Des de Narratives Perifèriques parlem de literatura des de l’Hospi; de la literatura que s’escriu per donar veu a la classe treballadora i per visibilitzar-la, de les narratives (literàries, audiovisuals, musicals) que pretenen que els personatges puguin expressar-se des de sí mateixos. Així va ser com van arribar a les nostres converses el pare del Prunetti (Amiant, Tigre de paper, 2020), la María i l’Alicia de l’Elena Medel (Las maravillas, Anagrama, 2020) i les protagonistes de la Barderi (La memoria de l’aigua, Columna, 2019) i de l’Anna Pacheco (Listas, guapas, limpias, Caballo de Troya, 2019). Tots ells personatges que desfermen un sentiment de pertinença i de set de justícia social i cultural.
En aquesta tercera entrega no us recomanarem un text de ficció, sinó un assaig que acaba de sortir al mercat. Es tracta de Lenguaje inclusivo y exclusión de clase (Larousse 2021) de la Brigitte Vasallo, la Vasallo.
Inclusió i l’exclusió.
I dues línies argumentals: la classe i el llenguatge.
Quan a la classe, la Vasallo diu que la cultura és un bé de primera necessitat per moltes raons; una d’elles és que sense l’accés a la cultura no podem ser crítiques, no podem articular pensament i no podem fer resistència política. I com accedeixen a la cultura «los que vienen de pobre»? Algunes ascendim en l’escala social i aprenem a fer servir les eines i el llenguatge de l’amo i acabem dominant diferents registres, que traiem segons convingui en cada escena de la nostra vida (la Vasallo mateixa es presenta així). Altres, s’instal·len dins la cultura i treuen suc del capital cultural, sense deixar de ser qui eren, de vestir com vestien o de tenyir-se amb els tons amb els que sempre s’han tenyit (sí, sí, parlem de la Belén Estebán del Sálvame). Són dos respostes extremes, pel mig hi ha escala de grisos, òbviament. Tota l’estona ens ressonaven les dones que la Bernardine Evaristo ens presenta a Niña, mujer, otras (AdN, 2020). Aquesta galeria de dones racialitzades a la Gran Bretanya de diferents èpoques que no només accepten ser expulsades de la cultura, sinó que conquereixen «un espai propi» en arribar a dirigir peces teatrals al National o a construir un món en què poden ser elles mateixes passant per sobre de la discriminació com a dones i com a dones negres o a reconstruir-se com a dones sense que la societat les reconegui com tals. La Virginia parlava d’habitacions. Depenent del punt de partida, no et cal simplement una habitació, Virginia, que per tenir una habitació pròpia has d’haver nascut en un altre puesto, estimada.
L’espectacle arriba quan les que havíem accedit a la Cultura (amb majúscules) i havíem acabalat títols, màsters i mencions vàries, fem anar una apagada rialleta sorneguera en sentir que la Belén Estebán, no només és una àvida lectora (4-5 llibres al mes), sinó que publicarà un llibre amb lectures que ella recomana. La Belén de «¡Andreíta, cómete el pollo!», sí. Per què no celebrem amb entusiasme que algú que no ha deixat de ser qui és hagi ascendit socialment? La «princesa del pueblo» ha escalat per la piràmide de Maslow i ha escapat de la llosa de gènere i de classe; perquè aquesta llosa hi era i se l’esperava, oi?
La Vasallo rebla el clau quan tria aquesta frase de la Remedios Zafra: «Los pobres que han leído no siempre pueden fingir que no acumulan rencor». Finestra oberta, família!
Al llarg del text s’accedeix a diferents escenaris: la memòria d’on venim, la diferència entre cultura i capital cultural, com s’hi accedeix i quines oportunitats tenim, com trien les carreres universitàries els joves dels nostres barris (heu llegit la Pacheco? Feu-ho, no ho deixeu per una altre Sant Jordi!), què passa amb el preu dels espectacles i la gratuïtat dels productes culturals, de la impossibilitat per dedicar-se a la literatura o dirigir pel·lis si vens de pobre, sobre les llibreries i els monstres del servei a domicili que et porten els llibres l’endemà (a qui li cal un llibre en 24h, sisplau!), de les aspiracions del currito, dels llumeneres alternatius que jutgen sense preguntar què volen els qui ells volen salvar, del que significa que els teus pares no haguessin pogut ajudar-te a fer els deures perquè no en sabien, de com sortir de la misèria destrueix la consciència de classe. I molt més.
Quan al llenguatge, la Vasallo recull les reflexions sobre llenguatge inclusiu, llenguatge de gènere i llenguatge igualitari per traspassar el ball d’etiquetes i afirmar que és una qüestió política i no pas lingüística. És molt interessant la seva proposta de no conformar-nos seguint els receptaris de les guies institucionals sobre el gènere morfològic i el desdoblament masculí-femení, sinó anar més enllà per entendre què motiva aquest malestar. Afirma que ja ho podem deixar estar: que no existeix cap llengua amb gènere perfecte mentre no arribem a viure en una societat realment igualitària. Modificant el gènere gramatical no farem que el llenguatge sigui més igualitari i confessa que el mot «inclusiu» li dispara moltes preguntes al cap: incloure a qui, incloure’t on, incloure’t per què. Però no renuncia a forçar el llenguatge, perquè així contribueix a fer palès el malestar i a fer que tothom hi pensi; accions com ara la reapropiació i resignificació dels mots ens enforteix i trenca amb la violència simbòlica que arrosseguen paraules com marimacho, zorra o cabrón.
La Vasallo ens regala encara una contorsió més; és una font que no té aturador. Li dona la volta a allò que diem i no diem, perquè el que no es diu acaba invisibilitzat (lo que no se nombra no existe), però allò que es repeteix incansablement també queda invisibilitzat a força de repetir-ho (lo que se nombra no existe). I ens fa pensar en quines consignes i llocs comuns invisibilitzen el quotidià de l’Hospi, de la ciutat des d’on Narratives Perifèriques posa la mirada. Segur que la llista seria llarga tant en una categoria com en l’altra.
- Si el concepte llibre encara és paradigma de coneixement, recorda que pots trobar-lo a la Llibreria Perutxo (barri del Centre) o a l’Espai Llavors (barri de Collblanc). 😉
