El proper 28 de maig es celebran eleccions municipals. Al llarg d’aquest mandat s’ha fet palès que la ciutat necessita urgentment un canvi polític. Fa poc més d’un any analitzàvem en aquestes pàgines a l’article Ciutat invisible la manca de projecte polític de l’equip de govern que porta massa temps en un estat d’inèrcia preocupant. El govern de Núria Marín ha perdut el pols de la ciutat. L’Hospitalet ha deixat d’estar en el mapa de les grans ciutats metropolitanes i no té agència per fer front als reptes més importants del nostre temps: fer una ciutat més habitable que es prepari per donar resposta a les conseqüències de la crisi actual. La crisi global que vivim, en la seva triple vessant, econòmica, climàtica i energètica significarà en pocs anys una revolució amb un enorme impacte en el modus vivendi de les persones que residim a les àrees metropolitanes.
Cada vegada són més els economistes que alerten de les conseqüències que el pick oil tindrà a mig termini en l’economia mundial i que comportarà entre d’altres conseqüències una relocalització de l’economia productiva i una revolució en la mobilitat obligada. La ciutat dels quinze minuts no és una utopia d’ecologistes visionaris sinó una necessitat i una conseqüència de la transformació de l’economia mundial. Les ciutats han d’estar preparades per afrontar aquest nou repte i esdevenir ecosistemes vius on la ciutadania pugui exercir tots els seus drets sense desplaçar-se més enllà de quinze minuts. La ciutat del futur ha de ser més que mai un espai viu que garanteixi l’accés al treball, l’habitatge, l’educació, la cultura i un aire respirable en un entorn de qualitat. Les polèmiques superilles de Barcelona, per exemple, responen en part a aquest plantejament i no poden dissociades d’una aposta estratègica de llarg recorregut.
L’Hospitalet no té projecte. Està subsumida en un tran tran exasperant. És encara pitjor, el govern de la ciutat sembla fer gala de la seva manca de projecte, sembla treure pit de la seva mediocritat, menyspreuent polítiques d’èxit en d’altres poblacions del seu entorn i en aquest conjunt buit que sembla haver-se convertit el terreny de les polítiques públiques municipals ha estat ocupat de manera gairebé exclusiva amb algunes molt honorables excepcions, fruit de l’obstinació de persones concretes del teixit associatiu i algunes treballadores municipals, pel mercat pur i dur. La frivolitat amb la que l’alcaldessa passeja per la ciutat de la maneta del senyor Hoffman oferint-li oportunitats de negoci, em sembla d’una obscenitat gairebé pornogràfica.
Ara que s’apropen les eleccions, em permeto situar algunes idees que puguin servir per una agenda urgent pel futur més immediat. La ciutat va perdre l’oportunitat que va suposar la llarga crisi del 2008, llurs consequêncies no hem superat del tot, per fer replantejament a fons del seu urbanisme. Municipalitzar sól urbanitzable per destinar-lo a espais verds, és avui una necessitat de primer ordre, ben és cert, que cada vegada amb menys marge de maniobre.
En segon lloc, L’Hospitalet no pot continuar possar-se de perfil davant d’iniciatives com ara Barcelona Energia, deixar passant el tren de convertir-se en un agent productor i distribuidor d’energia neta. L’Hospitalet necessita dissenyar tot un pla al voltant de la producció i distribució de les energies renovalbes que contribueixi a garantir el consum en el marc d’un context superior de sobiranies energètiques a nivell nacional i estatal, que sigui a la vegada, una font de creació d’ocupació i enfortiment del sector públic.
D’altra banda, cal situar la necessitat de revitalitzar el sector productiu. És necessari i urgent revertir la terciarització de l’economia de la ciutat, afavorint l’establiment d’empreses que aportin valor i localitzin llocs de treball, alhora que es fomenti el cooperativisme local arrelat al territori i amb clara vocació comunitària.
Un altre eix fonamental d’una agència de futur és l’habitatge. El parc d’habitatge, especialment dels barris de la zona nord de la ciutat se’ns ensorra, producte de la cadena especulativa sense que l’Ajuntament estgui fent absolutament res per evitar-ho. El binomi de infrahabitatges i preus exorbitats és una bomba de rellotgeria que colpeja el dret de les persones a accedir a un habitatge digne i colateralment a la resta de drets humans. Municipalització d’un parc d’habitatge públic de qualitat, estratègia integral de rehabilitació i persecució del frau ha de ser prioritat del proper govern independentment de la composició que tingui si l’Ajuntament no vol continuar deixant d’excercir les seves funcions com a part que és de l’administració de l’estat qu és, per garantir el dret a l’habitatge.
Tranformació radical de l’espai públic al voltant d’una mobilitat sostenible. La ciutat disposa d’un Pla de Mobilitat aprovat al 2003 que encara no s’ha desenvolupat en la seva totaliat, dissenyat pel recentment traspassat, Ole Thorson. És urgent una adaptació a la realitat d’avui però en ell ja hi eren presenst les línies mestres. L’Hospitalet és una ciutat privilegiada per la seva compactació, la seva orografia i la seva superfície per moure’s a peu o en bicicleta, però és necessari transformar el seu entorn per fer-la atractiva. Necessitem un espai públic que convidi a fer-lo: creant illes de vianants, transformant les places dures en places verdes que funcionin com a refugis climàtics, traçant nous eixos cívics que permetin l’intercanvi relacional amb les veïnes i l’entorn.
I parlat de relació, Intercanvi, relacions i entorn, hem de parlar de cultura. La ciutat és un cos viu. tann viu o més viu, si cal, que mai. L’Hospitalet necessita un projecte cultural arrelat al territori, als seus barris, que superi el paradigma neolliberal de cultura com a objecte de consum i estimuli la creació, l’intercanvi i l’exposició cultural. Tenim una excel·lent xarxa d’equipaments, però falta dotar-los d’una ànima que els ompli d’energia i faci de la cultura el canal de construcció de comunitat i identitat col·lectiva.
El projecte cultural ha de ser capaç de generar un discurs que vertebri el conjunt de les polítiques públiques municipals, com ara l’educació, la promoció de la salut comunitària o la promoció de la igualtat I la diversitat de gènere I afectives.
El 28 de maig és urgent posar en marxa l’ajuntament per començar a treballar en l’assoliment d’aquests objectius i això no ho pot fer l’equip de govern actual. Un govern que ha demostrat per activa i per pasiva, que ni pot ni vol fer-ho, i a qui ja li està bé la inèrcia actual, en la qual es mou com peix dins de l’aigua per aconseguir mobilitzar a través de les seves xarxes clientelars el nombre de vots exacte que els otorgui una vegada més, la majoria absoluta des de la que exerceixen el seu poder autocràtic. El 28-M toca canvi polític.
