El teòric polític Ernesto Laclau va teoritzar a la seva obra sobre el concepte de significant buit. Explicava que es tractava d’una mena de forat sense significants i que es podia omplir de continguts segons els interessos i les demandes de la societat. Segons el pensador argentí, si una formació política aspirava a guanyar la hegemonia havia d’omplir el significant buit amb els anhels i desitjos de la ciutadania per després donar-li forma en un discurs estructurat però amb un component proper al populisme. En temps de crisi de representació i de transvasament de vots entre forces polítiques la teoria del significant buit i conceptes com la nació o el poble han pres la seva rellevància per tal de transmetre un missatge que connecti amb una majoria social o si més no amb determinats sectors de la població. O dit d’una altra manera: parlar sobre el que vol escoltar la gent.
Les eleccions a la Generalitat de Catalunya celebrades aquest diumenge 14 de febrer es van convocar en un context sens dubte difícil, no només per la situació sanitària provocada per la covid-19 sinó també per la complexa realitat de la política catalana que a més afrontava per primer cop el perill de l’entrada d’un partit d’extrema dreta al Parlament. Però malgrat la presència de VOX a la campanya electoral (potser podríem parlar del paper dels mitjans que van donar veu als debats a un partit que abans del diumenge era extraparlamentari) no es va assolir cap compromís entre la resta de partits per tal d’aïllar a la formació xenòfoba.
En aquest sentit es va repetir l’esquema i fins i tot els debats d’anteriors conteses electorals. El fet nacional ha sigut de nou l’eix vertebrador de la campanya. La política d’aliances i els pactes de govern així com l’encaix de Catalunya a Espanya, el dret d’autodeterminació o la declaració d’independència van copar un altre cop els debats de la campanya. Això va generar certa sensació de déjà-vu polític quan per exemple Laura Borràs volent omplir el significant buit de Laclau es va comprometre a activar la DUI abans del 2025 o quan la candidata de la CUP Dolors Sabater es va desdir en només 24 hores sobre si la CUP investiria a la mateixa Laura Borràs com a presidenta de la Generalitat. És a dir, el dia de la marmota com a mesura de la política catalana dels últims anys.
Els resultats de les eleccions presenten algunes novetats respecte a les darreres convocatòries electorals. Òbviament, una d’aquestes novetats és la irrupció de VOX amb 11 diputats. No per més esperada resulta menys dolorosa l’arribada d’un partit amb una ideologia tan basada en l’odi i en l’exclusió d’un part de la població. Ara podrem analitzar per què ha succeït però el cert és que el problema ja el tenim aquí i una obligació moral que haurien de tenir la resta de partits en el futur més pròxim és que les seves diferencies no siguin una trava a l’hora d’establir un cordó sanitari sense fissures contra l’avenç de l’extrema dreta.
D’altra banda, i al marge de VOX, cal esmentar la victòria en nombre de vots del PSC que no guanyava unes eleccions a la Generalitat des de 2003. El PSC ha tornat a recuperar el seu nínxol de vots de l’àrea metropolitana de Barcelona després de la victòria de Ciutadans a les darreres eleccions. Malgrat això es tracta d’un èxit a mitges pel seu candidat Salvador Illa donat que no ha pogut evitar una nova majoria de l’independentisme. ERC amb 33 diputats, el mateixos que el PSC, s’ha erigit en el partit majoritari de l’independentisme i aquesta és altra de les grans novetats dels resultats electorals: el sorpasso d’ERC a Junts per Catalunya com a nou referent del nacionalisme català i la possibilitat més que evident que el proper president de la Generalitat torni a ser un militant del partit republicà, el primer des de Josep Tarradellas fa ja més de quatre dècades.
L’enfonsament de Ciutadans és un altre dels terratrèmols de les eleccions: la formació taronja ha passat de guanyar les eleccions de 2017 amb 36 diputats a perdre 30 i quedar-se amb només 6 diputats. La pèrdua de influència política a nivell estatal i el sorgiment de VOX han castigat clarament a Ciutadans amb una sagnia de vots que en teoria s’han repartit entre el PSC i la ultradreta en una recomposició del vot no independentista. En el camp independentista i de les esquerres cal destacar la millora electoral de la CUP, passant de 4 a 9 diputats i que posa en relleu la consolidació de la formació al tauler polític català malgrat una campanya irregular i una cap de llista que no semblava convèncer ni als seus. En Comú Podem es manté amb 8 diputats però queda molt lluny de les expectatives electorals que es van crear amb la fundació de Podem el 2014 i després d’haver estat la primera força a Catalunya a les eleccions generals de 2015 i 2016. Avui En Comú Podem es nodreix bàsicament de l’electorat tradicional de l’antiga coalició ICV-EUiA, fet que ja li serveix per mantenir uns percentatges de vots estables. Per últim, es torna a confirmar la posició quasi residual del Partit Popular a Catalunya amb 4 diputats i el fracàs absolut del PDeCAT per heretar el vot de Convergència i ser el pal de paller electoral de la burgesia catalanista.
