Las Migas, un grup català que d’antuvi, l’any 2004, va suposar brisa fresca en el món del flamenc, ja fos per les musicalitats que hi barrejava ja fos per les instrumentistes de música clàssica que l’integraven i que el continuen integrant, que això ha estat i continua sent un tret distintiu, com és el cas de la Laura Pacios Lorenzo, que va estudiar violí al Conservatori. La Laura ja pot dir que té un grammy latino, “una cosa increïble”, per ‘Libres’, l’últim treball de Las Migas, millor disc de música flamenca. La Laura, a més, és una apassionada del jazz i més concretament del jazz manouche, una varietat que la va portar primer com a alumna i ara com a professora, a l’EMMCA de l’Hospitalet, on continua parlant tantes varietats com pot de l’idioma de la música.
Un grammy latino com a millor disc de flamenc, és allò que se’n diu un punt d’inflexió? Las Migas ja té una trajectòria llarga, però quin efecte creieu que tindrà aquest premi de tant d’impacte?
Doncs crec que tindrà un efecte superpositiu i crec que ens obrirà portes perquè Las Migas, que som les integrants actuals i totes les que han passat abans pel grup, que són totes grans artistes i totes han deixat la seva petjada i la seva influència, obrí un altre camí i vagi cap a un lloc nou.
Serà un punt i seguit, doncs…
Sí, i, a més, aquest disc del grammy latino, ‘Libres’, és un disc que la Marta Robles va fer amb l’Oriol, el contrabaixista, el van composar, el van produir, el van editar, el van fer de dalt a baix ells dos, així que té com el triple de valor, perquè com ja diu el títol, ‘Libres’, el van fer en format totalment ‘auto’, sense cap discogràfica, llavors tot plegat és encara més bonic, una cosa increïble.
Pel que fa a ‘Libres’, he copsat certa coincidència en la crítica en el fet que potser sigui el disc més explícitament flamenc de Las Migas, amb més pals i ritmes flamencs més marcats. Em sembla curiós que un grup com el vostre, amb tantes influències i mestissatge que potser farien esgarrifar als sector més puristes, us hagi sortit potser la vena més flamenca amb un disc de producció pròpia. Us heu sentit més lliures que mai per mostrar sense complexos com veieu i sentiu vosaltres el flamenc?
Doncs diria que nosaltres ens sentim lliures, ens hem sentit lliures sempre i al capdavall cadascú és de son pare i de sa mare, ve d’un punt, té un bagatge musical i cadascuna fa allò que li agrada i aporta allò que pot aportar, que, normalment, és molt i jo crec que aquest disc està molt ben pensat, està molt ben fet i és molt escoltable. Jo diria que és per a tots els públics, l’escolti qui l’escolti, crec que tothom trobarà unes quantes cançons que sentirà més d’una vegada. I té força picadetes d’ull a molts d’altres estils musicals, a banda del flamenc, també hi ha, per exemple, la intro de ‘El querer de una morena’ té un aire country, ‘Antonia’, el té de swing…, crec que és una barreja de molts estils i això fa que agradi molt i molt a la gent. També perquè, és clar, hi és el so característic de Las Migas, de dues guitarres i veu, els cors, així que l’essència del grup segueix estant i juntament amb totes aquestes altres influències, doncs han donat com a resultat aquest grammy latino, que, ja dic, ha estat una cosa increïble.
Parlem del procés de creació de l’àlbum. Ha estat un camí plàcid o hi ha hagut temes que han suposat un major repte? Heu provat les cançons en directe abans de decidir la versió definitiva?
Doncs, jo soc la nova incorporació de Las Migas, que estic amb elles des de l’agost, i vaig arribar quan tot aquest procés ja estava fet, però pel que m’han explicat i he viscut el procés creatiu ha hagut de ser una passada, que va començar durant el confinament de la pandèmia, que va tenir moltes coses dolentes, però també de bones, com aquest procés compositiu, creatiu, els arranjaments i tot la resta d’aspectes creatius i de producció que han desembocat en ‘Libres’.
Quin seria el secret de fer encaixar instruments clàssics, com tu, que toques el violí, en la musicalitat del flamenc? És una qüestió de duende o més aviat es tracta de moltes hores d’assaig?
Jo toco el violí i vaig començar tocant música tradicional, perquè els meus pares són de Castella i Lleó i vaig començar tocant aquest tipus de música. Després vaig anar al Conservatori i vaig fer el grau mitjà de clàssic, llavors vaig venir a Barcelona a fer el grau superior de violí jazz i música moderna, així que podríem dir que he passat per diverses etapes i estils, he tocat diversos pals i em considero una artista força versàtil pel que fa als estils. Però, a banda de la música tradicional, el jazz, la clàssica, és ben cert que a casa meva el flamenc sempre ha agradat i sempre l’hem escoltat i jo he crescut escoltant el gran mestre Paco de Lucía, Camarón… potser no tant des del mateix punt o situació que Chispa, Marta o Alícia, però sí que és part del meu bagatge. De fet, crec que és el que té la música, que és com un llenguatge, un idioma, que al capdavall, el que has de fer és escoltar-lo molt i parlar-lo i és el que jo he fet amb el flamenc.
