La línia que separa la solidaritat de la condescendència, sovint tan fina, diria que és la que l’Ainhoa Sánchez Gijón no vol que traspassem mai, ni amb ella ni amb cap altre jove extutelada o extutelat. Perquè em fa l’efecte que l’Ainhoa no vol que li tinguem pena ni que la tractem com una mena d’heroïna, sinó que li tinguem respecte i prou. I, si de cas, que li fem un cop de mà, que només amb això s’hi veu ben capaç de tirar endavant per si mateixa. Una ajuda que, a tocar del Dia Mundial de la Justícia Social, el passat 20 de febrer, no considera que sigui un privilegi, sinó un dret.
Qui/què és l’Ainhoa Sánchez Girón?
Sincerament, no sabria ben bé què respondre, però, si de cas, diria que soc un esperit lliure… No sé, potser soc una nena petita que a la fi està complint els seus somnis i un altre dia em sento com una adulta amb un munt de pes a l’esquena, així que, com et deia, potser em considero un esperit lliure que es deixa guiar per aquella dita de “Viu i deixa viure” i ja veurem què passa…
Com i quan arribes a LH? Quina situació o circumstància et va portar a la ciutat, a Santa Eulàlia?
Tot i que quan era petita ja havia estat a l’Hospitalet, vaig arribar als 18 anys quan vaig sortir del crae (centre residencial d’acció educativa) i com que tenia la família a prop vaig demanar venir a l’Hospitalet, a Aldees Infantils em van dir que sí i des de fa ja un temps que soc a Santa Eulàlia.
De quina manera creus que ha format el teu caràcter, de la dona que ets ara, la teva trajectòria vital?
Jo crec que la dóna que soc ara es va començar a formar quan vaig entrar al centre de joves tutelades i tutelats d’Aldees Infantils perquè va ser allà on vaig deixar la meva motxilla i el pes que hi portava i probablement va començar a sorgir la nena que fins llavors no havia aparegut. I el meu caràcter de 2023 potser s’ajusta al d’una jove que no té 22 anys, sinó que, tot i que en tinc de preocupacions i sé les coses que haig de fer, és com si no les tingués i fos una nena que viu la vida.
La teva definició de ‘família’ distaria molt de la meva, seria gaire diferent? Qui és la teva família?
No crec que sigui gaire diferent a la definició estàndard, com podria ser la que tens tu. El meu concepte de família és que més que la família que et toca tens la família que tries. Per exemple, per a mi la família son els meus oncles, el meu xicot, les meves amistats… perquè és la gent amb la que he tingut aferrament, qui m’ha mostrat estimació, qui m’ha ajudat en tot moment, tant si l’espifiava com si no, i també els meus educadors, que sempre han estat allà per donar-me suport i quan he caigut o m’he vingut avall m’han ajudat sempre a tornar a aixecar-me.
Amb 22 anys, en quants crae’s (centres residencials d’acció educativa) o bé pisos d’acolliment has viscut, quantes vegades has hagut de canviar de domicili…, en portes el compte?
Jo abans d’entrar al crae d’Aldees Infantils havia canviat un munt de vegades de pis, incomptables… Però quan ja vaig entrar a Aldees Infantils he estat a un centre a Sant Feliu de Codines i després ja vaig venir a viure a pisos de joves extutelats, aquí a l’Hospitalet. I aquí segueixo…
T’has sentit mai jutjada o encara pitjor prejutjada per ser una menor tutelada o una adulta extutelada?
Sí, força. I és molt desagradable que la gent que no en sap et pregunti sempre “Que no tens pares?”. I sí, sí que en tinc, de pares, i llavors sempre miren de furgar una mica i arrencar-te coses de la teva vida i llavors tu dius: “Que no, que si el que vols és tafanejar, doncs no t’explicaré res de la meva vida”. I una altra: “Tan malament t’has portat per anar a parar a un crae?”. I tu es dius a tu mateixa: Però què estàs dient, però si jo no he fet res malament, jo era només una nena de 12 anys! Llavors el que crec és que sovint la gent, potser perquè sí que han pogut tenir estabilitat a casa seva, et dius coses que ni tan sols s’ha parat un moment a pensar-les…
Estabilitat i cures parentals…
Al capdavall, el cas és que jo no he tingut la vida que has tingut tu i no et desitjo res dolent, només faltaria, però almenys, si em preguntes per la meva vida que sàpigues una mica de què parles.
El molesta el mot ‘extutelada’, creus que et marca, t’estigmatitza, creus que l’arrossegaràs gaire temps?
