Gisela Quirós (2002) és una jove del barri de La Florida que ha emocionat a milers d’espectadors després del seu pas pel programa Got Talent. La seva interpretació de “La Llorona” va fer plorar al jurat i va aprofitar l’ocasió per sensibilitzar sobre l’Alzheimer, malaltia que té la seva àvia, a qui va dedicar la cançó. Una cançó que ha tocat en exclusiva per Districte 7.
Amb 18 anys acabats de fer, Gisela Quirós és estudiant de l’Escola Municipal de Música – Centre de les Arts (EMMCA) i va començar la seva trajectòria musical al Centre Municipal Ana Díaz Rico. A la plaça dels Blocs Florida va fer els primers assajos i va rebre les primeres classes de cant, que la van motivar a seguir formant-se.
Després d’una setmana emocionalment molt intensa, on ha rebut una crítica molt bona de la seva actuació a Got Talent i ha aparegut a molts mitjans de comunicació, parlem amb aquesta hospitalenca a la seu de l’EMMCA, l’Escola de Música, al barri del Gornal. Treballadora i humil, l’acompanya la seva mare que s’escolta l’entrevista i aprofita per fer algun incís quan la Gisela s’estalvia penjar-se medalles.
La teva primera actuació a Got Talent ha tingut una rebuda espectacular, moltes felicitats.
Si et soc sincera, no m’ho esperava. No m’esperava res. Anava a provar, ja sé com és el Risto i el que em podia dir. No m’esperava ni les valoracions del jurat ni la rebuda i repercussió que ha tingut. He sortit a molts mitjans, no m’ho esperava. El ressò a xarxes ha sigut brutal. Ja no només a nivell de seguidors, que he pujat, sinó a nivell de missatges. És el primer cop que a la safata d’entrada m’hi posa +99 missatges. Mai havia tingut això, en la vida. I veure tants missatges, de tanta gent i dient coses boniques, emociona. No m’ho esperava.
Ha sigut un any estrany de confinament, en què no he tingut cap concert ni per part de l’escola ni per part meva. M’hi vaig presentar sense cap pretensió i ha estat una experiència molt bonica. M’han tractat molt bé, com una princesa, mai havia viscut això.
Quin va ser el teu últim concert?
Al restaurant Gala, del barri de Sant Andreu. Allà hi canto – bé, hi cantava abans de la pandèmia – els divendres, amenitzant el sopar. Un divendres de gener va ser l’últim concert que vaig fer.
Has tingut repercussió mundial.
“La Llorona” és una cançó mexicana, també m’han arribat molts missatges de tota Amèrica Llatina. És especial i única. De fet segueixo sense creure’m que estigui fent una entrevista ara amb tu.
Com es viu la fama de la nit al dia?
Avui m’han reconegut al metro. Uns nois m’han assenyalat al metro i han dit “mira esa ha salido en la tele, que mi madre la ha visto y ha llorado”. Ha sigut graciós, però és molt estrany.
A més aquests dies no estic sortint gaire al carrer perquè tinc exàmens de la universitat, estava tancada a casa estudiant, i ha sigut sortir al carrer i veure aquesta realitat i m’ha xocat. Però a la vegada m’ha sorprès a bé.
Mare: Puc fer un incís? L’altre dia li vaig fer aquesta pregunta: T’ha escrit l’alcaldessa, la regidora del districte, la Lola, el Raúl de l’Escola de Música… Quin és el missatge que més t’ha tocat?
I quin és?
Mare: El de la veïna del costat que va sortir en bata a donar-li una abraçada, que ha passat una situació molt difícil i està molt reclosa.
Gisela: Saps el què és l’emoció de veure’t a la tele i que et piquin a la porta i et donin una abraçada? Això va ser… El missatge que més em va arribar i que més he agraït. Perquè sé que no està bé anímicament i que faci l’esforç de sortir, picar-me i fer-me una abraçada, amb tot el que comporta, em va arribar a l’ànima. Vaig plorar molt. Dos minuts després de sortir per la tele i sense dir res, em va abraçar.
La teva cançó va arribar als sentiments de moltes persones.
