Quan el 2001 l’integrisme talibà va destruir a cop de dinamita els mil·lenaris budes gegants de Bamiyan a l’Afganistan, la sensació d’impotència, ràbia i maldat que va despertar en tota la opinió pública mundial, va ser brutal. Destruir sense més ni més, per pur fanatisme religiós, un element que simplement demostrava l’existència a aquell territori d’un passat molt diferent del que es volia imposar en aquell moment, era el símbol amb que aquella gent volia fer veure al planeta que el què només valia era la seva visió del món.
Esborrar la memòria històrica lligada a un Patrimoni Mundial de la Humanitat com eren els budes, va ser l’atac més despietat, cruel i profund que se’ls hi va ocórrer, perquè no només va atemptar contra els seus opositors, sinó contra tothom. I just aquest infortunat passatge de la història mundial parla del veritable valor del Patrimoni; perquè el Patrimoni no només és una pedra vella amb més o menys gràcia, sinó que el patrimoni enllaça amb el passat, amb una història, una vida… en definitiva, amb la dignitat humana.
A l’Hospitalet, des que tinc ús de raó he hagut de sentir que som una ciutat dormitori, un simple barri de Barcelona i que, com no tenim història, poc menys que som una ciutat de segona. La falta d’una història d’emperadors, reis o alt llinatge que hagi deixat grans monuments que evidenciïn a tothom la importància “històrica” de la nostra vila, ha fet que la gent acabi per creure’s la mentida de que la nostra ciutat no ha tingut cap passat transcendent que valgui la pena conservar.
Falta de Patrimoni igual a falta d’Història i, per tant, falta de dignitat, és la perversa equació que ha acabat per calar profundament a l’ànima dels mateixos hospitalencs i que ha donat peu a que el patrimoni, a la nostra ciutat, sigui un element en extinció i que, ni tant sols el seu propi ajuntament -suposat garant màxim de les essències hospitalenques- hagi donat la més mínima importància al que s’amaga a plena vista als carrers de la nostra ciutat.
“Tan tindràs, tan valdràs”, diu la dita popular, en un reflex de que, si no tens res, res no vals i, per tant, no tens ni dret a tenir dignitat. I, en el cas de les ciutats, aquest “tenir” es reflexa en el Patrimoni que atresora dins d’ella.
L’Hospitalet, per molt que no ho sembli, te una història i un patrimoni molt més important del que s’ha volgut donar a entendre des de sempre. Masies, cases, pisos, escultures, arbres… possiblement no tinguem, com he comentat abans, grans palaus o edificis romans com Tarragona o Barcelona, però això no significa que no tinguem història, sinó que la història que hi corre és la història d’una població treballadora i modesta que ha viscut, ha amat, ha treballat, ha plorat, ha mort pels carrers de la nostra vila. Dignitat humana que ha deixat petites grans meravelles fruit de tot l’esforç d’unes vides i unes mans humils que, ja haguessin volgut construir-se un palau modernista, però que al màxim que van poder arribar va ser a decorar-se la seva casa amb motllures florals. Unes belles motllures que, estranyament han sigut capaces d’arribar a avui en dia, davant de la ceguesa de tothom i, no poques vegades, el menyspreu de tècnics sense cap lligam amb el territori, que no li donen cap importància a aquell element que tant va costar a qui el va posar.
L’Hospitalet, més enllà del que marca el seu caducat i paupèrrim catàleg patrimonial -l’anomenat PEPPA- té molta més història i molt més patrimoni del que se’ns ha volgut dir. No són pocs els elements que, representant la (negada) història i l’ (invisible) esforç de la ciutadania hospitalenca d’avui, ahir i sempre, no estan ni protegits i ni tan sols reconeguts: La modernista font de la plaça Espanyola o la Font Màgica d’en Buïgas davant de l’església de Provençana, són dos exemples flagrants d’aquesta indolència del nostre mateix ajuntament envers el nostre patrimoni.
Atemptats contra el patrimoni i la història de l’Hospitalet, amb el beneplàcit indolent de l’ajuntament, tal com els de Cosme Toda, el Canal de la Infanta o el Pi de la Remunta a l’antic espai de la caserna de la Remunta, o l’enderroc d’innumerables cases antigues durant els últims anys per pura especulació urbanística (el cas dels noucentistes “El Coro” o Bar Deportivo) no són només una qüestió de “quatre pedres velles”.
Preservar el nostre passat i, sobre tot, divulgar-lo a la nostra població és donar una eina per a que la gent que hi viu sàpiga què és el que va passar a l’Hospitalet, en el ben entès de que resulta totalment impossible estimar res que no es conegui. El Patrimoni de l’Hospitalet és una eina per a donar a conèixer la nostra ciutat, sí, però, sobre tot, per a crear un vincle d’arrelament. Un sentiment de pertinença que torni la dignitat perduda a una població, l’hospitalenca, a la que des de fa dècades se li ha negat contínuament.
Tenim història. Tenim Patrimoni. Tenim dignitat. Tenim futur.
