L’Elena podríem dir que és una veïna de l’Hospitalet que viu a Vilanova del Vallès. Cada dia baixa a l’estació de Sant Josep de FGC per anar al Centre de Normalització Lingüística, on ensenya català des de fa 20 anys. L’Elena, traductora de formació, explica que amb la docència s’hi va trobar, però n’està contenta d’ajudar a estendre l’ús de la llengua del país. En el permanent debat sobre la salut del català, l’Elena aporta potser un punt de serenor: el català no és un malalt en estat, tan i tan greu, tot i que sí que li cal un monitoratge exhaustiu. I apunta que qualsevol medicament que li administrem a la llengua ha de tenir el principi actiu de la flexibilitat.
Què et va moure a ser professora de català?
A veure, a mi sempre m’ha agradat ensenyar, ensenyar des dels aspectes més pedagògics i més didàctics, però no tinc una formació pròpiament de professora, sinó que la meva formació és de traductora i llavors per aquest vessant el tema de les llengües sí que hi va implícit. I una mica m’ho vaig trobar, la vida em va portar per aquest camí i la veritat és que em va agradar molt. Podria haver ensenyat anglès o música o alguna altra cosa, però la cosa va venir per aquí, pel català.
I quan va ser, a la facultat, en acabar la carrera i haver de buscar feina, si hi ha un moment concret?
Va ser més aviat després d’acabar la llicenciatura, que de vegades quan comences a buscar feina et trobes amb el que et trobes. I, de fet, vaig començar treballant com a assessora lingüística, aquí, al Centre de Normalització Lingüística, que en aquest àmbit és on estava més vinculada a la meva formació en traducció, però més endavant ja vaig incorporar-me més a la part de docència.
Ser docent és vocacional, ensenyar català, en un context sociolingüístic com el nostre, ho és encara més?
Doncs, no crec que hi hagi d’haver una vocació especial per ensenyar específicament català. Des del meu punt de vista, el que cal és simplement tenir-ne ganes i tenir prou domini de la matèria i endavant, no hi ha res més.
Ensenyar és compartir, doncs?
A mi, el que sempre m’ha agradat d’ensenyar és que també aprens. Que ensenyar és aprendre, de fet. Aprens de tu mateix, en cada situació de la tasca docent i aprens molt de l’alumnat, del que t’expliquen, de com veuen les coses, de les seves experiències…, n’aprens molt de tot això.
Quina va ser la primera escola o centre on vas fer classe? I com i quan vas entrar al CNL de l’Hospitalet?
Jo abans de dedicar-m’hi només havia fet les típiques quatre classes particulars de repàs que pràcticament tothom ha fet, però va ser justament al CNL de l’Hospitalet on vaig començar a fer classe, a l’inici fent petites coses, cursos molt concrets i després la cosa ja es va anar consolidant. Cal tenir en compte, a més, que els tècnics que fem els cursos als centres de normalització, tenim una tasca més àmplia: som tècnics de normalització lingüística. És a dir, que també desenvolupem activitats enfocades a la difusió i dinamització de l’ús de la llengua en tots els àmbits.
Sempre has treballat amb població adulta, a centres de normalització, o també a centres de primària i secundària? Quines diferències hi trobes entre un tipus d’alumnat i un altre? I pel que fa als recursos i tècniques pedagògiques d’aprenentatge a l’aula, hi trobes diferències significatives?
A veure, hem de partir de la base que el perfil d’alumnat és molt diferent i, per tant, el context d’aprenentatge també. A l’escola i l’institut la situació és d’obligatorietat, és a dir, hi van perquè és el que els toca fer i són moltes hores a la setmana i ho fan durant un període de molts anys. I, en canvi, les persones adultes venen perquè volen i no venen ni tots els dies ni tot l’any perquè els cursos són més curts i en períodes més concrets. I també cal tenir en compte l’experiència, el bagatge vivencial, d’una persona adulta, que no té un infant o un adolescent. Per exemple, d’haver après ja més d’una llengua, situacions vitals diferents, etc. I després també que a les escoles i als instituts la llengua és a totes les àrees i és molt transversal, llavors el plantejament és una mica diferent. Però pel que fa a com ensenyem la llengua, penso que al final les metodologies d’aprenentatge són força similars, l’única cosa és que les has d’adaptar a cada context.
