Feia temps que el profund dolor que li havia causat la merda de societat que l’envoltava, l’allunyava cada dia més dels que havien estat els seus dos millors amics. Era conscient, que retrobar-se amb ells faria que sortissin coses de dins seu que li farien mal. Sabia que, tot i que hi posés molt d’esforç, no podia enganyar-los. Que s’asseuria davant seu i que l’actitud falsa “d’estic bé” vindria seguideta d’un esfondrament tant fort com el del Forn Vergés, de la carretera de Santa Eulàlia. Quan el va veure a terra, li va fer mal per tants motius… Havia posat en ell un simbolisme que encara avui li sembla extraordinari.
Quan es retrobés amb els seus dos millors amics, no podria amagar el que amaga a la resta de les seves amistats. Li feia molta por aquesta nuesa extrema.
Va agafar l’autobús, l’L52, i es va dirigir al seu barri de tota la vida. Va ser allà, a l’autobús, sense esperar-s’ho, on es va trobar amb els seus dos millors amics. Va obrir la motxilla, va abaixar-se una mica la mascareta, va tancar un segon els ulls, i els va fer un petonet tímid a cadascun.
La llibreta, el bolígraf i ella per fi es van retrobar després de tants mesos.
Mimi
