada de blau i vermell, com les escates d’un peix de colors. Qui sap si un homenot volia grimpar fins la llança de ferro que assenyala el cel, per sentir-se un heroi enmig de La Torrassa.
La senyora Encarna s’ho imagina i intenta explicar-li a la Daisy, que l’escolta amb atenció i aprèn a desembullar les mitges paraules que l’anciana mastega i malda per deixar anar des de que va tenir la feridura. La noia l’entén una mica, copsa el paisatge que li dibuixa. L’avi que va arribar al barri des de Mazarrón a Múrcia a construir el metro, primer, i els palaus de Montjuïc, després. Un murcià que arrossegava una família nombrosa que va ocupar una caseta al passatge que donava a la Plaça Espanyola. Bona sort d’aquella font!, deia sempre el pare de la senyora Encarna.
Ella hi va néixer en aquella caseta i quan es va casar en va ocupar una altra davant l’escola que es va fer al barranc dels àlbers. Els seus fills en van ser alumnes quan els murcians van deixar de ser majoria al barri, amb l’arribada de famílies senceres de tot arreu del país. Els fills van volar fa temps i ja no hi viuen, a La Torrassa. Ella s’ha quedat sola, les amigues són a la residència o a casa els fills i tampoc són al barri. Alguna ja és morta. Ara el barri ha rebut nous veïns que arriben d’arreu del món, com la Daisy, vinguda del Paraguai.
La senyora Encarna li està agraïda, la cuida com si fos la seva mare, l’escolta i intenta entendre-la quan ella reviu jocs, berenars i revetlles d’infància i joventut, al voltant de la font que va donar vida a la plaça i al barri. Una font que ara és abandonada i menystinguda, però que els més grans de La Torrassa estimen com a símbol dels anys durs de creixement del barri i la ciutat. La Daisy l’ajuda a alçar-se i, com cada dia, s’apropen a la font, per tocar-la, per prémer l’aixeta i mullar-se les mans, però malauradament no en raja ni una gota.
Anna Vilar