Aquest grau de maduresa del vostre alumnat, gent adulta, afavoreix la predisposició i el clima a l’aula?
Clar, l’ús de la llengua té a veure amb la motivació, com deia abans. Les persones que s’acosten aquí a fer cursos de català són gent adulta que ve per decisió pròpia a aprendre; els alumnes de Primària o Secundària han de completar l’ensenyament obligatori i, per tant, parlem de situacions, contextos i edats molt diferents. D’altra banda, és veritat que l’alumnat adult acostuma a tenir disponibilitat després d’haver completat una jornada laboral i el cansament també esdevé un factor a tenir en compte perquè l’atenció disminueix, especialment si són els cursos de vespre. És a dir, que tot té els seus pros i contres.
Però si abans s’estudiava amb llibre i pissarra i ara s’estudia per projectes, vosaltres també ho incorporeu?
És que són situacions diferents perquè, com et deia abans, el ritme de programació dels cursos, que acostuma a ser trimestral, fa que hagis de tenir una mirada molt més curta que no en una escola o en un institut, que tens tot un curs sencer per endavant i pots fer una mirada molt més llarga. Però sí que hi ha hagut canvis en la manera d’ensenyar, hi hem après moltes coses que es fan a fora. Per exemple, fa molt temps que hem deixat enrere aquell aprenentatge de la pissarra i la repetició, perquè tot això ha anat canviant. Ara utilitzem pissarres digitals, projectors, eines d’aprenentatge en línia, ens focalitzem molt en l’aprenentatge per tasques i l’ús de la llengua. Busquem un aprenentatge actiu on l’aprenent en sigui el centre i que alhora el vinculi amb la cultura i l’entorn més immediat.
L’enquesta d’usos lingüístics, de 2018, indica que l’Hospitalet registra els índexs més baixos de població que diu entendre (88,3%), saber parlar (62,1%), escriure (70,4%) i llegir el català (50,6%), sensiblement per sota de Barcelona i altres comarques del país, cal millorar força, doncs…
Bé, aquestes dades el que ens diuen és que encara hi ha molt de camí per recórrer i molt marge de millora. De tota manera, si ens ho mirem des d’un altre punt de vista, que el 88,3% entengui el català vol dir que a la ciutat ens podem adreçar en català gairebé a qualsevol persona i que ens entendrà, llavors si ens ho mirem des d’aquest punt de vista pot ser positiu. I que el 62% el sàpiga parlar, doncs ens ha de plantejar el repte que aquest 62% l’utilitzi a la vida quotidiana.
L’any 1981, el percentatge de gent de l’Hospitalet que sabia parlar i llegir el català era poc més d’un 40% i del 18% si es preguntava si sabien escriure en català, com valores aquesta evolució?
Hi ha una evolució clara en aquest sentit, crec. Diria que sobretot l’escola, la immersió lingüística i tot el que han fet els mitjans de comunicació…, què sé jo, el Súper 3, per exemple, que ha influït en diverses generacions, que ara són les que declaren entendre i saber parlar el català. I aquí, a la ciutat, també hi ha hagut el paper de les biblioteques, dels centres culturals i d’altres entitats, que penso que també estan sent molt importants en aquesta evolució del català.
L’enquesta d’usos lingüístics es fa cada 5 anys, així que enguany hi haurà noves dades disponibles, quina impressió tens de com haurà evolucionat l’estat del català a la ciutat de l’Hospitalet?
Es fa difícil de dir perquè cal més temps per poder-ho veure i cinc anys és un temps potser massa breu.
Deies que al CNL doneu prioritat a l’ús del català i em voldria referir a una situació d’ús. Quan una persona que té el català com a llengua materna enceta una conversa en castellà perquè suposa que el seu interlocutor no l’entendrà o bé canvia d’idioma immediatament si l’altra persona parla castellà, això seria ‘diglòssia’? Ho dic perquè sentim sovint aquest mot als mitjans de comunicació, però què significa des del punt de vista més tècnic, netament lingüístic.
