El mes passat es publicava en aquestes pàgines l’article “Canvi d’agulles: una reflexió sobre el moviment veïnal”, de Pedro Luna, que analitzava la situació actual del moviment associatiu a la ciutat. La seva oportuna, i polèmica, reflexió ha estimulat la meva i m’ha animat a compartir amb els lectors algunes pensades al respecte.
Des de finals de la meitat dels anys noranta i fins el 2015 he estat vinculat a la ciutat des de l’activisme polític i des de l’exercici de responsabilitats públiques a l’Ajuntament. Des d’aleshores, he anat observant amb una certa distància i perspectiva els canvis que s’hi produïen. Malgrat no viure-hi des de fa uns anys, continuo mantenint un vincle molt viu, en l’àmbit personal i familiar però també associatiu amb la que sempre considero la meva ciutat.
L’Hospitalet ha canviat molt els últims 20 anys. A finals dels segle passat, el govern de la ciutat va publicar el seu projecte per les següents dues dècades “Els 21 projectes pel segle XXI”. Aquell projecte, de marcat perfil urbanístic —que no entraré a valorar ara, però sí convido a rescatar en un altre moment per tal d’analitzar en profunditat el seu impacte vint anys després—va servir de fil conductor per articular un cert projecte de ciutat que posteriorment abocaria en un acord de govern entre el PSC que governava amb majoria absoluta, i les formacions polítiques d’EUIA i ICV.
Dic que va servir de fil conductor, no que fos un projecte consensuat, i el matís és important, però tot i això, penso que va ser un incentiu per encetar un diàleg entorn a propostes de llarg recorregut i amb algunes idees força d’interès que van marcar les següents dècades. Pel que fa al desenvolupament urbanístic, ja hi eren presents en aquell document per exemple, la transformació de la Gran Via, el soterrament de les vies de Renfe, la reforma urbana dels barris de la zona Nord o la cornisa verda. Posteriorment, les forces minoritàries de govern van aportar dos projectes de ciutat de notable envergadura com eren l’Agenda 21 i el Pla Educatiu de Ciutat. Analitzem això amb la mirada posada en l’Hospitalet del segle XXI, però pensem que en aquell moment imaginar-se tenir una sola escola bressol municipal, carrils bici o una ordenança que obligués a instal·lar energia solar en totes les noves construccions era poc menys que una quimera, ja no diguem tenir una Escola Municipal de música com la que tenim ara.
Anys més tard, i amb la complicitat del govern d’esquerres a la Generalitat, el projecte es va anar enriquint. Així, la Llei de Barris va permetre desplegar els Plans Integrals de Collblanc – La Torrassa i La Florida – Pubilla Cases, es va poder exigir un mínim del 30 % d’habitatge públic en totes les promocions d’habitatge i es va desplegar tot una xarxa d’equipaments escolars, sanitaris, socials i esportius. Totes aquelles inversions no s’hagueren pogut captar per a la ciutat sinó s’hagués tingut prèviament un mínim projecte estratègic.
El que vull dir amb tot això és que d’alguna manera en aquests anys a la ciutat es va gestar un cert consens al voltant d’un seguit de projectes de ciutat, els quals, malgrat que l’empremta del partit majoritari era evident, llur concreció i desplegament va poder comptar amb espais de debat que implicaren bona part del teixit associatiu existent. Diria en aquest sentit, que les forces polítiques d’aquell consistori i les associacions de veïns, tot i no tenir la mateixa força que als setenta i vuitanta tenien la permeabilitat suficient per copsar i traslladar inquietuds i propostes força representatives de la pluralitat existent a la ciutat, i una capacitat d’interlocució mediadora molt potent.
La ciutat ha canviat molt des de llavors, com ha canviat segurament el conjunt de la societat. No podem deixar de banda els aspectes socioeconòmics i el seu impacte en l’estructura de població de l’Hospitalet. Avui, en termes globals, les hospitalenques som més pobres que fa vint anys, patim un model de relacions laborals de precarietat i fragmentació social que condiciona els usos i la participació de la ciutadania en els assumptes públics. Fa uns anys parlàvem d’una ciutat a dos velocitats, avui en dia podríem dir sense gaire risc d’equivocar-nos, que existeixen dos ciutats que es donen l’esquena. Una ciutat oficial i una altra, invisible.