L’Hospitalet torna a ser el feu del PSC
El PSC ha guanyat de nou unes eleccions catalanes a la ciutat després de la victòria de Ciutadans l’any 2017. Amb un 38,8% i més de 31.000 vots el partit socialista ha assolit una còmoda victòria al treure més de 18.000 vots a ERC, la segona forca amb un 15,8%. Ciutadans, que va ser el partit més votat en l’Hospitalet a les eleccions de 2017 ha sofert un autèntic daltabaix electoral al perdre més de 39.000 vots i passa a ser la cinquena força política per darrera d’En Comú Podem que assoleix el 8,9% del recompte. VOX ha sigut la tercera llista més votada amb un 9´6% i superant la barrera dels 7.500 vots. Junts per Catalunya amb un 7,2% i el Partit Popular amb un 5,2% queden a la sisena i setena posició respectivament i finalment la CUP només aconsegueix el 3,5% dels vots encara que millora lleugerament el seu percentatge respecte a 2017.
S’ha de destacar la gran davallada pel que fa a la participació. Un fenomen que a l’Hospitalet ha anat en paral·lel amb les dades de participació del conjunt de Catalunya. Estem davant de les eleccions al Parlament de Catalunya amb la participació més fluixa des de la reinstauració de l’estatut d’autonomia i de les primeres eleccions democràtiques de 1980. Amb un escàs 53,5% de participació gairebé la meitat dels catalans i catalanes amb dret de vot s’ha quedat a casa. A l’Hospitalet l’índex de participació ha sigut encara més baix amb un 47,1%, menys de 30 punts pers sota respecte a la participació de 2017 que va ser del 78,2%. Unes dades que haurien de fer reflexionar a les formacions polítiques respecte al grau de desafecció política entre la ciutadania. Perquè seria un error creure que aquesta baixada tan acusada de la participació es deu només al coronavirus.
Pel que fa als resultats locals hem de fer diverses reflexions. La primera és que la ciutat torna a ser el feu del PSC a les eleccions catalanes i que el partit que mana a l’ajuntament de la ciutat s’ha vist beneficiat per la caiguda electoral de Ciutadans i per un context de bipolarització respecte a la qüestió nacional. El vot majoritàriament no independentista a una ciutat governada pel PSC durant quaranta anys ha tornat a recalar a les files socialistes. Es podria dir fins i tot que la imputació de l’alcaldessa i la investigació per corrupció que afecta al Consell Esportiu no han perjudicat gaire al PSC des d’un punt electoral. Tot així, crec que haurem d’esperar a les pròximes eleccions municipals per veure si aquest afer acaba passant factura al PSC local.
Al mateix temps, que VOX sigui el tercer partit més votat de la ciutat ens hauria de posar en alerta. I molt especialment que s’hagi convertit en la segona força en tres barris: La Florida, Les Planes i Can Serra. Això ens fa pensar en un altre risc futur: la seva entrada a l’ajuntament. De fet VOX recull no només els vots de Ciutadans sinó que també ha heretat els votants de Plataforma per Catalunya que van fer que la formació ultradretana entrés al consistori de la ciutat amb 2 regidors l’any 2011.
En qualsevol cas, hem de situar en context els resultats de VOX a la nostra ciutat. Perquè de fet els resultats a l’Hospitalet no som cap oasi comparant-los amb els resultats d’altres municipis d’arreu de Catalunya. Val a dir, per exemple, que a la província de Tarragona VOX ha sigut la segona força més votada en alguns pobles, sobretot de la costa daurada i del camp de Tarragona com Salou, Vila-seca o La Canonja. A La Pobla de Mafumet ha sigut inclús el partit més votat. A la demarcació de Girona ha guanyat a Vilamalla, poble de l’Alt Empordà i ha superat el 20% de vots a municipis com Sant Climent Sescebes i Sant Miquel de Fluvià. A la província de Lleida ha quedat en segona posició a 11 municipis, a dos dels quals ha superat també el 20%: Bossòst i Vilamòs, pobles de la Vall d’Aran. Finalment a la circumscripció de Barcelona els resultats de VOX a un gran nombre de municipis també han superat als de l’Hospitalet. A 22 municipis de Barcelona, com per exemple Badia del Vallès i Sant Andreu de la Barca, VOX ha sobrepassat el 13% de vots, quatre punts per damunt del resultat de l’Hospitalet. A altres municipis de Barcelona com Castelldefels, Ripollet, Abrera o Cubelles VOX ha arribat al 11% i s’han obtingut percentatges molt similars als de l’Hospitalet a municipis de les rodalies com Cornellà, Esplugues, El Prat i Santa Coloma de Gramenet.
Amb això evidentment no volem treure ferro al resultat de VOX a la ciutat però sí situar-ho en un context global d’evolució del vot a Catalunya. Ara caldria deixar-se de anàlisis autocomplaents i treballar perquè VOX no es consolidi com a força política a l’Hospitalet posant especial èmfasi a determinats barris on la població immigrant és més nombrosa. Ens juguem el futur i la convivència als nostres barris. I això és moltíssim.
Pedro Luna.