El terme ‘diglòssia’ és un concepte de sociolingüística que es produeix quan en un mateix territori hi ha dues llengües i n’hi ha una més de prestigi, que s’utilitza per a usos més formals, i una altra que s’utilitza per a usos més informals, i és aquesta diferència d’ús la que indica una situació de diglòssia.
Llavors aquestes situacions quotidianes d’adreçar-te a algú en castellà perquè pressuposes que… o passar del català al castellà perquè qui tens al davant parla castellà en quin capítol entrarien?
La paraula clau és ‘pressuposar’, el prejudici de pensar que l’altre no serà capaç d’entendre’t i això és un problema. I, de fet, és una queixa que ens expressa sovint el nostre alumnat, que ens diu que està aprenent català i el vol practicar però, en canvi, ningú se’ls adreça en català i no ho acaben d’entendre. I de vegades això passa perquè relacionem l’aparença d’una persona amb el fet que entengui o no català i hem de pensar que la societat catalana d’avui és molt plural, que té gent d’orígens molt diversos i que hi ha molta gent que entén el català i és capaç de parlar-lo. I aquestes situacions que esmentaves crec que hauríem de ser capaços de revertir-les, ja que de vegades pensem que estem afavorint la comunicació amb aquella persona, però, hem de ser conscients que si d’entrada no parlem en català amb algú perquè pensem que no ens entendrà, li estem negant la possibilitat d’aprendre.
Ha mort Carme Junyent, de qui tothom ha destacat la seva defensa de la llengua catalana, quin llegat creus que deixa a la societat catalana i en particular a les persones que us hi dediqueu?
La Carme Junyent ha estat una referent en tot aquest àmbit i va posar el català en el debat públic. Va ser una persona molt constant en coses com això que comentàvem de no canviar la llengua, de tenir molta consciència de la llengua pròpia, a part de tota la feina que va fer al capdavant del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades, en què es posaven en valor i s’estudiaven moltes llengües que estaven en perill. De fet, aquí, a l’Hospitalet, durant un temps es va fer el concurs la Gimcana de les Llengües, inspirat en una proposta que ella havia dut a terme, i es va implicar molt en la primera edició, donant-nos un cop de mà amb les preguntes i respostes.
I com a traductora, comparteixes una postura de la Carme Junyent que ha tingut força relleu en les últimes setmanes, com el desdoblament de gènere, això de nois i noies, que ho veia forçat?
És que la feina del traductor, en realitat, és ser tan fidel com sigui possible a allò que hi hagi al text original i a partir d’aquí reproduir-ho en la llengua d’arribada. Per tant, des del punt de vista del traductor, només es tracta de ser fidels a l’original. Però és tot un què, sí, és un bon debat…
Arran d’això, en el debat sobre la vigència o la pervivència del català, en el ventall entre qui diu que pot desaparèixer aviat i qui creu que encara és forta, personalment en quina franja et situaries?
A veure, també depèn del dia (riu)…, però jo crec que la llengua no és que sigui un malalt, però sí que se li ha de fer un bon diagnòstic i un bon seguiment. No diria, com els més pessimistes, que desapareixerà, però, al final, també és cert que les llengües acaben desapareixent si no es parlen, si no s’utilitzen. I cal cuidar-la i monitoritzar com va evolucionant i, sobretot, utilitzar-la en tots els àmbits.
En aquest terreny del contacte de llengües, en particular del castellà i el català, et voldria preguntar com hem de valorar o com valores personalment aquesta frase: “No ho puc evitar, ja no sé com fer-ho, m’ha arribat a les mans, un ‘coti’ (cotilleo) ben ‘salsero’ que ha mogut tot el mercat”?