Avui, en termes globals, les hospitalenques som més pobres que fa vint anys, patim un model de relacions laborals de precarietat i fragmentació social que condiciona els usos i la participació de la ciutadania en els assumptes públics
La crisi del 2008 va ser definitiva en la decantació d’aquest fet. Alguns dels riscos havien començat a detectar-se anys enrere, com ara, la fractura entre el sud I el nord de la ciutat, la incapacitat per incorporar a la ciutadania migrada en les dinàmiques de participació ciutadana i vida pública de la ciutat, l’empitjorament de les condicions de vida especialment dramàtic en alguns barris on l’emergència habitacional per l’esclat de la bombolla immobiliària i l’encariment dels lloguers ha estat i és una realitat sagnant- i també l’envelliment del parc d’habitatge han confirmat el pitjor diagnòstic davant la manca de reflexes de l’administració per redefinir un projecte caducat que donés la veu a les noves realitats emergents. En els últims deu anys, el govern de la ciutat ha insistit en un projecte que ja se’ls havia caducat entre les mans, i en comptes de buscar i estimular noves interlocucions que permeteren redibuixar prioritats i cercar un nou consens ciutadà, ha insistit en un full de ruta que hipoteca el futur de les noves generacions.
Ens trobem en un punt en el que cal fer-se algunes preguntes imprescindibles. Per exemple, té sentit en la societat que ha encadenat dues crisis a escala internacional, i en el marc d’una crisi climàtica sense precedents mantenir projectes urbanístics pensats fa vint anys? S’hagués pogut fer alguna altra cosa per aturar-los o redefenir-los? Potser no és possible fer-ho ara o si ho és no ho és en tots els casos. Ho desconec, però en qualsevol cas, aquest és un debat que no es pot defugir.
Té sentit en la societat que ha encadenatu dues crisis a escala internacional i en el marc d’una crisis climàtica sense precedents mantenir projectes urbanístics pensats fa vint anys?
Cal preguntar-se també si està justificat avui en dia, mantenir la idea de construir un poliesportiu a cada barri en una ciutat com la nostra perfectament comunicada en transport públic que es pot caminar de punta a punta en mitja hora quan els equipaments existents no estan ni a mig rendiment?. A quina necessitat real responen aquestes inversions? I així, podríem seguir enumerant projectes en els quals l’ajuntament insisteix per inèrcia sense aturar-se a pensar si és això el que demana i necessita la ciutadania ara.
Aquí és on rau al meu parer el problema de fons, la manca d’un projecte de ciutat en el qual pugui identificar-se la majoria de la ciutadania. D’esquenes a les polítiques institucionals, ja siguin municipals o associatives, està emergent mica a mica una ciutat invisible que comença a prendre la paraula però que encara ha de guanyar-se la seva capacitat d’interlocució, una ciutat invisible a la qual els partits i les entitats hospitalenques farien bé d’obrir-se per recuperar bona part del temps perdut.
En aquest sentit, la crisi del moviment veïnal, a la que apuntava Pedro Luna en el seu article és només, en la meva opinió, un símptoma d’un problema més estructural. Existeix un dèficit seriós de representació social a l’Hospitalet, i no és exclusiu de les associacions. Caldria preguntar-se, per exemple, si el consistori actual reflecteix la pluralitat racial i lingüística existent avui a la ciutat. La mateixa permeabilitat que reclamem per a les associacions de veïns, no li hauríem d’exigir també als grups polítics que ens representen a l’Ajuntament? Estem enmig d’una crisi de la qual només ens en sortirem quan tota una generació decideixi sentir-se protagonista i propietària del seu destí. Ens toca posar el millor de nosaltres per facilitar aquest relleu urgent i necessari, perquè ja ha arribat l’hora de la ciutat invisible.