No t’ha estat aliè, el flamenc…
No, no m’era aliè en absolut perquè, a més, jo també he crescut sentint a Las Migas, que es va formar quan jo era petita i he crescut escoltant-les. Me’n recordo que Las Migas sonaven a casa meva quan tornava del col·le i em vinc a referir que ja estava familiaritzada amb el so del grup.
Llevat de la Marta Robles, que va fundar el grup hi és des de bon començament, a Las Migas hi ha hagut molta rotació, tant de cantants com al conjunt del grup. En el teu cas, com hi arribes? I com ha estat el teu encaix en el grup i el teu paper el desplegament d’un treball com ‘Libres’?
Doncs, com et deia abans, Las Migas és un grup de 4 persones i altres 4 persones quan toquem en directe, però hi ha moltes migas. La Marta (Robles), que és una de les fundadores ho explica molt bé: cadascuna de les dones que ha passat per Las Migas ha deixat el seu gra de sorra, ha fet que el grup avancés i es conegués. I crec que és molt maco veure que potser una persona marxa i n’entra una altra i aporti alguna cosa nova, però a partir del que havia deixat l’anterior, que continua allà, i que tot plegat podríem dir que és un conjunt d’essències. Jo em considero molt afortunada de ser-hi on soc, estant amb elles, tocant i podent aportar el meu granet de sorra. I des que toco amb elles he viscut i he après moltes coses i m’estan ajudant moltíssim.
I a l’EMMCA, l’Escola de Música Centre de les Arts de l’Hospitalet, com hi vas arribar a fer classes?
Doncs, mira, jo soc de Madrid i vaig venir aquí amb 17 anys a estudiar violí jazz i de música moderna i, a banda del Conservatori, m’havien parlat molt bé d’aquesta escola perquè una de les meves grans passions és el jazz i el jazz manouche, en concret, em vaig apuntar i vaig ser-hi uns quants anys com a alumna i aquestes coses de la música, que, tot d’una estan rebent una classe d’algú si sense adonar-te’n estàs amb aquella persona a dalt d’un escenari, doncs vaig acabar de professora de l’EMMCA fent classe de violí jazz manouche. I em sento també molt afortunada d’haver coincidit amb l’Albert Bello, d’haver-me format amb ell i ara de compartir-hi projectes.
És a dir que l’EMMCA de l’Hospitalet et va portar a casa nostra…
Sí, i és que és molt fort perquè diria que aquesta escola és l’única a tot el món que té una especialitat de jazz manouche com a tal, amb entitat pròpia, i un grau professional enfocat al jazz manouche des d’aquest curs. I és molt fort que aquesta escola de l’Hospitalet sigui l’única que tingui aquesta consideració cap a l’única modalitat de jazz totalment europea, és l’únic jazz que s’ha creat a Europa. I em sembla molt bonic i increïble, així que aquí, a l’EMMCA, estic molt contenta.
Acabem de commemorar el 25N, el Dia Mundial Contra les Violències Masclistes. Podríem dir que Las Migas és una formació feminista? I si ho és, diries que és una etiqueta que us han col·locat i amb la qual us hi sentiu prou còmodes o que forma part d’un ideari plenament conscient?
La identitat de grup de Las Migas és un grup de persones lliures i nosaltres hi donem suport a la llibertat, a que cadascú faci allò que vulgui, que hi estigui amb qui li doni la gana i que tingui la llibertat d’escollir, què vol ser, com vol ser-ho, com vol fer-ho i que faci amb la seva vida allò que vulgui fer.
A tall d’exemple, ‘Antonia’ i ‘La Cantaora’ són temes ben reivindicatius, oi? Als concerts, per exemple, noteu que potser són temes que potser per la temàtica generen més implicació del públic?
Doncs, mira, justament, ‘La Cantaora’ és el tema amb què ara obrim l’espectacle i, bisos a banda, el tanquem amb ‘Antònia’. Ara bé, crec que en realitat tots els temes del disc parlen d’una manera o d’una altra de la llibertat i, sobretot, dels amors lliures. Per exemple, ‘Antònia’ és un tema que si escoltes, si pares atenció a la lletra, parla en el fons de dues persones que tenen un amor lliure, tant se val si són homes o dones, tant se val, la cosa important és la llibertat.
Però tendim a associar això a les dones perquè encara tenen més dificultats per expressar-ho, no?
Totalment, i a nosaltres ens encanta que la gent escolti aquestes lletres, que les canti, que les balli, que les vibri i que les facin servir com a icona de la llibertat, això de veritat que ens encanta.
