Era igual quin camí triés. Sempre s’equivocava. Li passava des de petita. Si triava jugar a metges, totes les seves amigues havien triat jugar a cuinetes. Si li demanava una Nancy als reis, la nina de moda aquell nadal era la Barbie. Va comprar les entrades pel Primavera Sound amb un any d’antelació, i aquell any al FIB van anar els Suede. Va triar, o això pensava ella, els dos millors companys de pis del món. Fins que es van enrotllar entre ells i la van convidar al seu casament. Va triar el pitjor moment del món per treure’s el carnet de conduir, els examinadors van començar una vaga que es va allargar durant mesos. Se’n va anar a viure a l’Eixample esquerre, va durar poc, no havia d’haver marxat mai de l’Hospitalet. Ho enyorava tot de la seva ciutat. I això que tothom li deia com n’és, de lletja. Es va enamorar bojament d’un cubà, i van haver d’estar més d’un any sense veure’s per una maleïda pandèmia. Va triar un gat, i va resultar al·lèrgica. Es va prendre un antihistamínic, i també ho va ser.
La seva veïna se la va trobar tirada a terra, pràcticament no podia respirar per la inflamació de la llengua. Va trucar al 112, ràpidament hi va anar una ambulància medicalitzada. Ja està, la salvem! L’ambulància va triar anar per aquella carretera, el camió va triar saltar-se el stop. L’única cosa que havia aconseguit triar bé va ser el dia de la seva mort, el 23 d’abril, el dia de Sant Jordi.
Mary Serrano
