Que la pandèmia de la COVID-19 està implicant un agreujament de les desigualtats socials i espacials ha esdevingut gairebé una afirmació de sentit comú durant els darrers mesos. Les dades són eloqüents: és als barris de rendes més baixes i entre els col·lectius més vulnerables on el virus ha colpejat més fort, com a conseqüència de la major exposició i de les pitjors condicions per a adoptar mesures de prevenció del contagi. L’estiu de 2020, per exemple, la ciutat de l’Hospitalet, i en particular els barris del nord, eren objecte d’atenció mediàtica arrel de l’alta prevalença de la malaltia entre els seus habitants i la imposició de mesures sanitàries específiques.
Així doncs, els eixos de desigualtat evidenciats pel virus preexistien al temps de pandèmia, però aquest nou context pot haver-los agreujat o redibuixat amb certes variacions. Cal, doncs, actualitzar el mapa de les desigualtats socials i espacials en temps de COVID-19. La descripció oferta a continuació remet a la nostra realitat més immediata, la de la ciutat de l’Hospitalet, travessada per aquestes desigualtats.
La nostra societat presenta grans contrastos pel que fa a les condicions laborals. Així, per exemple, la línia entre els treballadors que han pogut acollir-se al teletreball i aquells que no han pogut fer-ho coincideix bastant acuradament amb la que divideix la força de treball ‘qualificada’ de la ‘no qualificada’, potser amb l’excepció dels treballadors sanitaris, que sí han continuat anant als seus centres de treball. Com a resultat, l’exposició al contagi o les dificultats de conciliació han afectat de manera desigual a uns i altres.
A això s’hi suma el fet que les feines que es desenvolupen en sectors precaritzats, ja de per si poc protegides, han estat les que s’han destruït de manera més massiva arrel de la crisi epidemiològica, sense l’opció d’acollir-se a ERTOs o amb poques possibilitats de rebre ajuts públics. En el cas de l’economia submergida, no només s’han vist incrementats els riscos per la salut, sinó que en alguns casos la continuïtat mateixa de la feina passa per transgredir les normes imposades per les autoritats, per exemple quan aquesta s’ha de desenvolupar en l’espai públic durant el confinament domiciliari o el toc de queda. És així com la precarietat ha instal·lat molta gent en la il·legalitat, amb les conseqüències que això pot implicar, molt particularment per a les persones migrades que es troben en situació irregular al país.
Aquesta qüestió també emergeix en el cas dels desnonaments que, en contra del que semblaria desprendre’s dels discursos oficials, s’han continuat i es continuen produint malgrat unes moratòries els supòsits de les quals no cobreixen ni de bon tros tota la casuística de l’exclusió residencial. Per aquest mecanisme, les persones desnonades sense alternativa habitacional es troben al carrer, per tant incomplint de facto la recomanació -a voltes obligació- de quedar-se a casa, i sense resposta per part de l’administració pública.
També en el terreny de l’habitatge, i de manera més general, les tinences ja prèviament insegures ho són més encara tenint en compte la davallada dels ingressos, que està portant moltes famílies a l’impagament. Ho vam veure el setembre del 2020 amb la reobertura dels jutjats, i previsiblement ho veurem a finals de l’estiu del 2021, nova data fixada pel Govern per reinstaurar la ‘normalitat’ dels llançaments judicials.
Però la desigualtat associada a l’habitatge que ara s’està agreujant no només té a veure amb la inseguretat de la tinença i la manca d’assequibilitat. La pandèmia està evidenciant que són molts els habitatges que no reuneixen les condicions adequades per a confinar-s’hi, per aïllar els malalts, per mantenir la higiene i desinfecció requerides pel moment. Els talls de subministraments, per exemple, expliquen en part aquestes situacions. L’amuntegament, la manca d’espai i la manca de llum, a més, dificulten enormement la pràctica del teletreball, i també la del tele-estudi per part d’infants, adolescents i universitaris que no compten amb un espai adequat on desenvolupar l’activitat lectiva.
Un altre eix de desigualtat ben conegut és el que té a veure amb el repartiment de les cures i la seva inscripció en el si de les relacions domèstiques. Per a les persones en qui recauen aquestes responsabilitats, majoritàriament dones, la situació de pandèmia ha suposat una sobrecàrrega derivada de la interrupció o la limitació de serveis de cures externs a la llar, tant en el si de les xarxes de suport informal -per exemple amb la no disponibilitat dels avis i àvies-, com en forma de serveis públics com els centres de dia o les escoles bressol.