D’entrada, el que és claríssim és que ha estat tot un èxit. I si a través d’aquesta cançó, que és en català amb algunes paraules que no ho són, amb això s’aconsegueix arribar a més persones i a accedir a altra música en català, doncs fantàstic. I potser molta gent que abans no s’hi havia acostat, no sabia ni qui eren The Tyets, que té moltes altres cançons en català i s’adona que hi ha molta música en català i que li agrada sentir música en català, doncs això ha de ser positiu.
I cal tenir en compte que s’està fent música de tots els estils i gèneres més de moda també en català…
Sí, s’està fent rap, trap, reggaeton…, s’està fent de tot en català, el que passa és que, de moment, no és de masses. Però des del moment en què hi ha una cançó tan coneguda com ‘Coti per coti’ o quan la Rosalía va fer ‘Fucking Money man’ doncs això són moltes visualitzacions en català.
En una llengua com el català, doncs, diries que la norma forta ha de ser el criteri principal o potser la clau per estendre’n l’ús seria la flexibilitat i la capacitat d’absorbir i adaptar mots d’altres llengües?
En general, a la vida, penso que s’ha de ser una mica flexible en tot. I això del ‘cumpleanys’ de la Rosalía o ‘el coti ben salsero’ potser és l’anècdota. I si s’explica bé, en un context d’aprenentatge, i ofereixes altres paraules que volen dir allò mateix i que són la paraula que pertoca, doncs és una cosa que podem de transmetre als aprenents. Però, en general, jo crec que s’ha de ser una mica flexible. I, de fet, avui en dia hi ha moltes cançons que barregen diverses llengües. En la nova gramàtica que va publicar l’IEC ja s’evitava dir què era correcte o incorrecte i s’optava per parlar més aviat d’adequat o inadequat segons la situació.
De fet, sempre feu molt d’èmfasi en el registre d’ús, que no és el mateix una cançó que un discurs, oi?
Clar, però això passa amb qualsevol llengua, no tan sols amb el català, que hi ha registres establerts de més o menys formalitat i els parlants han de saber adaptar el registre a cada context.
Creus que convé corregir a algú que hagi pogut dir alguna paraula o expressió de manera poc adient o no normativa? Ho dic perquè hi ha gent que ho agraeix i d’altra gent s’ho pren força malament…
Nosaltres animem l’alumnat a fer ús del català sense por, que ho provin, que el parlin perquè el més important és fer-se entendre, malgrat possibles errors, que això li passa a qualsevol que aprèn una nova llengua. I dir malament una paraula o una frase i que algú t’ho digui, t’ho faci notar, doncs això forma part de l’aprenentatge. Ara bé, pot ser contraproduent que quan estic aprenent una idioma em corregeixin tot el dia, potser me’n cansaria. I quan ets a l’aula també cal saber trobar el moment per fer aquestes correccions, sempre en positiu.
Llavors, millor provar-ho…
Sempre, per exemple, fixa’t en el cas de l’entrenador del Girona, Míchel, que de seguida es va llançar a la piscina i va fer les rodes de premsa en català. I és clar que al començament hi havia molts errors, però continuava endavant i això és molt important. I ara veus que té bona fluïdesa i que el canvi ha estat molt important, així que ho resumiria amb el lema de la campanya, “Provem-ho en català” i si t’equivoques, doncs ja jo arreglarem. Però si no ho proves…
La sort de Míchel és que l’entorn li va ser favorable i que ningú va fer befa dels seus errors inicials, no?
És que has d’imaginar-te en un altre lloc aprenent aquella llengua i que tothom t’estigués mirant amb lupa i llavors preguntar-te com seria la relació amb la llengua que estàs intentant aprendre.
Quina d’aquestes dues notícies recents et sembla més positiva per al català: que ja es pugui parlar en català al Congrés dels Diputats o que Google torni a permetre fer cerques fent servir el català?
Les dues són molt bones notícies, fantàstiques. Sentia fa poc una entrevista a la secretària de Polítiques Digitals de la Generalitat que deia que els catalanoparlants som molt actius a Internet, per exemple, a la Viquipèdia, i deia que això de Google és una molt bona notícia perquè són molts els usuaris que trobaran resultats en la llengua en què fan les cerques i les empreses que tenen els webs en català recuperaran visibilitat. Per tant, sí, totes dues notícies són fantàstiques per al català.