Sincerament, tant me fa. I no sé ben bé per què, però fins i tot m’agrada perquè els mots tutelada o extutelada s’entenen prou bé i a la primera i llavors ja no haig d’explicar la meva vida.
Tot el que has viscut t’ha fet ser potser un xic més desconfiada o ans al contrari, valores encara més la confiança? Creus que ets més forta o més madura que la mitjana de la gent de la teva edat?
Aviam, més forta, sí, òbviament. Jo me’n recordo que quan estava a l’ESO que a hi havia companyes de la meva edat a qui se’ls hi trencava una ungla i els hi queia el món al damunt i jo deia “Sí, de debò?”. I al mateix temps pensava: Per moltes vegades que caiguis, aixeca’t, que ja m’explicaràs… I pel que dius de la confiança, el fet de ser tutelada o extutelada, realment, per a mi no té cap influència. Suposo que hi ha molta gent a qui sí l’hi pot influir, i tindria certa lògica, però a mi em passa que li dono confiança a tothom. I una altra cosa és que et tornin la confiança o et donin l’esquena, però a mi sempre m’agrada donar confiança a la gent i ja veuré per on van…
A Aldees Infantils vas poder continuar en un pis tutelat més enllà dels 18 anys, però ara ja vius en un pis compartit amb el suport encara d’Aldees Infantils, però pel teu compte, ja com a extutelada, com vas gestionar emocionalment aquest pas que suposo ple d’incertesa i vertigen?
Fa molta por, però ja ho venia gestionant des que ja era al crae, al centre tutelat, ja ho anava assimilant, però costa, perquè surts d’un lloc on hi ha 45 persones i et vas a viure a un pis amb tres o quatre persones que no coneixes i es fa dur, costa força. En el meu cas ho vaig assimilar una mica més bé perquè vaig començar a viure amb una amiga meva i amb una altra amiga que havia fet al crae, amb la qual cosa aquest procés se’m va fer força assumible, la veritat. Això pel que fa a la convivència. Però a nivell emocional ho vaig passar molt malament, fins al punt que durant un temps vaig deixar d’anar a l’institut i sort que estaven les meves educadores a prop perquè jo em trobava en una situació de la quan no sabia ben bé com ensortir-me’n.
Una de les accions d’acompanyament d’Aldees Infantis és un programa de transició a la vida adulta. Com és la teva setmana, què fas, com t’organitzes, per exemple, quan vas a mercat o al súper?
És que això ho tinc molt interioritzat perquè quan ets al crae ja des de ben jovenets ja havíem d’organitzar-nos com si ja estiguéssim vivint en un pis pel nostre compte, planificar qui i quan havia de posar les rentadores, qui havia de fer la compra, cuinar, etc, fins al punt que fèiem assemblees per decidir què feia cadascú, així que tot això ja ho tenia molt i molt assumit. I quan als 18 vaig fer al pas d’anar a viure a un pis d’autonomia, doncs tot això que ja tenia après. I suposo que això que fèiem nosaltres al crae i fem ara al pis és el que fa qualsevol altre família.
I et queda temps per fer teatre? Perquè has fet teatre durant molt de temps, oi?
Ui, no, ara no… Però a Sant Feliu sempre feia teatre perquè el noi que portava el grup de teatre era el pare de la meva millor amiga i era sortir del crae i anar-me’n amb ella a fer teatre. Quan vaig venir a l’Hospitalet amb 18 anys vaig haver de deixar-ho. Les activitats extraescolars les feia quan era al crae, però als 18 anys ja se’m multiplicaven les obligacions i l’Ainhoa d’ara entre aquestes obligacions, com treure’m el carnet de conduir, i els estudis gairebé no pot fer res més (riu)…
Mantens relació amb els educadors o educadores del pis tutelat, quin paper tenen en la teva vida d’ara? Començar a viure de manera autònoma implica trencar aquest vincle o relació, o no?
Aviam, al crae ja tenia una mare SOS, que és una educadora que estava permanentment amb nosaltres, i encara mantic un vincle molt fort amb una d’elles, tinc el seu whatsapp, m’ajuda en tot allò que necessito i quan em passa alguna cosa bona sempre li ho explico i quan tinc alguna dificultat, doncs m’ajuda. I llavors mai he perdut aquest vincle. I amb les altres educadores que he tingut en altres pisos abans de venir aquí a l’Hospitalet, també mantinc un contacte proper i freqüent, de vegades quedem juntes, perquè no les considero les meves educadores sinó les meves amigues.
Creus que has estat una privilegiada pels serveis i el suport que has tingut al teu abast o que, com tantes altres joves en la mateixa situació que tu, tenies dret a rebre ajuda per tirar endavant?
