Diu que diuen que hi havia una vegada, en un poble més enllà d’aquella muntanya que veus més enllà d’aquella muntanya, on la Maia cada tarda en sortir d’escola i arribar a casa, agafava la cadireta i sortia a la porta a tocar el seu violí.
Tot va començar perquè la casa era petita i la Maia no volia despertar el Marcel. Marcel és el seu germanet. I tot i que encara no tenia dents, d’orelles, sí que en tenia.
La mare no sabia què fer. No volia pas tallar la creativitat de la Maia ni la son d’en Marcel. Va fer una pensada, i quan la Maia va tornar d’escola l’endemà, es va trobar una cadireta a la porta i el berenar a la taula.
Així va ser com el violí de la Maia va inundar el carrer de compassos, corxeres i notes desafinades.
Plou! Aquella tarda el violí no sona i el Marcel dorm.
La mare va fer una pensada, i quan la Maia va tornar d’escola l’endemà, es va trobar una cadireta a la porta, el berenar a la taula i un porxo de fusta a l’entrada.
Així va ser com el violí de la Maia va inundar el carrer de compassos, corxeres i notes desafinades també els dies de pluja.
Febre! Aquella tarda el violí no sona i el Marcel i la Maia dormen.
La mare va fer una pensada, i dues, i tres i més, tot per a res. Decideix fer una migdiada amb la Maia i en Marcel.
Tot just es va estirar, començà a escoltar compassos, corxeres i notes desafinades d’una flauta travessera. Es va aixecar a poc a poc, va obrir la porta i va veure tres portes més enllà com l’Andrea era asseguda a la porta de casa seva fent sonar la flauta. I cinc cases més cap a l’altre costat va aparèixer el saxo d’en Pep i al balcó, la senyora Roser feia servir el triangle.
La mare va tancar la porta tan a poc a poc com l’havia oberta i va tornar a la migdiada pensada.
Diu que diuen que quan el vent bufa des de més enllà d’aquelles muntanyes que veus més enllà de les muntanyes de més enllà, i les fàbriques no fan soroll, a la ciutat de l’Hospitalet es pot sentir la remor de compassos, cotxeres i notes desafinades.
Juan Carlos Jiménez Sánchez
Il·lustració: Maite Klis Guillén