El 21 de setembre, Dia Internacional de la Pau, una bona ocasió per a fer un balanç de les polítiques de cooperació i solidaritat internacional de l’Hospitalet. A la ciutat (i em descuido per totes les absències) persones com en Jaume Botey, Pilar Massana, Mari Pau Trayner, Carolina Aguado, Angi Salazar, Montse Santolino, i entitats com la Fundació Akwaba, L’Hospitalet amb el Sàhara, entre moltes altres han defensat causes com l’Objecció de consciència al servei militar als ’70, teixit relacions de suport, amb poblacions de Nicaragua i del Sàhara Occidental des dels ‘80, o el “No a la Guerra” als ’90. Les contribucions no han estat poques.
Actualment, però, l’activisme internacional des de les entitats civils es percep menys visible a nivell de ciutat i la cooperació impulsada des de l’Ajuntament no sembla ajudar gaire. Com es podria reforçar la cooperació de l’Hospitalet?
La primera recomanació, força òbvia, és la d’augmentar recursos: Al 1972, la ONU va demanar als governs que destinessin un 0’7% dels seu PIB a la cooperació per acabar amb la pobresa al món. Al 1994, una campanya a Catalunya, amb l’Acampada pel 0’7% va demanar als governs locals i regional l’assignació del 0’7% del pressupost a la cooperació. Al 2021, 49 i 27 anys més tard, l’Ajuntament de L’Hospitalet només hi ha destinat 499.213,05€ (menys d’un 0,2%). Aquesta quantitat escassa, repartida entre molts actors, comporta que molts projectes s’enduguin uns 6.000€. Si bé repartir fons entre moltes entitats facilita mantenir viu el teixit associatiu de la ciutat de l’Hospitalet, són quantitats massa petites per a promoure processos de canvi transformadors a altres països.
La segona recomanació és incidir sobre les arrels dels problemes. A 3.000 km de distància de Kiev i 2.500 km de Tindouf, s’ha de celebrar que la ciutadania hospitalenca es solidaritzi amb poblacions vulnerables. Un gran repte, a més, és que sigui el més útil possible, malgrat la dificultat de trobar què fer davant de problemes globals i complexos. Enviar combois amb menjar i roba a Ucraïna, per posar un exemple representatiu, alleugereix el sentiment d’impotència davant de la guerra (o catàstrofes naturals, bloqueigs, etc.), sempre terribles, però hi ha formes d’ajudar que resulten més útils. Els projectes mèdics, de construcció d’infraestructures també són útils i necessaris a petita escala, però s’han de complementar amb pràctiques a més llarg termini i estructurals, amb una cooperació que incideixi sobre les arrels de les desigualtats, que canviïn les estructures econòmiques que beneficien al nord, que protegeixin la societat civil d’altres països, etc.
La tercera recomanació és vetllar per la coherència de polítiques de l’Ajuntament. Si tota compra pública i tota acció del consistori és coherent amb els principis de la cooperació, això permet que la resta del pressupost, el 99,8%, contribueixi a que les empreses respectin els drets humans, facin una extracció de recursos que no potenciï la guerra o perjudiqui poblacions originàries, etc. El Pla Director de Cooperació de l’Ajuntament vigent recomana la coherència de polítiques, però no en planteja cap concreció. Un exemple clau seria com incidir en els propers Congressos Mundials de Mòbils a La Fira per a que es responsabilitzin amb l’explotació responsable de minerals de sang com el coltan, indispensables pels xips dels productes tecnològics, i responsables de guerres com a la RD Congo.
Tot i que les últimes dècades les xifres globals de desenvolupament (pobresa, fam, esperança de vida, accés a la salut i a l’educació, etc.) estaven millorant considerablement, una combinació fatal entre la covid-19, l’agudització de l’emergència ambiental i l’impacte d’algunes guerres ha revertit tots els avenços. Cal que la cooperació d’un Ajuntament tan rellevant com L’Hospitalet estigui a l’alçada dels reptes mundials.