El tema de la prestació que rebo, per exemple, crec que és un dret que tinc, és el meu dret a menjar, a viure, és el meu dret a poder estudiar. Sí que crec que ha estat una sort poder gaudir d’una beca per estudiar, com els cursos de tanatoestètica i tanatopràxia i ara que estudio auxiliar d’infermeria. Però, vaja, si algú vol considerar-ho un privilegi, llavors és un privilegi que m’he guanyat.
Què estudies? Quin valor li dones al fet d’haver pogut estudiar? T’hi has hagut d’esforçar més que la resta?
Jo hi dono les gràcies d’haver pogut estudiar. I pel que fa als esforços, doncs jo crec que influeix molt el recorregut de cadascú, que s’haurà d’esforçar més o menys. Però sempre estarà la circumstància que vens d’un centre de menors i ni has portat ni portes la vida que porta la resta del món. Però, al marge de la beca, tampoc crec que m’hagi hagut d’esforçar més del normal. Jo crec que si vols alguna cosa lluites per aconseguir-la, estiguis en la situació que estiguis.
Tu, ara estudies auxiliar d’infermeria, creus que, d’alguna manera o d’una altra, el sistema o com li volem dir, us limita pel que fa a les aspiracions acadèmiques, que teniu com una mena de sostre invisible en la formació professional, com si la Universitat fos una opció massa llunyana?
No ho veig així, crec que el camp és totalment obert… Jo no faré estudis universitaris, però no pas perquè no pugui sinó perquè he triat no fer-ho, però no hem de tenir cap barrera ni cap sostre. Es més, jo he conegut gent que ha estat en la mateixa situació que jo i està fent estudis universitaris. Ara bé, una altra cosa és que disposi de tant de temps com la resta, perquè a banda dels estudis hem de lidiar amb moltes altres coses. Si de cas, la gent que vulgui anar a la Universitat havent estat tutelada potser necessiti un període una mica més llarg, però, sens dubte, pot fer-ho.
Espanya encapçala l’atur juvenil de la UE, els prejudicis socials seran una dificultat afegida, malgrat les empreses rebin ajudes per part de l’Administració per contractar persones extutelades?
Jo ja he estat treballant i no m’he vist en l’obligació de dir-ho. Fins i tot amb companys amb els quals em portava més bé si que ho havia dit, però en qualsevol cas no em fa cap vergonya de dir-ho. De fet, és el millor que m’ha passat, ser una noia i jove tutelada, poder dir: “Ostres, he estat fotuda i m’han fet un cop de mà, han estat per mi i han arribat en el moment just” perquè si no Ainhoa no sabria qui és ara en 2023, per a mi és una cosa molt bona que m’ha passat. Ara bé, crec que no hi cap necessitat que haguem de dir-ho si no volem. És a dir, no crec que una empresa m’hagi de contractar per l’etiqueta que porto, sinó per la persona que soc.
Si tinguessis el poder, la capacitat, quina decisió prendries en relació a la infància tutelada o extutelada, on hi posaries l’accent, en el seguiment dels serveis socials, en els pisos, en la formació…?
Jo posaria l’accent en els serveis socials, que t’ajudin, que se n’adonin de com és d’important el que estan fent, de com és d’important poder disposar de pisos, d’oportunitats per a qui les mereixi o se les guanyi, com és d’important evitar que l’aigua t’arribi al coll, que et vegis sense un duro… I també que quan sortim del crae, amb 18 anys, potser necessitem ajuda durant més temps.
Quan parles de serveis socials, inclous l’atenció psicològica, a l’àmbit de la salut emocional i mental?
Sí, perquè això és molt difícil, és molt difícil lidiar amb això, perquè hi portes una càrrega, encara que posis bona cara i somriguis, portes una motxilla a sobre. I fins i tot si ets capaç de recompondre la teva vida mai no te la treus de sobre perquè és difícil esborrar tot el passat que hi portes. I, per exemple, jo ara busco psicòleg pel meu compte perquè el sistema públic només m’ofereix una visita al mes de 30 minuts i, a més, a hores fixes i inamovibles. I si per alguna raó no pots anar-hi, per una qüestió de feina o d’estudis, corres el risc que te les treguin.
Mantens relació amb el teu pare i la teva mare? Ho veus possible en el futur immediat o a llarg termini?
De tant en tant, parlo amb ells, però ara com ara no crec que sigui el moment idoni d’establir un vincle, perquè en el seu moment ells no van poder i jo ara estic formant-me a la vida. No és el moment.
