És nit fosca i encara hi ha llum darrere d’algunes finestres. El Palau de Montjuïc està il·luminat i el pirulí de Collserola sembla el far de la ciutat.
El barri està en silenci absolut. I jo, amb aquesta tranquil·litat, jugo des de la finestra a ficar-me a la vida dels veïns. “La finestra indiscreta”.
Malaguanyada terrassa! Amb les festes que faríem amb les amigues i la de plantes que tindria l’hort urbà, i ells no surten mai!
Si arribés a fer-me gran, com ells, m’agradaria poder comptar amb una noia així, que em tractés amb tanta cura i amabilitat, que em tragués a prendre el sol…
Compartir el pis amb dues amigues i fer petar la xerrada fins a les 3 del matí, intentant arreglar el món… Llàstima que això representa que la precarietat a què estem abocats no els permet tenir un pis si no és entre tres. Ni a elles ni als quatre nois de l’altra punta del món que viuen tres pisos més a dalt i que durant la pandèmia aplaudien més que ningú.
Arriba el matí i es produeix el canvi d’escenari.
Aixequem persianes, comença a sentir-se l’oloreta de cafè i pa torrat, les gavines i els coloms comencen a xisclar i l’Acadèmia Cultura, centre d’estudis de la meva ciutat, l’Hospitalet, obre les portes.
Comença així la banda sonora de la meva vida. Sentir els crits dels nens al matí és una injecció d’endorfines (si no es que tens ressaca) que et recorda que la vida és per gaudir-la.
Ara diuen que aquesta pel·lícula ja no és rendible i que la volen treure de cartell. I ara què? Quina pel·lícula ens posaran al barri? Una de gàngsters?
Lulu
