No era pas un llapis famós. Com aquell del senyor Rivas. A mi se’m queia sempre. I ara ja he deixat d’intentar-ho. De fet, ni goso dibuixar. Era d’ell. El llapis de l’ebenista. El veí del carrer Llobregat, a Collblanc. Mai em parlava dels seus dissenys, però jo intuïa que n’estava molt satisfet. Alguna tarda de passeig, quan s’aturava davant d’aparadors de mobles, sospitava que el sofà o la butaca que l’hipnotitzava eren obra seva.
Ara dorm al fons del segon calaix de la tauleta de nit, el grafit folrat de vermell; no pas el pare. Hi ha dies que l’artesà dorm a l’oblit. D’altres, recordo que ho fa en un cementiri llunyà. No hi vaig mai. Sota l’ombra d’un gegant s’hi està fresc, però també es fa difícil trobar la pròpia claror.
Quan tornava de viatge els seus silencis omplien capítols sencers. Vés a saber si llegeixo tant per a compensar tantes pàgines buides durant la meva infància. Si hi havia sort, s’estirava damunt del meu llit i jugàvem a bàsquet. Mai sabia si podia guanyar o no. En el dibuix, la derrota era segura; de fet ni es plantejava cap torneig. Jo era, d’entrada, un inútil, un tanoca. Però orientats a la cistella de la paret hi ficava alguna. S’obria alguna possibilitat de victòria.
En vaig aprendre alguna cosa del pare? A callar, a obeir. A deixar-lo guanyar a escacs. Menteixo, aquí m’hi esforçava al màxim. I el silenci de les partides jugava a favor meu. El podia tenir enfront sense tremolar com una fulla. Si més no, el tauler i les peces em feien de parapet. Mai sabré si les victòries pírriques, alguna meva, eren reals; o pur teatre de qualsevol dels dos. L’escac i mata acostumava a coincidir amb la primera safata d’albergínia fregida que sortia de la cuina. Tocava sopar. De reüll, veia el llapis vermell que reposava a la seva orella esquerra. Mai més he tornat a jugar. A sopar, sí, cada nit; menys quan dejuno. Alguna nit pensava: dormirà amb ell? No suporto la verdura, ni acabada de servir, i fumejant.
F. Xavier Simarro Montané
