L’Observatori de la Infància de L’Hospitalet (OIH) va encarregar un estudi sobre l’impacte de la pandèmia a les escoles de la ciutat, al Grup d’Estudis sobre Reciprocitat de la Universitat de Barcelona. Les seves autores van ser Irene Sabaté, Sílvia Bofill i Diana Mata, que van fer un retrat ampli sobre la vinculació de l’alumnat amb l’escola durant els dos anys de pandèmia, els temes tecnològics, la situació socioeconòmica de les famílies i altres variables que van condicionar els estudiants de primària i secundària i que fins fa poc, durant la represa, encara es veien afectats.
La presentació a L’Harmonia va ser a càrrec de dues de les investigadores, la Irene Sabaté i la Sílvia Bofill, amb intervencions també del mateix OIH i del consell d’estudiants de l’Institut Can Vilomara. Ambdues investigadores van voler posar en context l’estudi encarregat, que s’emmarca en els dos darrers cursos, el primer afectat per la pandèmia i els dos següents, amb l’activació de l’activitat presencial i la separació de grups bombolla. Dins de l’estudi cal destacar-ne, sobretot, les conclusions a les que s’arriba i també el procediment que s’ha seguit.
Del confinament als grups bombolla
Vam poder parlar posteriorment amb la Irene Sabaté, que ens va fer un esquema de la situació a les aules de l’Hospitalet durant la pandèmia: “era un estudi de caire qualitatiu, fet a partir de diverses entrevistes al professorat actiu de la ciutat, amb l’objectiu de saber si la pandèmia ha provocat processos de desvinculació entre els estudiants i el professorat i quins han estat els motius de l’impacte”. L’estudi es va fer amb nou centres educatius de la ciutat, diversificant els barris, centrats en estudiants de Primària (5) i l’ESO (4).
Dins de cada centre, les investigadores van parlar amb caps d’estudis, direcció pedagògica, membre de l’equip docent que tinguessin tasques tutorials o orientació i també membres dels espais del migdia, o en el cas de secundària, que utilitzessin tècniques d’integració social. A més a més es van incloure tres entrevistes amb representants de l’administració educativa, dues municipals i una en l’àmbit de la conselleria.
Irene Sabaté ens parla del procés que van seguir: “Volíem veure aquesta desvinculació des de l’inici de la pandèmia i fins a aquest curs. Vam seguir un procés cronològic, ajudant a la gent a fer memòria, repassant els records, vam fer una sistematització de buidatge de les entrevistes i vam descriure tot el que havíem vist en el procés, centrant-nos en aquesta vinculació de l’alumnat amb la pandèmia, per acabar extraient unes conclusions”.
El pes de les desigualtats socials
Aquestes conclusions són un reflex del que s’ha viscut a la ciutat (i en d’altres municipis del territori) amb l’escola i els alumnes durant els dos anys de pandèmia. Primer tot, les investigadores se centren en la bretxa digital, un tema del qual se n’ha parlat molt dins dels estudis i debats sobre l’impacte de la pandèmia en els joves estudiants. La primera conclusió a la que s’arriba a l’estudi és que hi ha una correlació entre aquests problemes amb les noves tecnologies i les dificultats socioeconòmiques d’alguns famílies que vivien situacions de risc, degut a les condicions laborals dels progenitors o a les situacions habitacionals.
Irene Sabaté és molt clara en aquest punt: “Les condicions de moltes famílies eren delicades i la solució d’utilitzar les noves tecnologies no va satisfer a tothom. De fet, les actuacions de les administracions van ser amb un cert retard i només van dotar d’equips tecnològics les llars, amb això no n’hi havia prou, s’havia de donar les eines per saber utilitzar aquestes tecnologies, doncs la gran majoria n’estaven mancats, així com també els pares”. El requeriment és clar, no només s’havia de dotar d’aparells, sinó també formar els alumnes.
Una altra de les conclusions a les que es va arribar va ser les marcades funcions de l’escola, les quals algunes d’elles van mancar durant la pandèmia. “L’escola té una funció instructiva, però també n’ hi ha d’altres que no s’apreciaven i ara són ben vives, com les de socialització de l’estudiant, els models adults fora de la família (el professorat), l’acompanyament emocional o la pèrdua d’uns hàbits i pautes guanyats des de la infància. Amb aquestes funcions tan marcades i que eren deficitàries, es va optar per prioritzar l’acompanyament emocional al currículum escolar, per mantenir les vies de contacte obertes” explica Irene Sabaté.
Un sobreesforç del professorat
Finalment, l’última conclusió ben marcada de l’estudi va ser el sobreesforç del professorat davant d’una situació límit. “No tots els professors o professores estaven disposats o en condicions de poder fer un esforç superior en quant a temps amb els alumnes, degut a moltes raons, no només durant el confinament residencial, també amb la represa. Això ha provocat un greuge en els alumnes doncs si uns no tenien els tutors o tutores no podien avançar al mateix ritme que d’altres, el dret a l’educació s’ha vist limitat i qüestionat, a banda de les tasques afegides a les habituals, que dificultava tot el procés” sentencia Sabaté. La investigadora admet, però, que tots els entrevistats i entrevistades van ser dels que, per vocació, van fer un sobreesforç marcat, tot fent un clam pel reconeixement de la seva tasca.
L’estudi, a més, va posar de manifest el caràcter de ciutat heterogènia de l’Hospitalet, doncs es veia clarament les diferències entre els barris i les escoles entrevistades. En barris com els de La Florida o Gornal, les investigadores van rebre uns inputs molt marcats: “ens parlen de situacions on les tasques escolars eren l’última preocupació i la pèrdua de feina, situacions habitacionals, de violència dins la llar, es convertien en prioritàries. Això sí, l’escola acabava sent una via d’accés d’assistència social per aquestes famílies, que recorrien a les TIS (tècniques d’integració social) per “demanar ajuda” ens explica Irene Sabaté.
