Ens trobem al lloc que l’ha vist créixer com a un dels referents al món de la cultura a aquesta ciutat. Des de fora, observa amb atenció la plaça rodejada de blocs de pisos. Mirada intensa, cabells llargs voleiant al vent, esbossa un petit somriure tranquil·litzador. Ens trobem amb Ferran Farré a la porta del Centre Cultural Sant Josep, casa seva els últims 28 anys. Ha sigut director i ara, un cop jubilat, és un espectador més.
Espectador d’una història viva, d’un passat d’activitats culturals espectaculars, d’un present massa nostàlgic i força decaigut, i d’un futur, ens confessa, que espera amb il·lusió. Una il·lusió que li provoca el canvi. Gent nova, gent jove i gent amb ganes. Ell ja forma part d’un temps pretèrit ple de bons records. Xerrem amb ell de les Aules de Cultura, de la dinamització cultural i veïnal a l’Hospitalet i de les relacions d’aquestes dècades de lluita al carrer.
Un cop jubilat, quines sensacions tens?
Doncs són molt curioses, la veritat, no m’acabo d’acostumar. Em vaig jubilar a finals de desembre i pensa que vaig entrar a l’Ajuntament de l’Hospitalet el setembre de 1989. Treballava al consistori de Barcelona i es va convocar una plaça de cap d’estudi per a un centre de formació que es deia ABAST, de monitors d’esplai i gestors culturals. La gran majoria d’animadors culturals del Baix Llobregat havien passat per aquí. Aquest centre va tenir un cicle de vida i de mort, i de cop i volta m’envien a l’Aula de Cultura de Sant Josep. Deixar aquest edifici està sent si més no una situació rara.
En el moment d’arribar-hi a Sant Josep encara es deia així, oi? Aula de Cultura…
Efectivament, del 1989 al 1994 arribo com a director de l’Aula de Cultura substituint la Puri Loscos (que marxa al barri de Sanfeliu). Per tant, del 1994 al 2021 he sigut el director de Sant Josep, abans de l’Aula de Cultura i després del Centre Cultural. Una temporada vaig estar a l’AC de La Florida, fins que es va tancar per ampliar la biblioteca. I ara fa més o menys quinze anys, quan es passa d’Aula de Cultura a Centre Cultural i passa de l’àrea de cultura a les Regidories, jo porto tant Sant Josep com Sanfeliu.
Per tant vius en primera persona el canvi de Cultura de l’Ajuntament a les regidories de districte…
Sí, aquest va ser un dels grans canvis. Anomenar-se diferent va afectar molt poc, va ser un tema més tàctic que estratègic, però el canvi de Cultura als districtes sí que acaba sent un replantejament important, per qüestions òbvies. Es perd la direcció central, i cada centre agafa camins diferents tot i que les Aules de Cultura havien estat considerades com una eina d’arrelament al barri, es participava de les festes amb les entitats i era molt local però sempre hi havia un eix central potent que era el projecte de les Aules de Cultura amb l’antic patronat. Amb el canvi, tot això desapareix.
Amb aquest canvi (de les Aules al Centre) es difumina una mica el concepte “cultura”?
Anava per barris. Depenia molt de com ho interpretava la persona que manava al districte. I també variava perquè durant les diferents eleccions municipals, malgrat que sempre ha manat el mateix partit, feien que les persones al càrrec canviessin, per tant l’accent canviava. Hem de recordar que el director de centre no havia de ser del partit al poder, a diferència de la persona que manava al districte. Jo crec que el concepte sí es difuminava però cal insistir molt que anava molt segons el districte.
Per tant, l’Aula de Cultura era un concepte global i els Centres actuals són projectes de cada districte?
Clar, qui et dona les directrius actualment és la regidora o regidor de torn i en el moment del canvi hi havia actituds i sensibilitats diferents. Hi va haver des del regidor que et deia clarament que ell no havia demanat tenir el Centre Cultural, per tant no tenia motiu per posar-hi interès, fins aquell que hi posava més ganes. Però era clar que dins de l’encàrrec polític, a l’inici, no hi cabien els Centres Culturals, s’ho van trobar, com aquell qui diu.