Sí. Especialment per les persones que tenen demència i Alzheimer, la música és una cosa molt bonica. Està circulant un vídeo per les xarxes socials d’una àvia que ballava i gràcies a la música recordava els passos que feia a la seva adolescència. És real. Gràcies a la música aconsegueix recordar. Això és preciós. La música està per compartir-la.
I a tu, què et fa sentir la música?
La música en si és emoció. Jo crec que s’ha de concebre la música com a alguna cosa més que sortir a la tele. Per això estic aquí, formant-me a l’Escola de Música.
Quan vas començar a cantar?
He cantat sempre, des de ben petita. Vaig començar al Centre Ana Díaz Rico, als Blocs de la Florida. Allà, amb els nois del barri, vam començar a assajar al centre. També hi havia moltes noies que cantaven rap. Després cadascú va anar per la seva banda.
Des de l’Ajuntament ens van donar moltes ajudes per fer concerts. Aquí vaig conèixer al Raúl i al Climent de l’Escola de Música, i m’hi vaig apuntar per tenir una formació més teòrica. Els dec a ells estar aquí també, la progressió vocal que he tingut és increïble i li dec a la Gemma, la meva professora de cant. El Climent… tots els professors d’aquí m’han ajudat molt i m’han donat suport en tot moment. Crec que en part, els ho dec a ells.
Creus que és fonamental formar-se per obrir-se camí a la música?
Cadascú és lliure de concebre la música com vulgui. Ara, un músic ha d’entendre la música no només com fer-se famós. Tots els músics estimen la música, un altre tema és la fama que et ve després, i quin tipus de fama.
Com expliques aquesta alta densitat d’artistes per metre quadrat a La Florida?
Des dels centres estan fent una tasca impressionant. Tant l’Ana Díaz Rico com el nou que acaben d’obrir, fan una feina molt bona amb els nois del carrer i de La Florida en general. Sempre s’ha concebut la Florida com un barri dolent, de delinqüents, amb connotacions negatives i crec que tot aquest talent que està sortint mostra que el barri té coses boniques, no tot és dolent.
A tu t’ha perjudicat la mala imatge que alguna gent té del barri?
No, però no és el mateix dir que vens de La Florida que d’un altre barri. Tot té la seva part bona, mai has de renegar dels teus orígens, siguin els que siguin. Mai. Ni en la música ni en res. Hi ha molta gent que renega i no ho concebo. Gràcies als Blocs i a l’Escola de Música estic on estic.
M’han dit que la nit de la gala corrien els Whatsapps al barri.
Per contracte no puc dir quin dia surto al Got Talent. Sí que puc animar a que la gent vegi el programa aquell dia, però no puc dir que hi sortiré. Vaig avisar a les persones més properes, al director de l’EMMCA, al director de l’Ana Díaz Rico, a veïnes properes i familiars. A la gent que em feia il·lusió que em veiés.
Molts ja t’havien vist en un escenari a les festes del barri.
L’any passat vaig tocar a les festes de Florida i de Bellvitge. Algunes amb el Combo Acústic, el grup que teníem a l’EMMCA, i d’altres jo sola. Depenent del format. Això ha estat a base de preguntar, picar portes i tirar de contactes fins que ho vam aconseguir.
Què és el que valores més de la teva formació musical?
El companyerisme de professors i alumnes. Realment són professors, però quan he tingut alguna necessitat de dir “aquesta cançó no em surt” i això requereix treballar la meva part emocional, s’hi impliquen. A la meva professora de cant, la Gemma, la veig com professora, companya i amiga.
Tens cançons pròpies?
Poques, però sí. Composar em costa. Tinc tres cançons i l’última està a mitges.
I què et motiva per composar?
Les emocions, ja siguin bones o dolentes. Qualsevol tema, agafo la guitarra i em poso a cantar. Però ja et dic, hi ha altres músics que tenen més facilitat per composar, a mi em costa.
A les xarxes socials tens versions de cançons molt diferents.
