Estem a mitjans de juliol i encarem les setmanes més calentes i intenses de l’estiu. El còctel és el de sempre, el que no ha fallat mai: platges, paelles, combinats de xiringuito i música, molta música. L’estiu és l’estació reina de la música comercial; i tot i que el concepte ja està en franca decadència, encara seguim buscant i seguim ballant la maleïda cançó de l’estiu. Música de platgeta, ritmes fàcils i enganxosos… L’estiu és un gran marc en què la música ho envaeix tot. Significa també l’arribada dels festivals de música (Cruïlla, Benicàssim, Rototom, Ribera Sound, etc.). Els festivals de música han aconseguit convertir-se en un bon contrapès a les “patxangues” estivals i cada cop estan tenint més repercussió i més assistència. Ja gairebé no queda cap zona a la Península que no tingui el seu festival de música durant l’estiu. Aquesta no és més que la confirmació que la música és un dels principals ingredients de l’estiu, i que sense ella, els records dels nostres grans estius estarien en blanc, serien oblits.
És per això que des de Llavors us volem recomanar alguns llibres que parlen de música, perquè els gaudiu a la platja, al xiringuito, al cim d’una muntanya o al metro en ple agost si sou dels que preferiu fer vacances a la tardor. Ben fresquetes perquè no passeu calor.
La primera recomanació és molt adient pel que us explicàvem abans, parla del gust musical inconfessable que tots tenim i que ningú s’atreveix a confessar. Música de mierda (Blackie books) és un divertit assaig que, agafant la figura de Céline Dion, intenta treure l’aigua clara de les contradiccions que tots patim. Algú a la sala pot afirmar que tota la música que li agrada és de qualitat i seriosa? No us heu emocionat mai amb una cançó d’aquelles que en diuen comercial, del tipus Enrique Iglesias o Modern Talking? A tots ens ha passat, però costa admetre-ho. El llibre, escrit pel crític cultural nordamericà Carl Wilson, analitza l’esnobisme impostat de la societat enfront de la música pop i dels prejudicis que l’acompanyen. Amb Céline Dion com a protagonista, l’autor es pregunta i ens explica com és possible que una música que majoritàriament està molt mal considerada sigui tan popular i mogui tanta gent arreu del món. Al final, més que un llibre de música, es tracta més d’un assaig sociològic que explica molt del model de societat en què vivim.
Continuem les recomanacions amb Músicas contra el poder (La oveja roja), un extraordinari compendi de la història de tots aquells músics i moviments del segle XX que han utilitzat el llenguatge musical per a canalitzar les seves reivindicacions polítiques. L’autor, Valentín Ladrero, fa un viatge per la història de la música popular i política arreu del món: des dels orígens del jazz i el blues, passant pel rebetiko grec, el flamenc, la bossa nova brasilera, els punks anglesos, el reggae i l’ska jamaicans o fins i tot la música electrònica europea, entre d’altres. Tots i cadascun d’aquests gèneres van haver de conviure amb la repressió social i política i amb el pas del temps s’han convertit en músiques referents per a les noves reivindicacions. I si us quedeu amb ganes d’escoltar totes les cançons que menciona al llibre, hi ha una llista de reproducció a la plataforma Spotify pel gaudi del lector.
De flamenc ens parla el següent assaig que us recomanem. L’interessantíssim Historia queer del flamenco (Egales), del bailaor Fernando López, repassa el costat més oblidat i marginat del món del flamenc i l’homosexualitat dels últims 200 anys. El de Miguel de Molina és potser el cas més conegut de cantaor flamenc gai, però aquest gènere musical ha estat sempre un espai on el transvestisme i el que abans denominaven “desviaments” han ocupat un lloc molt important, sobretot el flamenc de tablaos petits, de barris populars i teatres secundaris. El flamenc oficial ha volgut donar sempre una imatge molt estàtica i bàsica del rol que havien d’ocupar tant homes com dones, una imatge on el mascle cantant ocupava l’espai central. Fora d’aquest marc, el flamenc popular ha tingut infinitat de personatges que han transgredit la norma i s’han jugat la pell per ser el que volien ser, persones que havien de compaginar l’art del flamenc amb la prostitució, oblidades en la memòria col·lectiva, dones que es vestien d’home i homes que es vestien de dona… El llibre repassa tota aquesta història alternativa d’aquest gènere i reivindica que el moviment LGTBI li deu molt al flamenc. I nosaltres que celebrem l’existència de llibres com aquest.
Parlant d’història de la música, el llibre El pequeño libro del rock (Norma) ens porta en forma de còmic la història d’aquest gènere musical que ha envaït tota la cultura i la música del segle XX i el que portem del XXI. Hi trobareu la història des del naixement i explosió del rock fins als nostres dies en unes divertides vinyetes i unes completes explicacions. Avisem que al llibre no hi falta res, ni cap banda, ni cap cantant ni cap efemèride importat; hi són totes, per la qual cosa podem dir que aquest còmic és un completíssim i meravellós compendi que us encantarà si teniu l’ànima rockera.
Per acabar, i seguint el fil dels nombrosos festivals d’estiu arreu de la Península, us recomanem Un buen día (Maclein y Parker), un llibre infantil que ens introdueix en el món de la música indie a Espanya dels últims anys. Amb una clara ànima “hipster”, el llibre repassa les lletres d’algunes de les cançons més importants de les grans bandes de l’escena musical independent (Los planetas, Vainica doble, Love of lesbian, etc.) des dels anys 90 del segle XX. Es tracta d’un llibre per aquells que ja han superat els 40, que ara van als festivals amb els seus fills i que senten la necessitat de mantenir viva la flama indie i transmetre-la a les criatures.
Gaudiu de l’estiu, de la música i dels llibres.