Per tant, els hi podia fer nosa en aquell moment?
Perfectament, vam tenir persones que deien “si aquests centres havien de seguir fent cultura, que se’ls quedi Cultura”. A l’altra punta, teníem regidors que sabien que la cultura era important i deixaven fer als qui en sabíem. Alguns es van quedar sense pressupost molt ràpidament i a d’altres els hi van augmentar la partida econòmica, va dependre molt de com van rebre la descentralització de cada districte. Ara, si mires cada Centre Cultural veuràs denominadors comuns, tots fan exposicions, concerts, etc… però també veuràs grans matisos.
Com quins?
Doncs n’hi ha llocs on les exposicions són gairebé exclusives per a la gent del barri, i en canvi en d’altres s’ha decidit especialitzar les sales en art contemporani per artistes de fora. Després, cada centre ha anat trobant el seu projecte singular. Per exemple, a Collblanc es va començar amb el festival de Jazz, ara ja és conegut arreu de la ciutat però a l’inici era d’allà. A Sant Josep vam crear “pessics de ciència”, un projecte científic molt important, Santa Eulàlia va ser el més generalista i estava més centrat en activitats de barri. Cada districte ha agafat el seu camí.
I què s’ha perdut?
Hem perdut clarament la coordinació. Els directors ens vam continuar veient però per voluntat pròpia, per mantenir un tarannà semblant, però clar, la xarxa teixida es va perdre, el projecte de ciutat i de barris de manera conjunta va desaparèixer, el concepte d’unió va anar morint.
Explica’ns una mica aquest projecte de ciutat… quin ús tenien les antigues Aules de Cultura?
Doncs aquest projecte va néixer l’any 1975, encara amb Franco viu. Durant aquella època, una sèrie de personatges importants vinculats al PSC i al PSUC genera uns moviments culturals a la ciutat, perquè eren activistes i els hi apassionava la dinamització i la creació de racons per desenvolupar accions de cultura. En aquell moment a l’Hospitalet bullien moltes coses, i un decret arribat des de Madrid permetia l’obertura de “Aulas de Cultura para el disfrute de la población”. D’aquí neix una mica el concepte, els impulsors van ser prou llestos per agafar el concepte i desenvolupar-lo. La primera neix a La Florida.
I quines activitats es desenvolupaven?
Absolutament tot. Pensa que no existien el Barradas, la sala Salamandra… tot passava per les Aules de Cultura. Tenien laboratori de fotografia, cuina, sales d’exposicions, sales de concert, un bar central, on hi havia una persona que dinamitzava l’espai… les millors festes dels anys 80 es vivien aquí! En aquest escenari, el de Sant Josep, per exemple, han actual Tete Montoliu, Locomotora Negra, Pepe Rubianes, Albert Pla…
Ara seria impensable…
Inimaginable del tot. En aquell moment era totalment plausible pensar en veure els millors aquí, però ara no tindria viabilitat. La vida cultural dels 80 i 90 passava per aquí. Jo no soc de l’Hospitalet, però aquesta visió la teníem abans de venir, de fet el meu cas va ser com el de molts que vam renunciar a feines a Barcelona per venir aquí.
Déu n’hi do!
En aquell moment l’Hospitalet era el centre cultural. Pensa que aquí la primera Aula s’inaugura, com hem dit, al 1975. A Barcelona, el primer centre cívic al 1983. Sempre s’havia dit que a Barcelona es copiava el model d’aquí. Òbviament hi ha una part de supèrbia en aquest frase, però no anava pas desencaminada en algun aspecte. La ciutat era referent per gestió cultural (el primer patronat de l’estat espanyol) i pels qui hi treballàvem.
Tot això amb una sinergia centralitzada…
Amb reunions continuades per regular el funcionament, amb una persona que ens coordinava, que acceptava les propostes de programació però posades en quòrum per part de tots i totes. Compartíem el material, les vivències… ara, quan vas a un Centre Cultural a demanar material, a vegades et tanquen la porta amb clau.
