Un parell de dilluns enrere algú va preguntar a la feina: “Heu vist l’entrevista que va fer ahir l’Évole al Morad?”. I mentre els més grans posaven cara de desconcert sense saber de qui es parlava, els joves van aixecar la mirada: “Oh, nooooo!! El van entrevistar a la tele?”. Quina peneta, tremend disgust. Aquestes generacions ja no veuen la televisió però estan hiperconnectats i el coneixen a ell o al menys les seves cançons. Perquè aquí, a la nostra ciutat més que ajudar-lo se l’ha ignorat i criminalitzat.
Discriminació, empobriment, racisme, opressió, en definitiva, la història d’un jove que es sent marroquí perquè “nadie me ha querido español”, d’un jove del barri de La Florida ple de ràbia que amb la seva persistència i orgull ha arribat a l’èxit. I quin èxit, no només en termes econòmics, sinó que també com a fenomen social. No importa de la tribu que siguin, tots el coneixen. Ha estat invisibilitzat pel sistema i per la industria musical, però ha sabut esquivar-los per arribar a les nostres oïdes. Vint-i-dos anys, molt jove i ja té molt a dir. Ara bé, no ens flipem, el que ha aconseguit Morad li passa a un entre un milió. Tan de bo un dia s’escrigui la seva història, o millor encara, que l’escrigui ell.
En general, és més fàcil que un veí mediocre de Sarrià aconsegueixi triomfar que no un veí brillant d’un barri treballador ho aconsegueixi i no acabi a l’obra. La falta d’accés a la cultura, quants talents deixa a la cuneta? Es pot aconseguir el somni de ser músic? Un entorn hostil és un obstacle per a la creativitat? Hi ha formes d’incentivar que es pugui viure de l’art quan es prové d’un barri humil?
Potser alguns dels llibres que avui comentem ens ajudin. Tots ells tenen en comú alguns punts i semblen tenir un patró encara que no sigui determinant: tots els han escrit els propis protagonistes, tenen origen en famílies de classe treballadora, van viure a pisos de protecció oficial a la perifèria de grans ciutats (Glasgow, Brighton, València), van tontejar o van tenir problemes amb les drogues i l’alcohol, van tenir problemes amb la premsa musical un cop van assolir l’èxit.
La nostra primera proposta és “Safari en la pobreza” de Darren McGarvey, raper escocès conegut com a Loki. No espereu llegir un llibre sobre música perquè no ho és. Es tracta d’un assaig sobre el barri de Pollok, al sud de Glasgow, basat en la seva experiència personal així com en la seva trajectòria com activista i voluntari a les presons i amb adolescents amb problemes. Reflexiona sobre les causes per les que un adolescent pot acabar a la delinqüència, en l’alcoholisme o la drogoaddicció quan prové de barris castigats per la precarietat. “Buena parte de la conducta destructiva y socialmente dañina que se ve en los delincuentes tiene punto de partida definido”.
McGarvey camina cap a aquest punt de partida durant tot el llibre fent una crítica constant a les polítiques socials que es duen a terme, amb bona intenció, sí, però insuficients i en molts casos hipòcrites i poc útils. El buenismo que no és tant bo. En definitiva, McGarvey utilitza el trampolí de la seva fama per donar veu als invisibilitzats, una cosa que no sempre va poder fer perquè la premsa tenia més interès en els seus problemes personals que en la seva opinió política i activisme.
Un altre músic que també ha escrit un llibre de primera mà és Brett Anderson, vocalista del grup de britpop Suede que va arribar a la fama als anys 90. A “Mañanas negras como el carbón” ens explica la seva infància en una casa de protecció oficial a Lindfield, una ciutat dormitori a la perifèria de Brighton. Els seu pare adorava la música clàssica i la seva mare les arts plàstiques i pintava quadres. Ambdós tenien feines precàries amb les que sortien endavant com podien mentre criaven als seus dos fills. “Siempre me entristeció que mis padres y que los suyos antes de ellos hubieran vivido y muerto encerrados en las cuatro paredes grises de la pobreza, y estaba desesperado por dotar de significado nuestro andrajoso universo de ropa de segunda mano, comidas escolares gratuitas y empleos sin futuro carente de sentido”.
Anderson es trobava en una situació econòmica que no li permetia assolir el somni de viure de la música. Mitjançant beques per a “famílies necessitades” va aconseguir formar-se com urbanista a l’escola d’arquitectura però no l’interessava en absolut, així que continuava creant música amb els seus companys Bernard Butler (guitarra), Matt Osman (baix) i Simon Gilbert (bateria). Aquest llibre és un recorregut del seu camí previ a l’èxit, de fet, es deté just allà, just en el moment en que el seu disc “Suede” arriba a número u al Regne Unit.
En com la persistència i les oportunitats, la sort i els contactes poden fer que un dels nostres pugui arribar a viure del seu art. Un llibre amb consciència de classe. Si us interessa la resta de la història del grup podeu llegir també escrit de la seva mà “Tardes de persianas bajadas”.
I per últim el llibre de Ricardo Romero Laullón, més conegut com el Nega, vocalista de Los Chikos del Maiz, grup de rap polític d’origen valencià. A “Llamando a las puertas del cielo” ens presenta les seves arrels familiars així com el naixement del grup junt a Toni Mejías: “ambos adorábamos a Fidel Castro, el cine de calidad y las raves ilegales; ambos veníamos de la clase obrera manual, la del mono azul y el almuerzo en el bar del polígono (soldador y cristalero) y ambos vivíamos en el extrarradio más allá de la V-30”. Sota aquestes premisses comencen una carrera musical molt precària anant a concents a centres socials, cases okupes i festivals tot passant fam, fred i son.
El seu compromís polític ha provocat que certs sectors es sentin atacats per les seves lletres i sempre estan immersos en polèmiques. Fins i tot amb el sector ideològic que defensen. Fa una crítica al puritanisme de les esquerres, el mateix que els tira en cara que duen ulleres de sol i esportives de marca i els anomena “venuts” al sistema capitalista perquè s’han comprat un pis. Un llibre que parla d’una trajectòria i del compromís polític, de les contradiccions, de classe i de lluita.
Tots tres autors tenen molt a dir i ho fan amb la seva música i la seva escriptura. I amb les dues resoldrem alguns dels dubtes que ens plantejàvem al principi. Aquí us deixem una mostra de la seva música per a tots aquells que diuen ser “més d’audiovisual”:
Recordem que podeu trobar els llibres a Espai Llavors i a la llibreria Perutxo.
