Parlar d’inseguretat ciutadana és pràcticament un clixé a la nostra ciutat. En el Baròmetre de l’Ajuntament de l’Hospitalet aquest concepte apareix regularment com una de les principals preocupacions de la ciutat, juntament amb la neteja i la immigració. Però, de quina inseguretat estem parlant?
Si donem un cop d’ull més de prop al Baròmetre podrem veure que la inseguretat ciutadana està associada a diversos àmbits, no sempre molt coherents entre si. És el que els sociòlegs anomenen com a concepte difús, un concepte de definició ambigua, com el de “(in)civisme”, que abasta diversos significats i que pot emprar-se per a diversos assumptes o àmbits segons la intencionalitat del missatger.
Per exemple, en el Baròmetre, la inseguretat està associada tant a una preocupació global (Quin considera que és el principal problema de la ciutat de l’Hospitalet?) com a una preocupació particular-familiar (Em podria dir quin és el principal problema que preocupa o afecta a la situació de la seva família?).
En ser tan extens el seu camp d’aplicació la inseguretat ciutadana serveix tant per expressar problemàtiques globals, és a dir, situacions que escapen al nostre control immediat (crisi econòmica, pandèmies, comportaments antisocials), com per expressar situacions de tipus particular, com ara viure en una zona degradada, sofrir discriminació o viure una persistent precarietat laboral. Així, no és estrany que sense una definició compartida, una cosa tan difusa com ‘la inseguretat ciutadana’ sigui una resposta que serveixi per expressar qualsevol situació d’incertesa. Però llavors, és possible lluitar contra la inseguretat ciutadana?
La literatura especialitzada classifica les polítiques sobre la “(in)seguretat ciutadana” en dos grans corrents, la punitivista i l’estructural. La primera és aquella que només pensa la inseguretat com a “por al delicte”, es centra en les polítiques policials (“més mà dura!”, “més policia!”); pot tenir un caire efectista, instrumental, ja que l’objectiu no és tant acabar amb la “inseguretat” com establir un nou estat d’opinió, on els qui no acatin les regles (les regles de qui posseeixi el poder) seran castigats.
La via punitiva acudeix funcionalment al reclam d’uns determinats grups socials en contra d’uns altres, generant una divisió entre veïns bons i dolents. Exemple d’aquestes concepcions van ser les polítiques de “tolerància zero” de l’alcalde de Nova York, Rudolph Giuliani, exportades a diversos països europeus en els ’90 i començaments del segle XXI, o l’Ordenança de Civisme de l’Ajuntament de Barcelona el 2006, mesures que lluny d’arreglar els problemes els van aprofundir en molts casos.
Un fet característic del punt de vista punitivista és que no necessàriament respon als fets objectius, com l’augment de les taxes de criminalitat. Més aviat, és un discurs que canalitza el malestar social en un marc estrictament repressiu per així guanyar legitimitat davant un potencial electorat.
El segon corrent, l’estructural, analitza la inseguretat ciutadana més com un conflicte que una mera ‘por al delicte”. Intenta aprofundir les condicions socials de la inseguretat ciutadana, té en compte les dues dimensions de la inseguretat, la subjectiva -les percepcions personals que tenim sobre els fenòmens socials- i l’objectiva -la de les dades i els fets-.
Per què és important tenir en compte aquestes dues dimensions en el debat sobre seguretat o inseguretat? Perquè, com hem dit, la percepció d’inseguretat no depèn necessàriament de l’augment objectiu del crim, són situacions viscudes però que no necessàriament tenen relació directa amb l’augment de robatoris o delictes.
Això té una explicació relativament senzilla: la inseguretat pot ser un sentiment estrictament personal, però també pot ser un sentiment d’amenaça projectat cap a un tercer: la família, els fills o filles, la llar. Hi ha persones que poden sentir-se segures en barris amb alts índexs de criminalitat així com persones que poden sentir-se angoixades davant un robatori malgrat no haver-lo patit mai.
Com hem vist en els últims anys, des dels mitjans de comunicació amb les seves campanyes mediàtiques sobre alguns col·lectius, com és el cas dels manters i dels menors no acompanyats, també poden influir fortament en l’opinió pública creant una alarma social objectivament inexistent.
De totes maneres, cal dir que una política que pensi que només ocupant-se de les qüestions materials seria suficient per acabar amb el sentiment d’inseguretat també podria caure en el fracàs. Bé podria ocórrer que el que subjau al sentiment d’inseguretat en un territori donat no sigui tant la carència material com la falta d’espais de convivència interculturals. En aquest cas, si bé una política punitivista només exacerbaria la violència, una resposta que només tingués en compte les condicions materials no resoldria el conflicte per se, encara que sí que posaria unes bases sòlides que facilitarien una intervenció més integral de la situació.
En els últims anys, la perspectiva de gènere sobre la (in)seguretat ha aconseguit obrir el debat cap a una ‘tercera via’. Atès que les polítiques sobre la seguretat ciutadana s’han centrat en un concepte de ‘seguretat’ altament restrictiu i criminològic, han estat cegues a la qüestió del gènere. Aquesta perspectiva mostra com la percepció de (in)seguretat entre homes i dones és notablement diferent: espais sense delicte no és igual a espais segurs.
Les dones solen patir una sèrie de violències quotidianes en l’espai urbà, no tipificades com a delictes en el codi penal, per exemple crits i assetjaments, que generen nivells d’inseguretat molt alts i obstaculitzen el dret a la lliure mobilitat. Aquests fets solen deixar-se fora dels anàlisis de les polítiques públiques sobre seguretat o convivència.
A través de diverses propostes, com les enquestes de violència masclista, els mapes de ciutat prohibida, auditories urbanes o les xarxes d’equipaments comunitaris la perspectiva feminista reconceptualitza el concepte de seguretat en termes participatius, inclusius i propositius.
Dèiem al principi del text que parlar sobre ‘inseguretat’ a l’Hospitalet és gairebé un clixé. Pot ser que sigui així perquè seguim ancorats en un paradigma desfasat i ineficaç per afrontar les noves problemàtiques en societats complexes com les nostres.
Les mesures de ‘més mà dura” contra X grups socials només pot portar, en el millor dels casos, a solucionar una cosa puntual perquè tot sigui igual l’endemà, i en el pitjor dels casos, només pot alimentar una competència feroç entre iguals pels escassos recursos que ens deixen els governs després de les retallades.
Repensar la (in)seguretat necessàriament significa repensar un model de societat, des dels barris a les ciutats, des del rol de la policia als serveis públics. Els conflictes de convivència sempre existiran, especialment en zones amb gran densitat poblacional, de diversos orígens amb alta vulnerabilitat residencial i amb múltiples nivells institucionals que a vegades ens desorienten. La qüestió consisteix en com millorar les nostres vides sabent que no vivim sols, que depenem dels altres. Per dir-ho bruscament, estem obligats a conviure.
És fonamental que l’administració local, amb ajuda del teixit associatiu en tota la seva diversitat, faciliti les trobades i espais necessaris per generar unes relacions de pertinència col·lectiva que ajudi a rebaixar els nivells d’inseguretat entre veïns i veïnes; que obri espais de diàleg efectiu, permanents, participatius, intergeneracionals i interculturals; que escolti a totes les parts i no ho deixi tot en “mans de la policia”. Per fer això, és clau democratitzar les instàncies polítiques on s’elaboren les polítiques de seguretat i convivència, per a compartir diagnòstics vinculants i coproduir respostes ajustades a les necessitats de les persones.