El funcionament público-comunitari era essencial…
Era un dels punts forts. Aquí, a Sant Josep, recordo imatges espectaculars de la colla gegantera del barri, la Puri Loscos, anterior a mi, va inaugurar i va batejar el grup amb una presentació amb grues, tirolines i espectacle de circ en aquest mateix edifici, es van muntar festes majors amb el Tortell Poltrona… l’associacionisme creixia i qui ho catalitzava era l’Aula de Cultura. Es va crear un primer centre d’art contemporani, l’Alexandre Cirici, que va aportar una visió diferent al que hi havia fins al moment. Ara tothom parla de l’art al carrer, abans no calia! El teníem aquí.
Els Centres Culturals actuals han perdut aquesta dinamització…
Per descomptat, però no s’ha de ser trampós, ho hem de posar en context, de la mateixa manera que et deia que les Aules eren l’epicentre de tot perquè no hi havia res, ara tenim moltes sales d’activitats molt variades. Tenim festivals, tenim galeries, de tot, coses que abans no existien. La ciutat ha canviat una barbaritat i així com abans vam saber encaixar les primeres migracions, crec que ara no hem sigut capaços d’entendre els nouvinguts, i aquesta funció l’hauríem d’haver fet des d’aquí.
S’han fet prou esforços?
És difícil de dir. Jo crec que s’han fet un parell d’intents però no s’han aconseguit. Es va fer un replantejament molt important, Cultura va engegar un pla molt ambiciós amb participació ciutadana, on es va posar sobre la taula el nostre paper. Recordo la creació del CC La Bòbila, que ara és dels pocs adaptats als nostres temps. Jo crec que s’havien de fer coses d’una envergadura tan gran que no hem sigut capaços.
Per posar-te un exemple, abans he comentat que va venir aquí en Tete Montoliu, amb un piano gegant que quasi no cabia per la porta, però clar, no teníem el Teatre Joventut. Ara, què podem portar aquí? No estem a la mateixa divisió. Un espai on actuava la Locomotora Negra ara no el podem ni tocar perquè no tenim climatització, ens hem quedat un xic antiquats.
S’haurien d’adaptar als nostres temps?
Comentava el tema de la Bòbila perquè és l’únic una mica adaptat al segle actual, i encara i així té mancances. Els altres han quedat fora d’època.
I no hi ha intenció de fer un canvi?
No. De vegades algú apareix i diu “mira, podríem fer un de nou en un solar o així”. A Sanfeliu està en uns baixos i ves per on! És l’únic que resisteix la pandèmia perquè té finestres. El nostre no té ventilació, no podem fer moltes activitats. Crec que no hem sigut capaços de reconduir el projecte. En una de les últimes reunions vaig deixar caure, honestament, que no se quin ús tenien actualment els Centres Culturals.
En el moment del canvi de nom i de centralització, quina motivació trobem allà?
Jo crec que no es va fer cap tipus de reflexió sobre el contingut, el canvi va ser més una cosa tàctica que una cosa estratègica, tenia a veure amb temes polítics. En un moment determinat, una sèrie de gent creu que el canvi és bo i hi havia de teló de fons la descentralització d’altres aspectes en ciutats com Barcelona.
Aquí s’intenta, però no s’aconsegueix, doncs aquest concepte vol dir transferir poder al districte i aquí sincerament tenen ben poc. Té més pressupost un centre cívic de Barcelona que tot un districte de l’Hospitalet.
Aquí el model no està externalitzat de cap manera?
Tot és municipal.
Hi ha visió de canviar aquest model?
T’avances molt. De moment, a l’Hospitalet s’ha defensat sempre la idea de gestió directa, que els equipaments de titularitat municipal i el personal siguin municipals, fins ara s’ha treballat molt en aquesta línia, es va fer una externalització del Teatre Joventut i en la meva opinió crec que va ser un desastre. Jo soc partidari de la gestió directa, crec que és la millor manera de vetllar pels nostres interessos, ara bé, s’ha de saber portar bé i invertir-hi temps.