Sí. Realment em considero bastant versàtil. M’agraden molts estils de música. Aquí, a l’escola, faig pop rock. El meu pare és de Sevilla i el flamenc l’he escoltat des de petita. La meva àvia m’ha inculcat els boleros. També molta música que s’escolta ara com el trap o el reggaeton, i com que crec que no se’m dona del tot malament també penjo alguna cover a youtube o instagram.
Fa poc vas guanyar un concurs de versions de l’Antonio Orozco. Com va anar?
Sí, és que jo m’apunto a un bombardeig. El concurs era de fer una cover d’una cançó seva. Vaig fer la versió de la cançó ‘Hoy’ i va tenir molta repercussió. L’Orozco va seleccionar 16 finalistes i jo era una de les escollides. Aquestes 16 vam anar competint per parelles: l’Orozco feia una enquesta al seu perfil i la més votada passava. Total, que em va tocar competir amb una noia que tenia 16.000 seguidors i vaig pensar que em guanyava. Però aquí la meva estimada mare i jo vam revolucionar a tot el món perquè votés i vaig acabar guanyant l’enquesta, tot i que jo tenia 3.000 seguidors en aquell moment. L’Hospitalet és molt gran.
Mare: (riu) això de la densitat de població és estupendo pels concursos, pel covid no tant, però per això sí.
Gisela: (riu) doncs això, per vots vaig guanyar i els 4 finalistes vam fer un directe amb l’Orozco. És una persona que hem escoltat molt a casa, és d’Osuna, el poble del meu pare, del barri de La Florida. Ens encanta musicalment i els orígens tiren.
Pel Covid vam esperar molt de temps a saber els guanyadors. El dia dels innocents em van trucar per dir-me que havia guanyat. Li vaig dir “¿Es una broma no? ¿Me estás vacilando?”, i no. Al final vam guanyar el primer premi dos artistes. Ara estem esperant a gravar una cançó amb ell, que era el premi. Sembla un somni.
Sempre t’ha agradat?
Sí. Al bar sempre em demanaven versions seves. Durant el confinament sortia a tocar al balcó amb un ampli petit que tinc. Cantava la de ‘Mi héroe’, que es va fer molt famosa, i als veïns els agradava. És la cançó del balcó, li tinc especial estima.
En quin moment et passa pel cap sortir a tocar al balcó?
És que al meu barri ningú posava música, i dic “mira però què els hi passa?”. El veí del costat va posar-ne un dia però tenia un ampli molt petit i no se sentia bé. Em vaig posar al balcó i va agradar, sortia cada dia per amenitzar i donar ànims. Els veïns de les cases que donen a la part del darrere, pujaven al terrat per veure’m (riu). Molt emotiu, em feia molta il·lusió.
Per cert, que em va fer molta il·lusió que em felicités l’alcaldessa. De tant en tant, un grup de joves de l’Hospitalet ens reunim amb ella perquè conegui les nostres necessitats. Jo li vaig explicar com ho estem passant des de la cultura. En aquesta trobada vaig avisar que miressin el programa.
Participes en un consell de joventut de la ciutat?
No, és un grup de joves a qui ens va reunir el Felipe, un noi de l’Associació d’Estudiants de l’Hospitalet. El 2019 vaig guanyar el concurs L’Hospitalet té talent, sorprenentment. Amb aquests diners em vaig comprar el micro i l’amplificador. El Felipe va coordinar aquest concurs i em va proposar participar en la reunió amb l’alcaldessa.
Tu vols dedicar-te a la música?
Aquest és el meu somni, no et mentiré. Però estic estudiant una doble titulació d’educació infantil i primària perquè m’agrada molt treballar amb nens. Jo ho intentaré i seguiré estudiant música, de totes formes tinc el meu pla B, que a més vull tenir la menció en música.
Així que sí, però s’han de tenir els peus a terra i si no es pot, doncs no passa res.
No és molt freqüent veure algú tan jove amb els peus tan a terra.
A casa meva m’ho han dit tota la vida: “Gisela no te flipes, Gisela que no pasa nada”. M’ho han dit molt i ho sé, que potser per una hora cantant no et paguen el que t’agradaria que et paguessin. T’ho has de currar. L’inici ha sigut una mica difícil.
Ignasi Escudero. Vídeo Paula Valdunciel.
