Què tenen en comú una pel·lícula sobre les (des)ventures d’unes amigues que viuen a Cornellà de Llobregat i una novel·la sobre el desig de ser altres persones en una Barcelona vertiginosa? Què ens pot aportar ajuntar un llibre i un film en un espai autogestionat en el barri del Centre de l’Hospitalet? Això és justament el que es va proposar indagar el divendres passat el col·lectiu Narratives Perifèriques, asseient cara a cara a l’autor de la novel·la Simó, Miqui Otero, i a la premiada directora de Chavalas, Carol Rodríguez.
No és la primera xerrada que realitza Narratives Perifèriques a la qual cerca obrir debats al voltant del dret a la cultura de les classes treballadores, les condicions materials de l’escriptura o l’experiència de barri (podeu trobar les seves ressenyes aquí). La condició perifèrica opera en aquest col·lectiu com a vector per a discutir llocs comuns del cànon literari i la cultura mainstream. En aquesta ocasió, l’acte Tornar al barri #FuckDesclassament ha servit per a parlar del fenomen del desclassament i la “tornada al barri”.
Dirigida per la periodista local Montse Santolino, la conversa entre Miqui i Carol va examinar amb particular detall els entramats de les seves obres, les seves motivacions i els seus dilemes. “Per a mi la literatura és tot això que passa quan no passa res”, assenyalava Miqui, a l’analitzar el paper de la literatura amb una mirada de classe que dignifiqui les seves experiències. Però, existeix una literatura de “classe obrera” per a la “classe obrera”? I si, com es va dir en el debat, el talent depèn de la butxaca i no de les idees, com crear des de la perifèria?
Tant en Simó com en Chavalas la tornada al barri és un eix central de les seves respectives obres. Segons la Carol, “la tornada al barri no és necessàriament un fracàs, també pot ser un reconeixement”, un retorn més que ajuda a deixar de costat les impostures, les autoexigències imposades que pesen com a pedres. Per suportar això sense caure en la melancolia, com bé apunta el Miqui, “l’amistat desinteressada, família d’adopció, en una societat capitalista, és or”.
Sortir del barri, per feina, per amor, per cansament, per les expectatives de deixar de ser pobre o deixar de ser de classe obrera, fins i tot per creure inconscientment en la meritocràcia, darrera de tot això treu el cap sempre la por al fracàs. Aquest va ser també uns dels temes més debatuts: el fracàs com a estigma i el fracàs imposat, invisible, de les desigualtats. Tant Miqui com Carol reivindiquen el barri des de la vivència personal i col·lectiva, amb les seves coses bones i dolentes, però també subratllen el paper de les barreres econòmiques que existeixen per a desenvolupar projectes que requereixen finançament, com el cinema per exemple (“més si ets dona i de la perifèria!”, emfatitza la Carol); però també que requereixen temps (i espai) per a escriure. Com s’ha demostrat al debat amb comentaris dels assistents, aquestes joves figures de l’escena cultural s’allunyen dels estereotips, conscients de les apropiacions comercials al voltant d’aquesta moda “ser de barri”, no cauen en el vici postmodern d’idealitzar la pobresa.
Després de gairebé 2 hores de grata conversa ja és de nit, encara queden assistents xerrant amb les protagonistes fora de La Figa. Entre cervesa i fum, entre literatura i cinema, entre amigues, les perifèriques segueixen tramant noves trobades.