Els usos del temps en l’àmbit domèstic s’han vist així distorsionats, amb enormes dificultats per a la conciliació -també en els casos relativament privilegiats de teletreball-, un agreujament de les desigualtats de gènere derivades dels obstacles que s’han trobat les dones per mantenir la seva dedicació laboral (i per tant els seus ingressos), i una atenció en alguns casos inevitablement deficient a les persones dependents. A l’angoixa, l’estrès i la culpa patits per les cuidadores s’hi suma a més, en alguns casos, l’agudització de les situacions de violència masclista, propiciada per l’aïllament entre les quatre parets de la llar. Un aïllament que també s’ha acarnissat amb les persones que viuen soles, en especial les d’edat més avançada.
També pel que fa a l’àmbit domèstic, aquelles formes de convivència que no corresponen a la família nuclear han patit un greuge comparatiu en no ser reconegudes com a “bombolla de convivència”, la qual cosa ha suposat arbitrarietats en el reconeixement dels seus drets. El cas de les famílies monoparentals, molts cops encapçalades per dones, i les seves dificultats per sortir a comprar durant el confinament domiciliari n’és un exemple paradigmàtic.
En l’àmbit de l’ensenyament, es parla dels grans perjudicis ocasionats als infants i adolescents pel tancament total dels centres educatius durant sis llargs mesos i la conversió de l’ensenyament al format virtual. Uns perjudicis que els afecten també desigualment, no només a conseqüència de l’anomenada ‘escletxa digital’, sinó també, i potser de manera encara més rellevant, per altres factors socioeconòmics com el grau de preparació de les famílies per acompanyar els aprenentatges en absència física dels mestres, la presència o absència dels adults durant la jornada lectiva no presencial, la ja esmentada adequació dels habitatges per a l’estudi a distància, o, per descomptat, la presència d’altres necessitats més urgents, com l’alimentació o la conservació de l’habitatge, que esdevenen una prioritat per les famílies. En aquest context, l’alumnat amb necessitats educatives especials, ja habitualment en desavantatge respecte a la resta, ha patit la situació de manera encara més crua.
Durant aquest curs en què s’ha tornat a les aules, persisteixen les desigualtats, tant pel retard acadèmic acumulat, com pels efectes de les problemàtiques socials derivades de la pandèmia. I convé no oblidar que els estudiants en etapes post obligatòries encara avui es troben en una situació de poca o nul·la presencialitat que desactiva moltes de les oportunitats d’anivellament ofertes en el context de classe.
Pel que fa a les desigualtats en salut, a banda de la ja esmentada exposició desigual al contagi i les oportunitats desiguals de confinar-se, ens trobem amb un sistema sanitari públic que ha patit una greu desinversió i que avui, centrat en combatre la COVID, desatén altres afeccions, descuida la prevenció i retarda intervencions i diagnòstics, amb la previsible afectació més greu de la població sense opcions de recórrer a la sanitat privada.
Per tancar aquest inventari, sembla que la pandèmia ens està portant a prendre consciència d’un aspecte, el de les desigualtats pel que fa al medi ambient urbà, que a la ciutat de l’Hospitalet s’han fet particularment paleses durant el confinament municipal, quan la impossibilitat dels desplaçaments ens impedia accedir als espais públics, mar i muntanya de les poblacions veïnes.
Són ja moltes les veus que denuncien les injustícies directament derivades de l’excessiva densitat de població, que, com dèiem, s’identifica com un factor agreujant de la pandèmia. Aquesta massificació urbana, derivada d’un model de ciutat molt centrat en l’extracció de rendes del sòl i el privilegi del trànsit a motor, comporta en el context actual un risc sanitari, una amenaça tant per la salut física com per la salut mental.
Això explica en part l’actual proliferació de lluites contra projectes urbanístics que impliquen la construcció de més habitatges, la privatització d’uns espais públics que dificulten cada cop més les activitats reproductives, o la destrucció de l’arbrat i la darrera zona agrícola.
A l’Hospitalet, davant la insensibilitat d’una administració municipal que, després d’uns mesos de certa paràlisi, ha optat pel business as usual, la ciutadania demanda més recursos per poder afrontar la pandèmia, les restriccions i la greu crisi socioeconòmica que se’n deriven. Algunes de les actuacions que es reclamen en el camp de la justícia ambiental serien tan insignificants com l’obertura al veïnat d’un solar municipal en desús o el tall del trànsit de certes vies urbanes durant els caps de setmana.
En altres casos, respondre a les demandes implicaria revertir negocis multimilionaris com el PDU Gran Via o la urbanització de Cosme Toda. Si més no, sobta que la resposta de l’Ajuntament sigui pràcticament la mateixa en tots els casos: la negació dels efectes polaritzadors que pot tenir el còctel format per aquest model de ciutat amb una pandèmia devastadora.