Fins a quin punt l’actual Centre Cultural dinamitza el barri?
Això també va per barris i per districtes. Depèn del binomi Director-Regidor de districte…
Entenc que la relació no té perquè ser bona sempre…
Evidentment, jo he tingut 10 responsables polítics i amb tots una relació diferent. Jo soc d’una generació la qual venim de l’activisme social i polític, i la nostra implicació era molt gran. Som culturetes, en estimem tot allò que té a veure amb la cultura i quan vam fer l’examen per entrar a optar a aquesta plaça de feina, se’ns preguntava només per la nostra idea en base a això. Molts dels directors de Centres Cívics, Culturals, etc.. eren activistes de barri. Pensa, doncs, el xoc que pot haver amb algú que s’ha trobat de cop aquest càrrec de manar a aquesta gent.
Quins xocs podies tenir amb el regidor?
Ha anat per moments. En el meu cas personal he passat d’un enfrontament absolut amb algun d’ells perquè “jo no he demanat controlar això, m’ho he trobat” (cosa que puc entendre lícita) i per tant, cap interès en ajudar, fins a aquell qui m’ha ajudat perquè ha vist que teníem poc pressupost.
El fet de tenir un regidor poc interessat en la cultura et podia afavorir per prendre decisions?
Gens! Els regidors de districte han sigut força intervencionistes, això ho fas i això no. A mi m’han arribat a dir que retirés una exposició d’una sala per posar una que volia el regidor. A vegades es veia clarament que el seu únic objectiu era que s’apujés la persiana i entrés gent del barri dins, a fer el que fos.
És la resposta fàcil…
Sí, bé, però hem passat per moltes fases i jo també entenc a vegades algun dels posicionaments. Al final, això, provocava que haguéssim de fer algun tipus de “estratègia d’intercanvi” amb altres locals, amb comerç del barri, recolzar-nos en el tril·lerisme, hem acabat fent a vegades accions estrambòtiques per evitar que l’Ajuntament ens pogués cridar l’atenció però per tirar endavant algun tipus d’activitat, perquè eren coses que crèiem que havíem de fer.
Destacaries algun Centre Cultural en qüestió?
Sens dubte. Per a mi, el millor model el vivim a Santa Eulàlia. Allà tenim un dinamitzador que és una joia, en Jordi Pitarch. Hi ha una simbiosi perfecte, el regidor volia fer coses pel barri i en Jordi sap perfectament com fer-ho. Ell està a tot arreu, a les festes majors, al carnaval, al Nadal, a les botigues al carrer… s’ha implicat al 100% en fer que el barri connecti amb els seus habitants i ho ha fet molt bé, teixeix fils per a tot arreu i això crea una connexió brutal.
Aquí teniu Pessics de Ciència…
I amb la meva marxa, això continuarà, és el meu desig. Jo m’he barallat molt per aconseguir tenir aquest projecte de divulgació científica. La funció del dinamitzador era relacionar-se amb la gent i trobar la millor manera de fer-ne un referent. Nosaltres ho hem fet a través de la ciència.
Quin futur preveus pel centre de Sant Josep?
La meva jubilació només és la punta de l’iceberg d’una situació. De l’envelliment d’un projecte, de les persones que ho portem, d’un final de cicle dins de la cultura que ja ha arribat el moment de canviar. Aquest cicle s’està apagant i necessitem foc nou, estem enmig d’una transició. Els qui substituiran la meva tasca ja estan preparats, només falta la part administrativa, però el projecte està força definit.
Dins d’aquest projecte de futur hi ha el de dividir l’Hospitalet en tres zones i mirar de fer una xarxa com abans. Mirar de crear, amb sinergies entre Nord, Centre i Sud, un teixit de Centres Culturals, amb gestió mixta publico-privada i millorant l’organització de recursos. Potser és la manera de buscar un canvi que torni a donar-li sentit a aquesta eina que pot esdevenir important pel barri.