També hi ha hagut notícies recents sobre la manca de professorat de català, també copseu aquesta situació?
Sobre la manca de professorat de català, he de dir que al CNL hem pogut cobrir les necessitats en aquest sentit. Ara bé, sembla que hi ha més demanda de professorat que no pas persones que escullin dedicar-s’hi i hi ha una descompensació.
A tot Catalunya s’ofereixen més de 1.300 cursos i més de 29.000 places per aprendre català. Al Centre de Normalització Lingüística de l’Hospitalet ja teniu enllestida l’oferta formativa 2022-2023, oi? Ens en pots fer 5 cèntims? Hi ha cap novetat significativa? Ja heu cobert totes les places?
A veure, aquest trimestre, aquí al CNL de l’Hospitalet oferim 61 grups, que es tradueixen en 1.300 places de cursos tant de modalitat en línia com presencial. I ara com ara, tret d’algun forat, tenim pràcticament totes les places cobertes, la qual cosa està molt bé, estem molt contents. Però al desembre i a l’abril tornarem a obrir cursos amb una oferta trimestral molt semblant. Animo els que s’hi vulguin inscriure a fer-ho en els propers períodes de matrícula.
Ja fa temps que la ciutadania nouvinguda d’altres països d’arreu del món mostra una actitud pro activa pel que fa al català i demana fer cursos per aprendre la llengua, però copseu que aquell motiu de “trobar una feina” està evolucionant cap una visió més de conjunt sobre la llengua?
Les motivacions són bastant diverses, hi ha gent que ho fa per motius laborals, d’altra gent ho fa per motius podríem dir personals, com ara poder ajudar la canalla a l’escola o hi ha gent que viu aquí des de fa molt de temps i ha decidit que ara és el moment d’aprendre’n perquè ja no té tantes obligacions i disposa de més temps propi… Fins i tot, hi ha qui s’apunta a cursos de català per poder regularitzar la seva situació… La feina, evidentment, és un motiu de pes, ja sigui per accedir-hi o per millorar laboralment, però, al cap i a la fi, aprendre una llengua sempre és bo, et dona més oportunitats. I diria que les motivacions sempre han estat bastant diverses.
Aquesta varietat de motivacions vindria a desmentir que la necessitat d’aprendre català és una imposició?
Esperem que sí, que sigui per la voluntat de conèixer una llengua més, la del territori en què es viu. La majoria de l’alumnat està content de poder aprendre o millorar els seus coneixements de llengua catalana.
I, a banda dels cursos, continuareu oferint activitats complementàries, com ara les parelles lingüístiques i la programació de pel·lícules familiars en català als cinemes Filmax de Gran Via 2?
Sí, també continuem oferint no només els cursos, sinó també altres activitats complementàries, que van en la línia de propiciar l’ús del català fora de l’aula, que això ens interessa molt, perquè l’alumnat ha d’aprendre el català a l’aula, però per poder-lo utilitzar al carrer. I continuem amb els grups de conversa, les tertúlies, la coral i més activitats, com sortides amb els grups d’alumnes a indrets i entitats i equipaments perquè coneguin la ciutat.
Capítol a part tindrà el programa de Voluntariat per la llengua, oi?
Sí, un dels aspectes destacats d’aquest curs serà el 20è aniversari de Voluntariat per la llengua, que ha format 170.000 parelles lingüístiques a tot Catalunya i enguany tindrà lloc un acte de celebració.
Si accedissis a un lloc amb prou capacitat de decisió, quina mesura instauraries per garantir l’ús del català?
Per favor, no em vulguis tant de mal, mare meva (riu)!!! És que cal analitzar molts factors, cal comptar amb l’opinió de persones expertes perquè la llengua al final està implicada en tots els àmbits de la vida quotidiana, llavors se’m fa difícil de dir, que jo no tinc la capacitat…
Farem un pacte, si arribessis a ser consellera ens avances en exclusiva el teu primer decret, d’acord?
Et trucaré (riu).