Diries que el vostre món, la música en general o el flamenc en particular, és particularment masclista Las Migas us heu sentit discriminades per ser un grup de dones i ser no només cantants sinó també un grup d’instrumentistes?
Jo crec que el món de la música i en el món en general encara queden moltes coses a fer i encara queda molt de camí per avançar perquè hi ha coses molt antiquades que continuen presents. Cal treballar i segur que d’aquí a uns anys anirà tot molt millor, però sí que és veritat que al món de la música manquen encara dones instrumentistes. I nosaltres al nostre espectacle de Las Migas ho diem i, de fet, el dediquem a totes les nenes que toquen qualsevol instrument, que tenen algun tipus de relació amb la música i amb l’art i les esperonem a continuar, a lluitar pels seus somnis. I, tot i que és difícil, cada vegada ho és una mica menys i el món és una mica més obert. Però, sí, al flamenc i al jazz manouche, músiques gitanes, encara hi ha més tradició de músics homes, però això no treu que en l’actualitat ja no sigui tan així. Per tant, el passat queda enrere, el present ja és una altra cosa i imagina com podem canviar el futur.
Diries que a Las Migas, dones instrumentistes, heu hagut de demostrar més que si fóssiu homes?
Jo crec que en aquest punt de Las Migas, no, perquè ja és un grup que té una història, una essència i un recorregut, però n’estic segura que si li fessis aquesta pregunta a Marta (Robles) et diria que al començament va ser difícil i que, segurament, sí. A més cal tenir en compte que Las Migas és un dels pocs grups format íntegrament per dones. Però, vaja, diria que hi ha cantaores i cantaoras i també instrumentistes increïbles i que el canvi ha de ser de la societat en conjunt.
Segons el teu parer, la reivindicació feminista i la reivindicació LGTBI+, són equivalents, van de la mà?
Crec que són dos temes en els quals encara queda molt per avançar i són lluites separades però que es poden donar la mà i tant de bo que d’aquí a pocs anys tothom pogués veure la realitat com hauria de ser, que, bàsicament, hauria de ser que tothom pogués fer el que volgués amb la seva vida sense que ningú s’hi fiqui.
A ‘Libres’ heu comptat amb la col·laboració d’atistes de gran reconeixement i llegat artístic com són Estrella Morente, María Peláe i Tomatito, com heu viscut el treball amb aquests referents?
Jo encara no els he conegut perquè encara no hem fet cap col·laboració en viu, però pel que m’han explicat haver escoltat durant tota la teva vida artistes com Tomatito i Estrella Morente i que de cop i volta vingui a compartir música amb tu ha de ser al·lucinant. I pel que m’han explicat es van viure moments superentranyables, superincreïbles musicalment i personalment parlant i crec que s’han creat connexions molt boniques. I diria que el resultat d’això es percep al disc.
I parlant de referents artístics, Las Migas ja teniu un recorregut i sou vosaltres mateixes model per a altres bandes i projectes, com seria cas de les Maruja Limón, com viviu aquesta situació?
A mi em sembla que és una cosa molt maca. Que algú et tingui com a referent diria que és com una mena de somni, però és que moltes vegades ni tan sols n’ets conscient de tot el que significa, per exemple, que algú et digui que ha escoltat un tema o ha vist un vídeo teu i et digui que això li ha mogut a fer una altra cosa. Però dona molta alegria copsar una acústica o alguna cosa en grups emergents d’ara mateix perquè et fa prendre consciència que la teva música agrada. I és molt bonic veure com cada grup o cada artista ho esprem i ho vol recrear i compartir.
Després d’un grammy pot semblar que les expectatives es disparen, com creieu que serà el futur immediat del grup, us sentireu més observades, canviarà res en la manera de fer de Las Migas?
Jo crec que el grammy ha estat una oportunitat preciosa. Erem a casa de Marta (Robles) veient la gala i en el moment que van dir “Las Migas, ‘Libres’” ens vam quedar de pedra perquè no ens ho esperàvem, en absolut, però va ser un moment supermotiu i supermocionant, la veritat. I…, és clar, això ha tingut un impacte molt positiu en nosaltres perquè gràcies a aquest premi ens ha conegut molta gent que no ens coneixia i crec que només tindrà efectes positius.
Per a nosaltres no crec que suposi una pressió extra perquè nosaltres seguirem fent la nostra música i a qui li agradi, doncs que l’escolti. I el nostre objectiu seguirà sent crear música i compartir moments. I amb una mica de sort fer mil milions de gires mundials i portar la nostra música per tot arreu, que al final és el que més ens agrada, portar la nostra música a tots els recons del món.
No sé si ho van dir així als Grammy, però m’ha agradat com has dit Las Migas ‘Libres’, així tot juntet…
Doncs, mira, és que suposo que és una cosa que va implícita amb nosaltres, amb la música que compartim.
