A la memòria de Pere Ríos.
Mor Pere Ríos el dissabte 18 de febrer de 2023 a les 17:17 a l’habitació 138 del bloc E de l’Hospital de Sant Pau. Els companys de professió li comencen a retre el seu particular homenatge i grans plomes li dediquen articles i contraportades en els millors diaris. La notícia s’escampa i les primeres espases de la judicatura, el periodisme i la política catalana se’n fan ressò a les diferents xarxes socials. S’explica la rutina que molts coneixien del pare: tribunals al matí, redacció a la tarda i estudiar a la nit. I, quan per fi s’havia format i tenia un coneixement escrupolós del que escrivia, arriba el canvi a cobrir la política catalana. També alguna anècdota personal. Malgrat tot, crec -honestament- que al pare l’hagués disgustat no llegir que era pare. I tenia dos fills.
No pensava escriure res, creia que aquest no era el paper que em tocava jugar a mi. De totes maneres, crec que és important que es conegui -també- un Pere Ríos que no ha sortit reflectit a cap dels diaris. I té sentit que ho escrigui un dels invisibles -i invisibilitzats, per la majoria d’articles publicats- que estàvem plorant ahir la pèrdua del pare al carrer Rosellón, a Sant Boi -a aquella casa tan citada i tan poc trepitjada per molts-. Som la família que ha perdut un pare, un fill, un germà, un tiet i que per a ells era -tan sols?- això, un familiar. Crec que cal agafar perspectiva i no redactar un article -un altre- patriarcal i professional del pare. Aquest article tracta del pare i dels que -també- hem patit, els que -també- l’hem cuidat, els que -també- hem sostingut i els que -també- l’estimem. Ja que, com bé s’ha citat, el pare era tenaç i informat. Mai es conformaria amb la superficialitat d’una nota de premsa i sempre volia anar a l’arrel. Doncs som-hi. Pels invisibles que sí tenen nom, l’Agustina i el Miquel. Pel pare. Per mi. Per sentit comú.
Va existir un Pere Ríos que va viure i va criar a l’Hospitalet de Llobregat, que va portar els seus fills pels diferents camps de futbol sala del Consell Esportiu de l’Hospitalet els caps de setmana (en acabar el partit, sempre que jugàvem a casa, cadascun dels pares s’encarregava de portar -un cap de setmana un, un altre cap de setmana un altre- pica pica i ens quedàvem fins les tantes fent el vermut). El que anava a escoltar alguns dels hits d’El mosquito del Garito o Rumba sin Rumbo -grups del seu fill Miquel- a la Sala Salamandra o a les festes del barri. El que anava en bici al parc de Can Mercader de Cornellà de Llobregat i jugava amb els seus fills i els dels seus amics a futbol amb dues porteries fetes amb roba, gorres o les mateixes bicicletes. Un pare que sempre arribava tard de treballar i al que esperàvem per fer un petó abans d’anar a dormir. He enyorat tants anys l’olor de colònia que feia el pare quan ens foníem en una abraçada a la nit… Un Pere Ríos que compartia sopars, el Sant Joan, o la fira de Bellvitge amb militants -i amics- de base, com Carles Navales, Ramón Luque o Àlex González, entre d’altres. Que sempre hi han estat.
Un Pere Ríos que s’estimava amb bogeria els cosins de Madrid i els obria les portes de casa. ¿Primo cómo te vas a coger un hotel? Tu y Tere os quedais a dormir en casa. Amb ells va compartir unes intenses olimpíades i va forjar una amistat que duraria anys. (Jo) sempre estava emocionat quan venien els primos, sabia que aniríem a Port Aventura, que ens quedaríem uns dies a la torre de Calafell… També que vindria el tiet Joan i el tiet Enrique, que faríem una paella enorme -per 15 o 20 persones, no exagero- i que, si ens acabàvem tot el menjar, obtindríem algun dolç de postres. Sempre he somiat en ser gran com el pare, els tiets i els cosins i prendre cafè jugant al dominó després de dinar. Com trobo a faltar l’avi… La paella que fèiem amb els musclos que just havia collit vora la mar de Calafell era increïble. El pobre venia amb les mans plenes de sang, d’aixecar-se d’hora i anar a collir-los a l’espigó. Es desvivia pels seus fills i pels seus nets. Que orgullós estava l’avi que sus tres hijos tuvieran carrera. També ha sostingut -i molt- l’àvia, quan l’avi va faltar, entrava a la piscina de la torre per fregar-la amb les seves pròpies mans i treure tota la brutícia que havia quedat després de l’hivern, abans que vinguessin els seus nets a passar l’estiu.
Estàvem reunits alguns dels invisibles ahir, al carrer Rosellón de Sant Boi, al pis de sobre del bar la manxega, plorant per la mort d’un pare, un fill, un germà, un tiet. Plorant amb la iaia, que acaba de perdre el seu fill i que, per desgràcia, coneix massa bé el que és perdre familiars. I és que es va quedar orfe amb tres anys, quan el seu pare va ser afusellat per franquistes i la seva mare va morir d’una malaltia. El pare encara guardava diners republicans de l’època i un registre d’expropiació patrimonial on constava que X diners republicans havien estat expropiados al enemigo, el año de la victoria. Amb la il·lusió que alguna llei de memòria històrica pogués retornar una engruna de dignitat al seu avi, a la seva família. Sempre s’emocionava molt i li costava explicar-ho tot plegat d’una tirada, però mai perdia l’ocasió de recordar-ho.
Alguns familiars van celebrar ahir una missa en record del pare, en una petita parròquia de Sant Vicenç dels Horts. El Pere Ríos era un gran professional, però, per alguns invisibles, era un pare, un fill, un germà, un tiet, un amic. Que sempre l’han pensat i que sempre l’han estimat. I el recordarem així, amb la tendresa que ens ofereix la quotidianitat viscuda i compartida. Amb el record d’un sopar, d’un vermut, d’un cap de setmana, d’un partit de futbol, d’una passejada… Dins el caliu del barri: a Sant Boi, a l’Hospitalet i a la torre de Calafell. Així et recordarem, pare.
