Tot començava a fer-se-li llarg. Aquella primera encesa de llums l’havia viscuda com una victòria davant l’eufòria aliena. Però no. Encara quedaven els clàssics, arrancada de cavall amb Ojalá no te hubiera conocido nunca i punt final amb A cualquier otra parte. La discoteca que ara són blocs de pisos era així, adorablement previsible.
Llums enceses, got ple i cap endins. Hòstia on són? Merda. Ah, cony! Allà n’hi ha una, s’hi apropa com a un flotador, ja està, salvat. En aquells moments trobar-se sol era un risc d’amargament que l’alcohol no ajudaria a gestionar. Visita al guarda-roba i surten fora. Són al banc de sempre, a l’altra banda de l’avinguda, els de sempre i alguns més. Falten alguns. Es veu un xerrant amb una noia, rascant a veure què en treu a última hora. Una altra que parla animadament amb els porters, ja em diràs tu què n’ha de fotre de fer-se la simpàtica amb ells. S’oblida que sovint se salta la cua gràcies a això.
Van passar tres quarts d’hora sense passar res. Res que ell entengués. Va controlar una nàusea. N’està orgullós, no ha vomitat, ningú haurà notat la castanya que porta. Segur. N’està segur. Pipipipipipi! Sona una alarma, els de sempre saben què és, els altres s’ho pregunten. Deixeu-lo, ja se n’adonarà que és el seu mòbil. Què collons fot amb una alarma? Deixeu-lo, no el maregeu. Ell que l’apaga, s’aixeca i desfila cap a casa. Així el deixareu marxar? Però si no s’aguanta. Li havien dit mil cops que un dia li passaria alguna de grossa. Tant li feia, eren les 7 i ell se’n anava cap a casa. No volia veure el sol. Manies seves.
Tenia la sort i la desgràcia de viure molt a prop del local de L’Hospitalet que ara és un monstre de formigó i vidres. Sort perquè era a prop i mala sort perquè era massa a prop. Pel camí, el ritual de sempre. Que no es noti que vaig borratxíssim. Merda, un altre cop aquells Latins! Canvia de vorera. Uf què bé! Mai li havien dit res i mai li dirien, però ell creia que els havia despistat. Crits de fons. Tu camina ràpid que ja hi ets.
Quan va obrir la porta, una bata, unes sabatilles, una cara i sobretot una boca que deia que no, un altre cop no. Mai més. Així no entres. Ves-te’n a esmorzar, omple l’estómac i tornes. Ell només volia creuar el passadís i estirar-se al llit. Dormiria plàcidament i al matí ja comentaria la jugada amb sa mare. Ella no volia més vòmits a la pica del lavabo. Ni llençols per llançar per culpa d’enllitar-se amb les sabates posades. Mama deixa’m passar, hòstia. Que no. No tens amics o què? Ella ferma. Ramiro vine! El pare que apareix amb la indumentària del club ciclista. Un altre cop aquell malson. Una altra vegada hauria d’escoltar durant tota la matinal les burles dels companys, per la presència espectral del seu fill mentre compartien, al bar, el cafè de bon dia.
Oriol Fontanals i López
